Ojos de agua

   No fa gaire Domingo Villar ha publicat la tercera entrega de la sèrie dedicada al policia gallec Leo Caldas, un llibre de més de set-centes pàgines que pinta força bé. Fa uns quants anys vaig llegir La playa de los ahogados, que és el segon de la sèrie, però ja ni recordo de què anava, només sé que em va agradar. Així que abans de llençar-me a la piscina d'un totxo de tantes pàgines vaig pensar que era una bona idea llegir primer Ojos de agua, molt més curt, només en té 187.

   A la ciutat de Vigo, per qui no la conegui, com és el meu cas, existeix una illa molt a prop de la costa, Toralla, que és d'ús privat i on fa anys es van construir unes grans mansions i a més una torre d'apartaments. En un d'aquests apartaments apareix el cos d'un saxofonista que hi vivia, amb signes d'una especial violència, un home de vida aparentment normal que es caracteritzava pels seus ulls clars. L'inspector Caldas, un home tranquil amb un caràcter molt gallec, serà l'encarregat de resoldre aquest assassinat, acompanyat per un ajudant que és la seva antítesi, Rafael Estévez, un aragonès impetuós, gens reflexiu i fins i tot una mica violent, que ha estat destinat a Galícia com a càstig professional.

   Aquesta novel·la es llegeix molt ràpid, el seu desenvolupament i resolució m'ha recordat, salvant les distàncies, les novel·les d'Agatha Christie. I fa venir ganes de visitar Vigo.

El sindicat de l'oblit

   De nou enganxada amb Albert Villaró i la seva desbordant imaginació per fer quasi real la distòpia (es diu així no?) de la República catalana iniciada amb Els ambaixadors, que recomano llegir primer per entendre millor El sindicat de l'oblit.

   En aquesta novel·la el protagonista torna a ser mossèn Farràs, un altre cop servint els interessos de la República proclamada el 1934, però ara quaranta anys després. Farràs, que mai va ser sacerdot tot i que va estudiar per ser-ho, viu en un plàcid retir al Pallars. La mort d'una companya a qui fa molt temps que no veia el fa retornar a Barcelona. Amb aquest retorn, els seus caps aprofitaran per encomanar-li una nova missió per la qual comptarà amb el suport d'una colla de jovenets als qui haurà d'explicar l'entramat de l'operació Siscló, portada a terme el 1936 per acabar amb la vida de Franco en l'accident de l'avió Dragon Rapide. 

   Qui llegeixi tant Els ambaixadors com El sindicat de l'oblit ha de conèixer la història recent per entrendre fins a quin punt Villaró ha jugat amb aquesta mateixa història, fent que siguin vius personatges històrics que fa molts anys que són morts, com Tísner, Josep Pla, Lorca, José Antonio Primo de Rivera i molts altres, aconseguint convertir la narració en una fantasia que perfectament podria haver estat realitat. L'autor ha construit així una novel·la molt entretinguda, amb un subtil sentit de l'humor molt Villaró, i que es llegeix força ràpid.

Tothom et recordarà

   Poc després dels atemptats gihadistes de l'agost del 2017 a Barcelona, apareix el cos sense vida de l'inspector de la Policia Nacional Santiago Ortuño al port de la ciutat. Aquest policia estava relegat a un lloc menor a la Brigada d'Estrangeria a causa del seu caràcter difícil i el seu comportament. Ortuño estava relacionat amb la cantant Leire Alfaro, que va entrar en contacte amb ell amb la intenció d'aconseguir papers de residència per a la seva parella, l'iraquià Abduh Fayad, que es troba de manera irregular al país i que treballa com a lampista en una botiga regentada per uns germans també iraquians ubicada al Raval. Els Mossos d'Esquadra seran els encarregats d'investigar la mort d'Ortuño en estranyes circumstàncies.

  La nova novel·la d'Andreu Martin està situada en un escenari plenament actual, a pocs dies de les eleccions del 21 de desembre i amb Catalunya sota l'article 155. A més, planteja una situació d'investigació d'antiterrorisme gihadista en ple barri del Raval, amb la possible confrontació entre els dos cossos policials, Mossos i Policia Nacional. 

