Terra baixa

   

  Què puc dir que no s'hagi dit ja de Terra Baixa? No crec que pugui aportar res de nou. Vaig llegir aquesta obra de teatre fa molts i molts anys, com a lectura obligatòria a l'institut; de fet no tenia intenció de tornar-la a llegir però seguint el repte de #elreductecatalà he pensat que era un bon moment per fer-li una bona repassada. Estic tan acostumada a llegir novel·la i mai teatre que m'ha faltat una mica l'aprofondiment dels personatges que hom acostuma a trobar en una novel·la, també crec que si veiés l'obra també m'agradaria més que la simple lectura del llibret, en què li haig de posar una mica d'imaginació per veure els personatges.

  Per altra banda, crec que Guimerà va ser força valent en escriure aquesta obra, on el Manelic és un home senzill però bo, i el Sebastià, el senyor, en canvi és el dolent, possessiu i que menysprea els seus servidors, una mala persona, i crear aquest personatge en l'època en què va viure Guimerà no deuria ser una cosa fàcil d'acceptar pel públic habitual del teatre. 

Buenos días tristeza

   La jove Cécile es troba gaudint de les vacances d'estiu en una casa prop de la platja al costat del seu pare. Tots dos tenen molt bona relació, la mare de la Cécile va morir fa molt temps i ells dos són gairebé com dos amics. La Cécile ha suspès l'examen d'accés a la universitat i ha d'estudiar durant l'estiu però no hi posa gens d'interès, ni tampoc el seu pare, un home que va saltant de conquesta en conquesta, gaudint de la companyia de dones més joves, sempre amb el vistiplau de la Cécile, a qui agrada força el comportament del seu pare. Però aquest bon rotllo entre pare i filla es pot estroncar per l'arribada a la casa d'estiueig d'una altra dona, l'Anne, antiga amiga de la seva mare i que va tenir cura de la Cécile de petita quan la mare va morir.

   He vist que actualment hi ha una renaixença d'aquesta novel·la, escrita fa més de quaranta anys i que retrata una noia adolescent consentida pel seu pare i sense escrúpols ni conciència i força egoïsta. En el seu moment va causar gran rebombori, no m'estranya veient l'actitud de la Cécile, crec que ara això no passa però tot i això no deixa de cridar l'atenció la manera de ser de la protagonista i la seva desinhibició.

  L'edició que he llegit l'he comprat en una botiga de segona mà, és una novel·la curta que es llegeix ràpidament, està bé però tampoc trobo que sigui res excepcional.

Vestido de novia

   La Sophie és una dona jove, feliçment casada i amb feina estable. Poc a poc la seva existència es va complicant per fets estranys que li van passant, de manera que té la sensació d'estar perdent el control de si mateixa: perd objectes de manera inexplicable que després apareixen en llocs inesperats, oblida situacions, fins i tot és detinguda en un supermercat per robar coses que no recorda haver agafat... De mica en mica la seva existència es va complicant d'una manera incomprensible i cada cop més perillosa, fins al punt que creu que ha assassinat alguna persona però no sap com ni en quin moment. Tant és així que fugirà, però tot i així les coses es van embolicant al seu voltant.

  Feia temps que volia llegir una altra novel·la de Pierre Lemaitre, Recursos inhumanos em va agradar molt, i aquest llibre en edició de butxaca i les vacances han estat el millor moment. Vestido de novia és un llibre molt angoixant, les coses que li passen a la pobre Sophie no tenen explicació; fins que s'arriba a la segona part del llibre, de la qual no es pot donar detalls sense fer un spoiler. La lectura enganxa, és addictiva, tot i això crec que l'autor ha tingut alguna anada d'olla en segons quins moments, hi ha algun detall que costa bastant de creure però en general la història està força ben tramada per enganxar el lector. 

La librería del señor Livingstone

   La jove arqueòloga barcelonina Agnes Martí fa temps que busca feina, ara mateix es troba a Londres, desesperada perquè les seves il·lusions s'estan esvaint, ja que en cap dels museus on ha anat l'han contractat. Sorpresa per una repentina pluja, troba refugi de manera casual en una llibreria molt particular: Moonlight Books. Aquest establiment té un propietari força especial, gens simpàtic i avantpassat del reconegut explorador Edward Livingstone, que en aquests moments està a la recerca d'un ajudant per al seu negoci. El senyor Livingstone convida a Agnes a una tassa de te, com no pot ser d'una altra manera estant a Londres, i l'Agnes, que es troba en una situació laboral extrema, decideix acceptar l'oferta de treball del llibreter. Sense que l'Agnes s'ho esperi, el fet de treballar en la llibreria li canviarà la vida.

