Lejos del corazón

  L'última entrega de la parella de guàrdies civils Chamorro i Bevilacqua transcorre aquest cop en terres andaluses, concretament en un lloc força peculiar per la seva ubicació estratègica i el seu entorn: Algeciras, Gibraltar, La Línea de la Concepción i Sotogrande. Jo recomanaria a qui no conegui la zona fer una ullada al Maps per situar-se una mica. 

  En aquesta àrea es desenvolupa la investigació dels dos guàrdies, que aquest cop intenten resoldre el segrest del jove Crístofer, professional de la informàtica que ha creat amb un soci una petita empresa amb molt d'èxit. Els segrestadors de Crístofer van demanar un rescat de cent vint-mil euros a la família, quantitat que casualment el jove guardava sota el llit a casa seva. El pagament es va fer segons les instruccions dels segrestadors però el jove no ha estat alliberat.

  Ja fa vint anys de la publicació de la primera novel·la d'aquesta parella d'investigadors, i ells han anat madurant a mesura que ha passat el temps, com s'han anat actualitzant els casos investigats, en aquest cas relacionats amb delictes informàtics, a vegades una mica difícils d'entendre pels que ja tenim una edat i no hem nascut en l'era digital. Tot i això, la lectura ha estat entretinguda i interessant, ja no només pels delictes de què tracta, sinó per on està ubicada l'acció, un territori preciós però de difícil convivència entre gibraltarenys, traficants de drogues i pasteres. Qui conegui la saga Chamorro-Bevilacqua no quedarà decebut.

Anaïs sota les voltes

   La jove barcelonina Jana reb com a regal del seu pare la casa de Ciutadella, on havia passat els estius de petita. La Jana aprofitarà aquest regal per passar un temps a la casa, ja que l'editorial per la qual treballa li ha encarregat un treball de recerca sobre l'escriptora Anaïs Nin. Mentre duri la seva estada a l'illa, la Jana es retrobarà no només amb la casa sinó també amb els secrets que s'hi amaguen, que formen part de la seva història familiar i que desconeix, cosa que la marcarà profundament.

  L'última novel·la de Maria Vilanova i Vila-Abadal és un llibre profund però a la vegada de lectura lleugera, un diari íntim de la Jana, on poc a poc es van descobrint els secrets amagats de la seva família, secrets que la trasbalsaran. A la vegada serveix per documentar-se sobre la vida d'Anaïs Nin, tan diferent i tan especial, i de la qual desconeixia pràcticament tot. I també per endinsar-se en l'illa de Menorca, en el seu dia a dia, la seva geografia i la seva parla, tan especial i tan maca. 

   Una de les coses que més m'agradat és el personatge de la Jana, i no perquè m'agradi el seu caràcter i la seva manera de fer, que no comparteixo, sinó perquè l'autora aconsegueix que la tingui al meu costat, que la senti molt propera, tant que en no entrendre les seves reaccions m'enfadi amb ella o li vulgui parlar, aconsellar què ha de fer, escridassar-la o consolar-la. I això és un gran mèrit per part de la Maria.

   

Lectures 2018

   Un altre any que ha passat i ara sí que per fi he aconseguit llegir bastants més llibres que altres anys, per la qual cosa estic molt satisfeta. Tot i això, en aquesta fita personal hi ha una mica de trampa, ja que he passat de llarg de novel·les totxo que em semblaven interessants i que no he llegit per mandra. En total he llegit 41 llibres i la majoria d'ells m'han agradat força. De tots ells 28 han estat agafats de la biblioteca, des d'aquí dono les gràcies a qui les va inventar, ja que m'han estalviat la ruïna econòmica.

   I resumint un més que bo any lector, puc dir que:

- M'ha agradat molt: Quan arriba la penombra; el senyor Cabré és un mestre indiscutible. El cel no és per a tothom, de Marta Rojals; cada cop m'agrada més com escriu aquesta dona. Els ambaixadors, d'Albert Villaró; ficció històrica d'una Catalunya independent que podria haver estat real perfectament.

