Vermuts i barbuts

   La Gemma ha creat una aplicació per tenir cites, però no és una aplicació com les moltes que hi ha ara, sinó que aquí el match es fa mitjançant el menjar: no hi ha foto de la persona, només les seves preferències gastronòmiques. Tot i que pugui semblar estrany, l'aplicació té un gran èxit, i la mateixa Gemma, divorciada del seu marit, també la fa servir, i va narrant en primera persona tot allò que es troba en les cites que té. A més, a mesura que s'avança en la lectura, la Gemma ens explica la seva vida, com és ara i tot el que li ha passat des de la infantesa fins arribar al moment actual, una dona ja madura.

  A les xarxes he trobat que aquesta novel·la de Magda Minguet ha agradat molt, he hagut d'esperar per agafar-la de la biblioteca atès l'èxit que està tenint. És fonamentalment divertida per les situacions en què la protagonista es troba en les seves cites, però a més hi ha una reflexió íntima de com és la Gemma d'ara, amb les seves llums i les seves ombres. Ha resultat una lectura no només entretinguda, sinó molt actual i amb reflexions interessants sobre les dones i el món que ens envolta.

Carta d'hivern

   

  La Rita viatja a Sant Petersburg durant l'hivern de 2006, un viatge que aprofitarà per reflexionar sobre la relació que va mantenir de jove amb el Víctor, el seu gran amor, una relació que es va trencar sobtadament i de la qual ha necessitat anys per superar-la. Es van conèixer l'any 1976, el Víctor era un gran estudiant molt aficionat a l'òpera, un món en què va introduir poc a poc a la Rita, ambdós van gaudir de tardes inoblidables al Liceu. Fins que el Víctor va marxar a Milà per tal de fer la seva tesi doctoral, i aquest distanciament físic va provocar la ruptura de la relació.

 La primera part d'aquest llibre es desenvolupa al 1976, quan la Rita i el Víctor es coneixen i s'enamoren, la segona part passa a Sant Petersburg, on la Rita escriu una llarga carta al Víctor on li parla de com es va sentir en trencar la relació i com ha viscut els anys posteriors.

  Carta d'hivern és un llibre no gaire llarg que pintava bé, però malauradament haig de dir que no m'ha agradat gens, m'ha semblat un tractat adreçat a amants de l'òpera per una banda, i per l'altra trobo que fa un ús excessiu de referències a autors que són grans però que sembla estar llegint un pedant tractat de literatura més que una novel·la que parla en el fons d'una relació que la Rita és incapaç de superar malgrat tot els anys passats. 

Una taca de sang

   S'ha comès un crim masclista: la Geannina ha mort a ganivetades davant la porta de casa seva a mans de la seva parella, l'Albert. Ho han vist els clients i els amos del bar del costat. El Juan, amo del bar, ha sortit corrents perseguint l'Albert però l'ha perdut. Després del pas de policia, ambulància, etc, ha quedat al terra una taca de sang que tothom veu: la Blanca de la fruiteria, la Paula de la botiga de xuxes, l'Helena de la biblioteca, etc.  En cadascún dels curts capítols d'aquesta novel·la anirem coneixent qui és cada personatge i la relació que tenen entre ells, veïns i comerciants del barri.

  He llegit aquesta curta novel·la en dos dies, els capítols, com he dit, són curts i això ho ha fet més ràpid. Més que el crim quedi resolt, cosa que ja se sap des d'un primer moment, el que anirem veient és el masclisme de la societat que rodeja la Geannina, inclús en algunes de les dones del barri, que permet actituds com la de l'Albert i fins i tot el justifica, cosa que entenc que preten ser un reflexe de la societat en què vivim. Per fer-nos-ho mirar tots plegats com a societat.

La editorial del señor Bennet

   

  La Beatriz s'ha quedat sense feina, ella és periodista i es troba en un moment personal una mica difícil, desmotivada amb la seva professió. És en aquest moment que el seu tiet Bruno Bennet li proposa fer-se càrrec de la seva editorial mentre ell està de viatge a la recerca d'un estrany llibre. La Beatriz accepta, més que res per fer-li el favor al tiet Bruno, i això li suposarà una gran sorpresa, començant per l'edifici històric de Barcelona en què es troba ubicada l'editorial, i seguint pels treballadors de l'editorial, tots ells una mica estranys. A més, s'haurà de barallar amb una gran quantitat de manuscrits pendents de revisió, autors una mica excèntrics i un lord anglès que viu dins l'editorial i que fa de traductor.

