Temps enrere

 

 El retrobament de quatre amigues de la infància i joventut serveix d'excusa perquè l'Elvira faci una retrospectiva de la seva vida, una dona madura que va néixer en el si d'una humil família en el Priorat abans de la revolució del vi. L'Elvira està casada amb el Tomàs, fill d'una vídua que va fer de portera en un edifici de Barcelona molts anys. Tots dos es van conéixer a Alemanya, on va emigrar la família de l'Elvira per fugir de la misèria, i on el Tomàs hi va anar per continuar la seva carrera professional com a especialista en sismologia.   

 Avui és la vigilia de Sant Jordi i no hauria pogut escollir millor dia per acabar aquesta novel·la de Ramon Solsona, set-centes pàgines escrites de manera senzilla però brillant en què, amb l'excusa d'explicar la vida d'una parella, l'Elvira i el Tomàs, l'autor acaba narrant la història recent del Priorat, una comarca maltractada durant molt temps per la duresa de la seva orografia i la climatologia i que gràcies a l'extraordinària qualitat dels seus vins ha aconseguit reviure. Poc a poc i durant tota la narració anant marxa enrere anirem coneixent aquesta parella i el seu entorn, mares i pares, fills, amics, tot això pràcticament sense diàlegs explícits però amanit amb el ric dialecte prioratí. Una gran lectura sens dubte.

Por encima de la lluvia

  En Miguel i l'Helena s'han conegut en una residència d'avis benestants a Tarifa. Tots dos arrosseguen un passat ple d'ombres, i el suïcidi d'un company de la residència els decideix a marxar d'allà i resoldre aquells temes que van quedar pendents fa molts anys i que no els deixen gaudir de la seva vellesa. En Miguel ha estat banquer, ara és vidu i té una filla, la Natalia, amb una vida complicada. L'Helena és filla de mare anglesa i pare espanyol, va néixer i va viure la seva infantesa a l'altra banda del mar, a Tànger; ara està sola, és una dona amb una forta personalitat i serà ella qui animarà al Miguel a tancar tot allò del seu passat que el rossega per dins, i ella també ho farà, acompanyada d'ell.

  Un altre llibre que llegeixo de Víctor del Árbol i que, com els dos anteriors, La tristeza del samurai i Un millón de gotas, és un relat èpic, on es barregen present i passat, amb passatges del franquisme i amb personatges que pateixen i molt. Por encima de la lluvia és una història molt ben treballada, l'Helena i el Miguel fan patir per tot el sofriment que porten a dins. L'autor tampoc s'estalvia la violència, com en els dos llibres que he llegit d'ell, són històries ben diferents però hi ha el segell incofusible de l'autor. M'ha agradat, està ben escrit però és dur, és per això que tornaré a llegir Víctor del Árbol però d'aquí a un temps.

Benvolguda

   

 Amb cinquanta i pocs anys, la Remei, dibuixant de prestigi, es considera una dona completa i feliç, casada amb un home més jove que ella i amb una filla. El seu marit, Òscar, és violinista en una orquestra, i ara té una nova i jove companya amb qui ha d'assajar molt per tal que ella es posi al dia. Quan la Remei coincideix amb tots dos al cotxe sap que tard o d'hora ells dos s'enamoraran. A partir d'aquí la Remei va desgranant la seva vida anterior i el seu present amb força sentit de l'humor, tan quan parla de la seva infantesa com quan parla de la seva actual situació de maduresa, de dona menopàusica esposa d'un home més jove que ella.

  Benvolguda va rebre el premi Ramon Llull 2022, l'he vist a moltes llibreries i de fet m'ha costat aconseguir-ho de la biblioteca, de tan sol·licitat que està. Al començament de la lectura he rigut força amb els comentaris i situacions en què es troba la Remei, potser perquè em toquen molt de prop per l'edat. Però cap a la meitat del llibre l'he trobat repetitiu i ja no m'ha fet la mateixa gràcia que al començament, algunes situacions les he trobat una mica passades de volta, com en el tema de l'alcoholisme i les drogues. No segueixo l'Empar Moliner als mitjans de comunicació, pràcticament ni l'he vista però em fa la impressió com si s'hagués descrit ella mateixa. Aquesta és una novel·la no gaire llarga a la qual trobo li sobren pàgines, en què es podria haver aprofondit més i ni per un moment l'he trobat digne d'un premi com el Ramon Llull. I si li he donat 3 estrelles és perquè la primera mitja part m'ha fet riure.

Persèpolis

 

 Persèpolis és una novel·la gràfica autobiogràfica, la seva autora, Marjane Satrapi, narra la seva infantesa i adolescència, que no tindria res de particular si no fos perquè la major part d'aquest temps el va viure al seu país natal, l'Iran, on no només ella és la protagonista, sinó que també ho són els fets històrics que succeixen durant aquest temps. De fet, el llibre comença tot just després de la caiguda del xa, al 1980. Fins aquells dies, la Marjani, que prové d'una família progresista i benestant, havia estudiat a l'escola francesa de Teheran. És per això que els brutals canvis soferts com a conseqüència dela revolució islàmica marquen l'inici d'uns esdevenimients que ella no entèn, acostumada com està a una altra visió del món. Per començar, no entèn l'obligació de portar vel. La sort de la Marjani és ser filla única d'uns pares que, malgrat tot el que passa al seu país, no canvien la seva mentalitat, gràcies sobretot a la seva bona situació econòmica, que es manté tot i la revolució i la posterior guerra amb l'Iraq. La Marjani és una privilegiada, una nena amb una intel·ligència i un talent fora del normal, tot i això també té els seus problemes, però ha sigut capaç de fer d'ells un gran llibre amb una visió molt objectiva dels esdeveniments històrics del seu país. 