- M'ha emocionat: El cuento de la criada, de Margaret Atwood; més que emocionar-me m'ha colpit, perquè la terrible visió del món que explica és imaginària però podria fer-se realitat qualsevol dia. Una fuig, l'altre es queda i La nena perduda; vaig començar l'any passat la tetralogia d'Elena Ferrante i tots han estat igual d'emocionants.

- He abandonat: Todo es silencio, de Manuel Rivas; suposo que és un bon llibre però no m'ha agradat com està escrit. Fundación, d'Isaac Asimov; crec que hi tornaré, però és massa polític i ara mateix estic una mica saturada.

- No hauria d'haver llegit: No culpes al karma de lo que te pasa por gilipollas, de Laura Norton; el vaig agafar de la biblioteca en un moment de debilitat, sort que no he invertit ni un sol cèntim en aquest mal entès best-seller que encara no entenc com ha venut tant i que vaig ser incapaç d'acabar-lo després d'haver llegit més de la meitat.

- He rigut amb: 100 insults imprescindibles, de Pau Vidal; a més de cultura lingüística aporta sentit de l'humor.

- He descobert: Les aventures de Sherlock Holmes; un gran clàssic que he gaudit gràcies a l'edició en català d'Editorial Viena, un gran encert. Frankenstein, de Mary Shelley, un clàssic imprescindible.

- M'ha decebut: Tiene que ser aquí, de Maggie O'Farrell; no està malament però esperava alguna cosa més. La forma de l'aigua, d'Andrea Camilleri; he volgut començar pel primer Montalbano i crec que no he estat encertada. Permagel, d'Eva Baltasar; segurament tenia unes expectatives massa altres en vista de les bones crítiques llegides.

- He retornat a la biblioteca sense llegir: La senyora Dalloway, de Virginia Woolf; tenia moltes ganes de llegir-lo però l'edició que vaig agafar tenia més pròleg i comentaris que novel·la, i a més la traducció no em va semblar massa bona. Londres NW, de Zadie Smith; fa temps que ho intento amb aquesta autora, però no me'n surto, els agafo de la biblioteca amb moltes ganes i els acabo tornant sense llegir.

I per acabar, desitjo a tothom un any 2019 ple de lectures, salut i felicitat, poca cosa, no?

Las maldiciones

   Román Sabaté arriba al món de la política per casualitat, tot buscant feina és escollit per formar part de l'equip de Fernando Rovira, líder i fundador del partit Pragma. Rovira vol arribar a presidir l'Argentina, però va pas per pas, i primer s'ha de convertir en governador de Buenos Aires, una gran província que vol dividir en dos. Román es converteix en la mà dreta de Rovira, l'acompanya pràcticament tot el dia, és el seu secretari i entrenador personal, però Román no acaba d'entendre ben bé com ha estat escollit per tal càrrec de confiança. Poc a poc Román veurà la cara més lletja de la política, de l'ambició sense límits, de la corrupció, tot s'hi val per arribar al poder, incloent-hi el crim. 

   Però per Román tot té un límit, ell és un home íntegre que ha estat enganyat i que intentarà fugir enduent-se el que més s'estima: Joaquín, el fill de Fernando Rovira.

   Las maldiciones és una molt bona novel·la, una espècie de thriller polític molt actual que descriu detalladament fins a quin punt pot arribar una persona per aconseguir les seves ambicions polítiques, enganyant, manipulant i pasant per sobre de tot i de tots. Però també hi ha un bri d'esperança, persones íntegres que valoren l'amistat i l'amor per sobre del poder. En la narració s'alterna present i passat, de manera que poc a poc es va esbrinant com i perquè va ser escollit Román.

   Fa un temps vaig llegir per casualitat Tuya, i en guardava un bon record, tant que ja feia temps que volia llegir alguna cosa de Claudia Piñeiro, i l'elecció que he fet no pot haver estat millor.