  Porto una temporada llegint novel·les on passen coses no sempre agradables: crims, guerres i postguerres, situacions complicades i/o greus per als protagonistes... És per això que vaig decidir fa uns dies llegir una cosa una mica més lleugera i que em fes sentir bé, allò que anomenen gènere feelgood, i he escollit aquesta novel·la de Mónica Gutiérrez, de qui ja havia llegit abans La librería del señor Livingstone. Aquesta última novel·la de l'autora segueix una mica la línia de les anteriors: llocs agradables, persones que necessiten un respir, i sobretot llibres i més llibres. M'ha agradat conèixer una mica com funciona l'edició de llibres, tot i que crec que en aquesta novel·la el funcionament no és l'habitual. També resulta agradable la ubicació dels personatges, en llocs de Barcelona amb un cert encant, fan venir ganes de fer una volta per alguns dels llocs on passa l'acció. Això sí, si hagués sabut que l'acció passa durant la tardor hauria escollit aquesta estació per llegir-la. En definitiva, un llibre que fa sentir bé i que reconcilia una mica amb la vida.

Primavera cruel

   A la primavera de l'any 1956 apareix un home mort molt a prop de la residència de Franco, el palau d'El Pardo. L'home trobat mort anava armat, cosa que fa pensar als investigadors que pretenia atemptar contra la vida del dictador, és per això que el cas és encarregat a l'inspector Trevejo, que anteriorment ha demostrat les seves capacitats per resoldre casos complicats, i aquest ho és, no queda gaire clar si aquest home volia matar Franco, atès que un cop iniciades les investigacions comencen a aparèixer altres morts de persones relacionades amb la primera víctima, i que apunten a una trama estranya, no comunista com en un principi semblava ser.

  Aquest passat estiu vaig descobrir Luis Roso, un escriptor de novel·la negra estremeny, amb el primer cas de l'inspector Trevejo, Aguacero, un personatge peculiar, que tot i ser policia en l'època de la dictadura franquista no combrega gaire amb la política i intenta mantenir-se al marge, cosa prou difícil dins la seva professió. 

  Aquest nou cas de Trevejo m'ha agradat, el començament és una mica lent, però cap a la meitat comença a veure's el fons de la trama, complicada, potser una mica enrevessada pel meu gust, i amb un final força imprevisible. Sí que m'ha fet patxoca el fet que bona part de l'acció passa a Catalunya, amb personatges que parlen català, de fet Luis Roso va estudiar un temps a Barcelona.

Només terra, només pluja, només fang

   La Maria arriba a Ca la Viuda, la casa de la seva família que ara és buida. Es tanca dins la casa i no surt, davant del desconcert dels veïns de la casa més propera, en Manel i la Cristineta, una parella ja gran, que no entenen què ha vingut a fer, perquè no surt, què menja si no surt ni a comprar. El que no saben és que la Maria ha arribat més morta que viva, que arrossega una pena que l'està consumint, i que se sabrà poc a poc a mesura que ens endisarem en la lectura d'aquest llibre de només dues-centes pàgines però que és capaç d'explicar el dol d'una manera intensa i profunda.

  L'he llegit només en un dia, m'ha agradat molt tot i que al començament no acabava d'entendre ben bé per on anava l'autora. Trobo que és una lectura dura, no la recomanaria a segons qui en segons quin moment, però tot i això, la trobo necessària. A més, la parella gran de veïns, amb la seva xafarderia, li treuen ferro amb un petit toc d'humor dins la desgràcia.

La casa de les tres xemeneies

   

  El Ramon, un jove de divuit anys fill d'exiliats a França, arriba a la Barcelona de l'any 1962, disposat a continuar amb els seus estudis i millorar el coneixement del castellà, atès que ell ha nascut a França i amb els seus pares ha parlat sempre en català. El Ramon lloga una habitació en un pis del carrer Conde del Asalto (l'actual Nou de la Rambla), i des d'aquest pis pot veure perfectament la singular silueta de les xemeneies de La Canadenca, una fàbrica amb una història destacada dins la Barcelona del segle XX. Un cop instal·lat, el Ramon va coneixent els veïns de l'escala, des del porter Salvador, mutilat de guerra i a qui el franquisme ha col·locat allà per espiar els veïns, fins a la Josefina, una dona que viu sola i rodejada de llibres. Com és normal, més estreta serà la relació amb els propietaris del pis on té l'habitació llogada, un matrimoni treballador amb un fill de quinze anys, el Quimet, un jovenet que juga a rugby al camp de la Foixarda. 

  Per al Ramon la vida quotidiana de les famílies que l'envolten i de la joventut és tota una sorpresa, ell està acostumat a una llibertat individual que és impensable en un país que comença a remontar després de la Guerra Civil i una dura postguerra, i pensava que en general la gent estaria més rebotada contra el règim de Franco, però es troba amb que tothom s'ha adaptat, dins les limitacions, i intenta sobreviure com bonament pot. Tot i això, a mesura que va coneixent més a fons les persones que l'envolten, va trobant indicis de ganes de canvi, de petites revolucions en el dia a dia. A més de tot això, el Ramon viurà el drama de les riuades del Vallès, el descobriment dels barris de barraques i els submons de corrupció i prostitució que conviuen a la ciutat.

