dimecres, 24 de juny del 2026

La muerte ajena

 

  La periodista Verónica Balda condueix un programa de ràdio informatiu matinal de gran èxit. Un dia salta una notícia que li crida l'atenció: una jove ha caigut des d'un cinquè pis en un barri benestant de Buenos Aires. El pis des d'on ha caigut és propietat d'un reconegut empresari, i crida l'atenció el fet que la jove anava despullada. Quan es coneix el nom de la jove, la Verónica se n'adona que sap qui és, s'interessarà per saber què ha passat: ha caigut sola? L'han empès? Quina relació tenia amb el conegut empresari? I quina relació hi ha entre la jove i la Verónica?

  Aquesta última novel·la de Claudia Piñeiro està estructurada en tres parts ben diferenciades, tant és així que quan comença la segona part sembla un llibre completament diferent, m'ha descol·locat una mica, de tanta diferència, fins que he acabat entrant i entenent el que l'autora vol explicar. Ho dic perquè he llegit en Goodreads que hi ha gent que ha deixat el llibre en trobar-se amb això, però personalment crec que s'ha de seguir per trobar-li l'entrellat. No voldria dir res més sobre això per no treure-li la gràcia. El fet és que l'autora planteja com a rerefons el món de les escorts, prostitutes de luxe que fan d'acompanyants d'homes poderosos que no se n'estan d'exhibir-les allà on es fan acompanyar per elles.

  M'ha semblat una gran novel·la, potser diria que és la que més m'ha agradat fins ara de Claudia Piñeiro, autora a qui vaig descobrir fa molt temps amb Tuya.



dissabte, 20 de juny del 2026

Pes mort

 

 En Josep i la Teresa són una parella gran que té un restaurant a l'Eixample, a Barcelona. La jove neboda Cris fa de cuinera i el Llorenç, un veí de tota la vida, fa de cambrer. És el mes d'agost, hi ha poca feina però hi ha un client habitual que vol sopar, un home amb sobrepès però és un client agraït a qui atenen amablement com sempre. Però aquell dia, amb aquest client, un fet inesperat provocarà una situació límit que els quatre treballadors no sabran ben bé com resoldre.

  No puc dir més per no desvetllar la trama d'aquesta curta novel·la de Llort que es llegeix en un sospir, molt entretinguda i propera, atès que els protagonistes són gent ben normal: el matrimoni gran que ja té ganes de jubilar-se, la Cris un apasionada de la cuina, i el Llorenç amb la confiança que proporciona tants anys d'amistat amb en Josep i la Teresa. De la col·lecció Crims.cat, ha resultat una lectura molt entretinguda.



diumenge, 14 de juny del 2026

Iruña 1997

 

  Durant les festes de San Fermín de l'any 1997 apareix morta una noia de raça negra al costat de la muralla, aparentment per una caiguda. La jove policia municipal Amaia creu que hi ha alguna cosa més, tot i que en els dies de disbauxa que acompanyen aquestes festes tot és possible. En Julio és un inspector de la Policia Nacional condecorat, que ha tornat a la seva Pamplona natal per tenir cura de la seva mare malalta. Tots dos són d'òrbites ben diferents: mentre que en Julio pertany al cos de policia repressor del nacionalisme abertzale, l'Amaia és tot el contrari, d'origen humil, parla euskera habitualment i s'ha mogut sempre en ambients propers a l'independentisme d'Euskadi. Ambdós s'interessaran per esbrinar què ha provocat la mort de la jove, en uns dies convulsos en què les festes de San Fermín es veuran sacsejades pel segrest i posterior assassinat de Miguel Ángel Blanco, regidor del PP de l'ajuntament d'Ermua.

  En una visita a la meva llibreria de referència vaig veure aquesta novel·la, de la qual no n'havia sentit a parlar ni havia vista cap anunci, ni tan sols havia sentit parlar de l'autor, Natxo López, però en llegir la contraportada em vaig animar a llegir-la. I la veritat és que no m'ha decebut gens, ans al contrari, he trobat una trama policiaca molt ben treballada, capítols alternats en què tots dos protagonistes van explicant el que senten i el que viuen, durant uns dies de festes tan coneguts i reconeguts com els sanfermines. Aquesta és la primera novel·la de l'autor, que resulta que és guionista de sèries de televisió ben famoses, però com que no veig gaire la tele (perquè estic llegint...) no n'havia senti mai a parlar.