  Fa temps que segueixo la Mònica Gutiérrez com a blogaire i a l'Instagram, sé que ha escrit diversos llibres del gènere anomenat feelgood, un gènere que mai m'ha atret però que té molt d'èxit pel que he pogut veure. Fa uns dies vaig veure La librería del señor Livingstone en una edició de butxaca molt econòmica en la meva llibreria de capçalera i no m'ho vaig pensar gaire, amb la calor d'aquests dies em venia de gust llegir alguna cosa lleugera. I l'he encertat. No és el tipus de llibre que llegiria habitualment, no és cap gran obra ni crec que em deixi empremta, però m'ha distret força, els fets passen entre novembre i desembre a Londres, la descripció de la ciutat fa venir ganes de tornar-hi i visitar racons que no vaig veure en el seu moment. Hi ha moltes referències a llibres que mai he llegit ni llegiré de grans autors britànics però tot i això m'ho he passat força bé, segurament perquè he escollit el moment personal adequat per fer-ho.

 

Todos me llaman Ful

   

  Ha passat un temps des que Ful, un loser de manual, va deixar la seva ciutat, Lleida, per instal·lar-se a Barcelona, on treballa com a porter d'una finca. Ful era un delinqüent de poca monta, fill d'un barri marginal de Lleida, ara ja és un home adult i teòricament madur, amb feina estable. Tot i això, de vegades surten oportunitats de millorar, i quan qui te la ofereix és el teu millor amic, Pepe el mosso, tot ha de sortir bé. O no... El cas és que Pepe, que ja no és mosso per problemes de tipus legal, ha planejat un cop que els proporcionarà força diners, i Ful no sap dir que no, ja que això li representa una oportunitat per a recuperar a la seva estimada Jessi i donar-li el nivell de vida que ella necessita.

  M'ha faltat temps per córrer cap a la llibreria quan he sabut que Rafa Melero havia publicat una continuació de Ful, una novel·la que em va agradar molt en la qual el protagonista ja no és el típic policia sinó un delinqüent força desgraciat. És curiós com Rafa Melero, que és mosso d'Esquadra, és capaç de retratar aquest personatge i fer-lo proper, fins i tot cau bé tot i estar a l'altra banda de la llei. Tant aquesta novel·la com l'anterior de Ful les recomanaria a tots aquells als qui els agradin els llibres de policies i delinqüents, es nota que en Melero sap de què parla en tot moment.

L'obscur adeu de Teresa Lanza

  Fa gairebé un any que jove hondurenya Teresa s'ha suïcidat llençant-se des de la finestra de casa seva, quan apareixen en la urbanització propera a Barcelona on treballava netejant cases uns cartells amb la foto de la Teresa i una pregunta: "Qui va matar la Teresa Lanza?". Aquest fet fa que les famílies per les quals treballava la Teresa tornin a rememorar el tràgic succés, sobretot cinc dones amigues, de famílies benestants. Poc a poc aniran sortint a la llum les ombres de totes elles, la seva amistat que potser no ho és tant maca com sembla, la hipocresia que envolta les seves relacions i com es relacionen amb les persones que treballen per a ells, alguns immigrants com ho era la mateixa Teresa.

  He llegit uns quants llibres de Toni Hill, sens dubte el que més m'ha agradat fins ara ha estat Tigres de cristal. Per això no vaig dubtar aquest Sant Jordi en comprar L'obscur adeu de Teresa Lanza aprofitant que el vaig trobar en edició de butxaca. M'ha enganxat des del primer moment, tant la trama com la composició dels personatges, semblava que els estava veient de tant reals que m'han semblat, amb les seves virtuts i defectes, 457 pàgines que m'han passat volant. 

El portero

     

 El Juan és un exiliat cubà que viu a Nova York, on ara treballa de porter en un edifici residencial, ha fet diverses feines però en cap d'elles fins ara, ha triomfat. Ara vesteix uniforme i, a més d'obrir la porta als peculiars personatges que viuen en l'edifici, també intenta ajudar-los, tot i que resulta una mica difícil tenint en compte les excentricitats d'aquests veïns. Per exemple, un senyor de més de setanta anys que continuament ofereix caramels a tothom, inclosa la seva mascota, un gos que els accepta de mala gana; o una dona que ha intentat suicidar-se diverses vegades sense aconseguir-ho i que té una serp com a mascota; o el senyor Lockpez, que en realitat es diu López i que és pastor d'una esglèsia cristiana que segurament s'ha inventat ell mateix. Tots els veïns tenen animals de companyia, i de fet, el Juan acabarà entenent-se millor amb els animals que amb les persones.

   No coneixia el Reinaldo Arenas, un escriptor cubà exiliat als Estats Units i que es va suïcidar l'any 1990, quan ja sabia que patia sida. Ni tampoc coneixia aquesta novel·la, que he llegit seguint el repte de la Biblioteca Sud, un llibre d'un tipus que no acostumo a llegir, tot i que en el fons és una sàtira i crítica ferotge de la societat nordamericana, cosa que m'ha agradat força, el que no m'ha fet el pes és la humanització dels animals que hi apareixen, que acaben tenint més pes que les persones, però només en la segona meitat del llibre. És un bon llibre en el fons, però el seu estil no és del meu gust.