  Quan vaig veure la portada d'aquest llibre vaig pensar que seria molt semblant a Les noies de Sants, que vaig llegir l'any passat, però res a veure: en aquesta novel·la hi ha un estudi molt profund de la realitat d'un barri, el Poble-sec, d'una gran ciutat com Barcelona, en uns anys de la dictadura en què es comencen a albirar canvis, lents però segurs, i se'ns mostren unes situacions i uns personatges que poden ser perfectament reals, de fet l'autor s'ha inspirat en la seva pròpia història per construir un relat molt interessant de la societat barcelonina dels anys 1962 i 1963. Una lectura molt recomanable.

  

La nit més clara

   

 El Damià és un jove estudiant que acaba de perdre el seu pare, només li queda l'àvia que ja és molt gran. Quasi sense proposar-ho troba la manera de sortir endavant: la prostitució, una activitat que li permet continuar estudiant i mantenir la seva àvia, endinsant-se poc a poc en aquest submón que li ofereix fàcilment la nit de la ciutat de Barcelona.

  La nit més clara és una novel·la molt curta on el Damià narra amb una fredor que espanta una mica com viu el seu dia a dia. M'ha agradat, l'he llegit poc temps, cent-sis pàgines que podrien haver estat més perfectament, l'he trobat excessivament curta, m'han faltat alguns detalls de la vida personal del Damià i trobo que si li podria haver tret més suc a la història. Tot i això, el balanç general és positiu.

Somiàvem una illa

   La Carla acaba de perdre la seva mare i està molt trasbalsada: mai ha conegut el seu pare, és filla única i la mare era el seu refugi, sempre estava allà. Ara li queda el seu marit i els dos fills que tenen, però ella, que se'ls estima molt, necessita fer una pausa, agafar-se un temps de reflexió per superar el que li està passant. Tot això, tot el que porta a dins i el que sent, ho escriu en una llarga carta adreçada al seu marit, i aquesta carta és un resum de la seva vida, de les persones que ha conegut i li han deixat empremta, de la seva relació amb la mare, de la feina, dels fills... 

  Aquesta novel·la de Roc Casagran ha obtingut aquest any el Premi San Jordi, no acostumo a llegir premis literaris perquè els poc que he llegit m'han decebut, però en aquest cas, en llegir la contraportada vaig pensar que li podia donar una oportunitat, i més quan me'l van regalar per Sant Jordi. I haig de dir que m'ha agradat força, tant la història personal de la Carla com la manera en què està estructurat el llibre: mentre la Carla descriu en primera persona tot allò que li ha passat i com se sent, l'autor intercala petites històries de diverses illes, totes elles singulars per la seva situació en el mapa, molt aïllada, i amb una idiosincràsia que les fa úniques, tant en el seu origen com en la seva situació actual. Això últim ho he trobat molt original i ben col·locat dins la narració, i molt interessant ni que sigui com a apunt cultural.

  En definitiva, puc dir, sempre des del meu punt de vista plenament subjectiu, que en aquest cas l'obra guanyadora del San Jordi s'ho mereix.

La memòria de l’aigua

 

 Tres generacions de dones protagonitzen aquesta novel·la de Montse Barderi, que va guanyar el premi Prudenci Bertrana 2019. La narració està dividida en tres parts, la primera ens presenta la Clemència, nascuda a finals del segle XIX en un poble d’economia agrícola dominat per un senyor, que fa i desfà com un dictador. En la segona part coneixerem la Rosalia, filla de la Clemència, que viurà i treballarà en una ciutat industrial durant la primera meitat del segle XX. I la tercera part, la més llarga amb diferència, està protagonitzada per la Núria, filla de la Rosalia i lluitadora des de ben petita per tal d’aconseguir llibertat personal, formació i sobretot per aconseguir l’amor que no van tenir ni la mare ni l’àvia, a qui les seves parelles no van estimar gaire, per no dir directament que no les van estimar.

  Aquesta és la segona novel·la que llegeixo de l’autora, vaig llegir fa temps La vida autèntica i em va agradar molt, en canvi aquesta m'ha semblat que està bé i prou, la tercera part se m’ha fet feixuga i m’ha sobrat la manera com està escrita, una mica redundant i poètica pel meu gust. 

L'hort de les Ànimes

   A la localitat tarragonina de Doldellops, a ple mes d'agost, apareix el cadàver nu i amb signes de violència del mossèn de l'ermita de Santa Magdalena, el sacerdot Bernat de Cruïlles. El cos es trobat a l'hort de la rectoria, un espai que molts anys enrere era un cementiri. De seguida també es notifica la desaparició d'un nen de set anys de la mateixa població. La sergenta dels Mossos d'Esquadra Mirella Blasco es farà càrrec de la investigació del cas, fent mans i mànigues atès que per les vacances d'estiu va justa de personal. 