  M'ha agradat molt aquesta novel·la gràfica, de "memòria i tolerància en vinyetes", tal i com diu Antoni Guiral en la primera pàgina, i publicada en català per l'editorial Norma l'any 2009. M'hauria agradat haver-la descobert abans.

Al llac

 

 La Nora és una nena de dotze anys a qui li agrada anar els diumenges a banyar-se al llac, que és ni més ni menys que el pantà de Sant Antoni, al Pallars. La Nora recorda amb nostàlgia els dies d'estiu en què hi anava amb el tiet Toni i la seva dona, la Lídia, una barcelonina guapa i simpàtica, a qui la Nora adora. També els acompanyen el Joaquim, empleat del Toni, la seva dona Marieta i el petit Quim, fill d'ells i força entremaliat. Els fets succeïts un d'aquells diumenges d'estiu marcaran l'inici del pas cap a la maduresa de la Nora, mentre que poc a poc s'aniran esbrinant les relacions entre tots els personatges que l'acompanyen en aquells dies d'estiu.

  Després de llegir Tàndem no fa gaire tenia més ganes de llegir algun altre llibre de la Maria Barbal, que va ser la meva professora de català a l'institut, quan segurament ja tenia en el cap el seu aclamat Pedra de tartera que encara no he llegit. És per això que en un dels meus viatges a la biblioteca vaig trobar en el prestatge de novetats aquest llibre, força curt i amb lletra gran, cosa que a més, és d'agrair quan tens poc temps i la vista no acompanya, només cent-cinquanta cinc pàgines. M'ha agradat, tant la història com la manera en què està escrita, també com estan treballats els personatges tot i que la Nora és la protagonista, i penso que s'hauria pogut aprofondir més, però suficient per les escasses pàgines. Al llac és una novel·la ambientada al Pallars, terra natal de la Maria Barbal, ara em quedarà pendent sí o sí llegir els llibres que formen el cicle del Pallars.

Sempre hem viscut al castell

 

  A la mansió dels Blackwood hi viuen ara mateix tres persones: l'oncle Julian, un senyor gran minusvàlid que ja no hi toca gaire; la Merricat, una noia de divuit anys, solitària i una mica estranya; i la Constance, germana gran de la Merricat. En el seu poble els miren malament, fa uns anys la resta de la família va morir i des de llavors la Constance no surt de casa ni vol que la vegi ningú, es dedica en cos i ànima a cuidar de l'oncle Julian i de la Merricat, aquesta última és l'única persona de la casa que surt a comprar, feina que intenta enllestir el més ràpid possible per evitar les burles, xafarderies i hostilitats de la gent del poble.

  Ja fa temps que vaig veient per les xarxes socials gent que parla meravelles d'aquesta novel·la, i tot i que el gènere no és dels que més m'agrada, vaig decidir llegir-la i així encabir-la també en els reptes lectors de la meva biblioteca. Sembla ser que és una novel·la de por; i ho dic així perquè de por, a mi no me n'ha fet gens. Sí que és cert que és força inquietant, sobretot la Merricat, una nena molt especial per no dir una psicòpata. No voldria desvetllar més de la trama, només dir que, segons el meu humil punt de vista, està bé però no n'hi ha per tant, sí que és cert que està ben escrita i que tot i que no m'agrada aquest gènere, m'ha enganxat una mica, volia saber el desenllaç, que com a mínim he trobat coherent amb el relat.

Consulte a su farmacéutico

   Sí, no ho he pogut evitar i he caigut en la temptació de llegir un llibre que, un cop més, parla de la meva professió en clau d'humor. I és que els quasi vint anys que vaig passar darrera el taulell d'una farmàcia donen per un munt d'anècdotes, és per això que m'ha agradat llegir aquest llibre que no és un recull d'anècdotes ben bé, sinó més aviat un dietari del dia a dia en una farmàcia. L'autor, Guillermo M. Melgar és un jove farmacèutic que és conegut pel seu perfil a les xarxes socials, Farmacia enfurecida, on penja coses que es troben els farmacèutics en el seu dia a dia, com receptes il·legibles, crítiques a suposats influencers que promocionen medicaments per a indicacions inventades per ells, etc.

  En aquest llibre, escrit en clau d'humor, Guillermo explica com és la rutina en una farmàcia i situacions en què es troben els treballadors i que segurament són desconegudes per el públic en general. A mi personalment m'ha resultat entretingut perquè m'he sentit reflectida, no sé si seria un llibre que recomanaria a tothom però com a mínim crec que pot resultar entretingut. I sí, les situacions que descriu passen, tot i que a vegades pot semblar impossible.