100 insults imprescindibles

   Aquest és un llibre per a frikis de la llengua, divertit com no pot ser d'una altra manera quan l'autor és en Pau Vidal, escriptor, filòleg i traductor entre d'altres d'Andrea Camilleri. I com que jo ho sóc una mica, de friki de la llengua, quan vaig trobar aquest llibre a la biblioteca faig fer un bot d'alegria.

   L'he anat llegint molt poc a poc, cada dia 4 o 5 insults, per tal de conéixer el seu origen, etimologia, ús i, com els qualifica l'autor, mesura d'emprenyòmetre. Val a dir que alguns no els havia sentit mai, com cul d'olla, porcàs o maganto. D'altres sí, sobretot a gent de poble, i aquests són en general els que més m'han agradat. En general, dels que més m'han agradat destacaria: tòtila, figaflor, pòtol, dropo, xitxarel·lo, aixafaguitarres, sòmines, gamarús, pallús i torracollons. i també com de gust es queda un quan insulta amb coneixement.

   

El crim del comte Neville

   El comte Neville, que pertany a la més rància noblesa belga, ha de passar a recollir la seva filla adolescent per casa d'una vident, que ha trobat la jove perduda en mig del bosc i morta de fred. La vident anuncia al comte que, en la propera recepció que farà al seu castell, matarà un dels convidats. De bon començament el comte no fa gaire cas, però poc a poc les paraules de la vident van fent efecte, i el comte comença a imaginar qui serà el mort, cosa que li crea una gran angoixa, a més de l'actitud de la seva filla, la Sérieuse, una noia força especial.
   Si vaig escollir aquest llibre va ser per dos motius: perquè és molt curt (111 pàgines) i perquè mai havia llegit res d'Amèlie Nothomb. És com un conte on s'explica, o més aviat es critica de forma molt irònica, la personalitat del comte Neville, un noble arruinat que s'esforça en mantenir la seva capacitat com a amfitrió intacta, capacitat de la qual ell ha fet una virtut i una forma de vida, fins i tot és capaç de qualsevol cosa per tal de mantenir-se com el millor amfitrió de la seva societat. 

   És un llibre entretingut i molt amè, on l'autora fa una crítica satírica d'una forma de vida que deu conéixer de primera mà, ja que ella mateixa forma part d'una antiga família belga.

Media vida

   Cinc nenes en plena adolescència internes en una escola de monges juguen una nit a un joc de penyores. Ja ho han fet algun cop, però aquesta nit és diferent, és l'última nit que les germanes bessones Viñó estan en l'internat. També serà una nit diferent per les conseqüències que tindrà el joc, que no té res d'innocent, i que condicionarà el futur de totes elles.

   Han passat més de 30 anys i una de les germanes Viñó té la brillant idea de convocar un sopar per reunir-les a totes cinc, saber com ha sigut la seva vida en tots aquests anys que han passat separades des de la nit del joc de penyores. Aquestes dones formen part de la generació dels 50, que ha viscut l'etapa més fosca de la dictadura, la transició i la nova democràcia, i cadascuna d'elles l'afronta d'una manera diferent, tot intentant desempallegar-se dels prejudicis d'una educació rància i opressora, que a vegades els impedeix assolir la felicitat que totes elles busquen.

   Fa un temps vaig llegir Habitaciones cerradas, i em va agradar molt la manera  senzilla d'escriure de Care Santos, que tot i això fa que el lector s'endinsi dins de la narració, tot fent que se senti proper als personatges. No vaig llegir res més d'ella per por a perdre aquest encanteri, fins que fa uns dies vaig veure que en Xexu (http://llibresipunt.blogspot.com/) havia llegit Desig de xocolata, i vaig pensar que potser era el moment de tornar a llegir-la. I a la biblioteca vaig trobar Media vida, vaig llegir la contraportada i vaig pensar que aquest era el moment. Tot i que sóc una mica més jove que les protagonistes, puc entendre perfectament la seva manera de pensar, l'educació que van rebre, la manca de llibertat per escollir el propi futur, com afronten els nous temps intentant deixant enrere el llast d'una educació repressiva i amb una forta càrrega religiosa.