  És ben clar que l'autor sap de què parla en plantejar la trama de la seva novel·la, que coneix a fons el món policial i que s'ha documentat bé sobre la funció dels confidents de la policia i els infiltrats que proporcionen una valuosa informació als cossos de seguretat. Resulta fàcil i molt entretingut llegir una novel·la tan ben plantejada, amb alternança de passat i present en forma d'acció i investigació policial respectivament. Tenia ganes de recuperar les bones sensacions que vaig tenir llegint l'Andreu Martin amb La violència justa i Societat negra, que em van agradar molt, ja que havia quedat una mica decebuda amb De tot cor, que no vaig poder acabar; i les he recuperat de debó.  

Els finals no arriben mai de sobte

  El dia 11 de setembre de 2001 moltes coses van canviar pel món occidental arran dels atemptats contra les Torres Bessones. També van canviar les vides de tres catalans que en aquell moment vivien a Nova York: en Guillem, metge; la Sara, executiva i parella d'en Guillem; i en Roger, amic de tots dos que va venir a la gran ciutat a la recerca d'alguna cosa especial sense saber ben bé el què. Tots tres, que estan en la dècada dels trenta, viuen l'impactant moment en directe, i la gravetat dels fets els fa plantejar-se moltes preguntes personals que en el dia a dia no gosaven sortir a la llum. Per què van venir a Nova York? Han trobat allò que buscaven? Poden continuar amb la seva vida com si res hagués passat? Què han de fer d'ara endavant? Han canviat els seus objectius personals, els seus somnis?

  Les preguntes que es fan aquests tres personatges tots ens les hem fet en algun moment de la nostra vida, per això els protagonistes resulten molt propers al lector, o al menys a mi m'ha passat, tot i que ja fa molts anys que vaig deixar enrere l'edat dels protagonistes (...). No és aquesta una novel·la dinàmica sinó més aviat el contrari, reflexiva, introspectiva i molt íntima, on el temps passa poc a poc però el cap no deixa de treballar.

   Els finals no arriben mai de sobte és l'última novel·la que ha publicat Salvador Macip, metge i escriptor, a qui no havia llegit mai fins ara, i que he conegut gràcies a en Xexu, a qui segueixo en el seu blog (www.llibresipunt.blogspot.com), que ha llegit pràcticament tot el que en Macip ha publicat. M'ha agradat força l'experiència i espero repetir aviat amb alguna altra publicació seva.

Carvalho. Problemas de identidad

  Em cridava l'atenció que Carlos Zanón s'hagués atrevit a reviure un personatge tan carismàtic de la novel·la negra com el detectiu Pepe Carvalho, per això aquesta va ser el primer llibre que vaig escollir per Sant Jordi. Ja havia llegit abans dues novel·les de Zanón i m'agrada força el seu estil. 

  En aquesta nova aventura el detectiu més barceloní de tots s'ha fet gran i es troba força perdut, enredat en una relació difícil i problemàtica, descontent amb els seus empleats, descregut i cínic pel que fa a la situació política i social de la ciutat, prèvia al referèndum de l'1 d'octubre.

    Què puc dir d'aquesta novel·la? Que és un bon llibre sens dubte. Que m'ha agradat. Que m'ha costat de llegir. Que m'ha costat seguir el caòtic pensament de Carvalho (està escrita en primera persona). Que penso que m'he equivocat, que hauria d'haver llegit més novel·les de Carvalho per poder opinar amb propietat de la resurrecció que ha fet Zanón del personatge de Manuel Vázquez Montalban. Resumint, és un sí però no; conseqüència: llegiré més novel·les de Vázquez Montalban.

El árbol de la ciencia

  Madrid, a finals del segle XIX. El jove Andrés Hurtado comença a estudiar la carrera de medicina. Andrés és un jove peculiar, diferent dels seus companys d'estudis, preocupat per la realitat que viu la societat de la seva època; fa amics dins la facultat però se sent fora de lloc, els seus companys es dediquen a estudiar poc i viure la vida amb els avantatges que tenen per ser membres de famílies benestants. Andrés s'indigna per les condicions en què s'imparteixen els estudis de medicina, per començar en la facultat d'arquitectura, amb professors molt vells i poc actualitzats en coneixements, preocupats només per ser considerats grans eminències.

  El árbol de la vida és tot ell una reflexió carregada de filosofia sobre la societat madrilenya i espanyola en general, on Andrés observa, reflexiona i cada cop més s'aïlla més de tot allò que l'envolta perquè li resulta insuportable conviure amb la mesquindat, l'egoïsme, la falta d'empatia de la gent. Els rics són rics i només per això es creuen per sobre de la resta, amb dret a tot i millors en tots els aspectes. Els pobres, analfabets, ignorants, malalts i ruïns, són presents en tota l'obra, i encara són més mesquins per no aixecar-se i acceptar la seva pròpia misèria com una cosa natural atesa la seva posició social.

   Andrés discuteix sovint amb el seu tiet, també metge, discussions de caire profundament filosòfic que se m'han fet feixugues, ja que la filosofia no m'ha agradat mai. A part d'aquestes discussions, la resta és una lectura força entretinguda tenint en compte l'autor i l'època en què es va escriure, tot i que resulta una mica depriment en veure la visió de Pío Baroja sobre el seu entorn.

   L'edició que he llegit té un pròleg bastant il·lustratiu sobre la figura de l'autor, on s'acaba entenent que el jove Andrés no deixa de ser l'alter ego de Baroja. Tot el llibre està ple de referències als diferents filòsofs i escriptors que van apareixent durant la lectura, no debades és un llibre de lectura recomanada a algunes escoles.

Tigres de cristal

   A finals dels anys 70, al barri de Sant Ildefons de Cornellà, conegut llavors com Ciudad Satélite, dos nens de 12 anys van cometre un terrible crim, van matar un company d'escola. El mort, Joaquín Vázquez, conegut com el Cromañon, era un noi més gran que ells, repetidor, fatxenda, aspirant a delinqüent i assetjador escolar de Juanpe, un dels nens que el van matar. 

  Aquell crim va trasbalsar el barri sencer i com no pot ser d'una altra manera, la vida de tots dels implicats i les seves famílies. Juanpe va ser denunciat per un testimoni anònim, la qual cosa el va conduir cap al reformatori. El seu company i únic amic i amb qui va cometre el crim, Víctor, no va ser mai implicat en l'afer i Juanpe va callar sempre la seva coautoria. Han passat més de 30 anys i ara Juanpe ha tornat a viure al barri, al pis que compartia de petit amb la seva mare alcohòlica i el seu pare maltractador. Víctor, en canvi, porta una vida completament diferent, és un home d'èxit professional, viu a La Corunya i torna a Barcelona per inaugurar un hotel que forma part de la seva empresa. Això farà que casualment els dos amics es retrobin, recordin els greus fets del passat i intentin demanar perdó d'alguna manera, passar pàgina d'uns greus fets que van marcar el seu futur de manera molt diferent però, senten que necessiten parlar-ho i tancar d'una vegada aquest greu episodi del seu passat.

  Ja coneixia Toni Hill com a escriptor, vaig llegir fa un temps la trilogia de l'inspector Salgado: El verano de los juguetes muertos, etc. Així que, quan en una llibreria de segona mà vaig veure aquesta novel·la no m'ho vaig pensar gaire per comprar-la, tot i que desconeixia l'argument. La sorpresa ha estat majúscula i molt positiva, la lectura m'ha captat per complet, m'ha fet reviure la meva infantesa i joventut perquè sóc contemporània dels protagonistes i el seu dia a dia en un barri obrer dels anys 70 em resulta molt propera.

   Aquesta novel·la tracta no només d'un crim comès per dos nens, sinó de la vida en els primers temps de la democràcia en barris marginals d'emigrants procedents la majoria del sud d'Espanya, de la seva lluita diària per treure endavant les famílies; de la realitat actual d'aquests barris, que continuen sent marginals encara que millorats, poblats per immigrants d'altres zones del món que conviuen amb els qui no han pogut marxar. I sobretot és una novel·la sobre l'assetjament escolar, que llavors passava i que tothom callava; que avui dia passa també però d'una altra forma, a conseqüència de la influència de les xarxes socials.