  El sacerdot Bernat era molt conegut a la població, on va arribar després de ser destinat allà des del bisbat de Tarragona després d'una crisi de fe. Es va fer càrrec de la vella ermita i de la rectoria, mentre intentava ajudar als més necessitats, cosa que no sempre era del gust de la comunitat, atès que va comportar l'arribada al poble de tot tipus de gent, no sempre amb bones intencions. 

  Aquesta novel·la de la col·lecció crims.cat, obra de Margarida Aritzeta, té com a principal protagonista el Bernat, a qui anirem coneixent poc a poc en capítols que tiren enrere en el temps, i també el perquè de la seva destinació a Doldellops. Tot i ser una novel·la negra policiaca no hi ha gaire acció, la trama es va desentrellant poc a poc, sobretot pels salts en el temps que ens van endinsant en la personalitat del mossèn i les seves motivacions, prou complexes. I també prou interessants els secundaris, algun d'ells, com l'Úrsula, la sagristana, que m'ha agradat força. En definitiva, una bona novel·la de la col·lecció ben treballada.

El passatge

   

  La Regina és una nena que viu en el barri de Sant Pere de Barcelona, a finals del segle XIX. Mentre ella va creixent, es fa adulta i va madurant, el seu barri va canviant, des de la transformació urbanística que va suposar l'obertura de la Via Laietana fins l'evolució dels carrers, que barrejaven fàbriques tèxtils amb el comerç i els habitatges d'il·lustres personatges, com l'actriu Margarida Xirgu o el pintor Josep Maria Sert, sobretot aquest últim es converteix en un bon amic de la Regina i mantindran la seva relació molts anys.

  Poca cosa més puc dir d'aquesta novel·la, guanyadora del Premi Santa Eulàlia de novel·la de Barcelona. Entenc que el premi l'ha rebut per com parla d'un barri amb molta història dins la ciutat. De fet, tant s'endinsa en el barri i els personatges coneguts que hi van viure que la Regina, que narra la seva vida en primera persona, queda una mica eclipsada. Sí que és cert que m'ha proporcionat informació que m'era desconeguda, tot i que soc de Barcelona aquest barri l'he trepitjat ben poques vegades, potser algun dia vagi a fer turisme per allà.

Tan lluny de casa

   Fa anys, molts, que segueixo en Sergi Purcet en el món blogaire, Llibres i punt! és per mi una referència pel que fa als llibres, de vegades coincidim en gustos i de vegades no però sempre he tingut en compte la seva opinió. Després de l'aparició d'Instagram, els blogs han quedat una mica de banda, molta gent els ha deixat de fer servir per publicar les seves ressenyes en aquesta nova plataforma, però en Sergi ha seguit publicant, és més, ha creat amb la seva parella Els Book Hunters, un perfil de Youtube i Instagram on s'han dedicat als llibres d'una manera més professional, tant que em costa seguir-los el ritme.

  El cas és que en Sergi ha publicat un llibre de relats curts, aquest Tan lluny de casa, un cop em vaig assabentar de la seva publicació em va faltar temps per anar a la meva llibreria de capçalera per comprar-lo, tot i que no soc gaire apassionada dels llibres de relats curts. Un cop llegit, haig de dir que m'ha agradat, en Sergi escriu bé, de manera senzilla, i els relats presenten personatges que són propers, podrien ser qualsevol de nosaltres, el nostre veí, algun amic o conegut. Tots ells comencen amb situacions quotidianes, en algun cas acaben amb sorpresa, altres són previsibles, però en general el balanç és força positiu. 

  Si haig de destacar algun dels relats per sobre dels altres, aquests serien Sempre ens quedarà París i Ampolla amb missatge, són els que més m'han agradat. En definitiva, un bon llibre que es llegeix en una estoneta, i un bon començament per a una aventura que qui sap com acabarà.

  

Olive Kitteridge

   En un poble de l'estat de Maine hi viuen l'Olive i el Henry Kitteridge, una parella ja gran, ella mestra de matemàtiques i ell farmacèutic, tots dos jubilats. En el primer capítol, amb el Henry encara treballant, la Denise és una jove que comença a treballar a la farmàcia per donar un cop de mà al Henry, ell està molt content amb la seva ajudanta, a qui va coneixent poc a poc; l'Olive encara treballa a l'escola i el matrimoni té cura del seu únic fill Christopher. 

  L'Olive és una dona no gaire simpàtica per dir-ho d'alguna manera, té rampells de mal humor als quals en Henry ja està acostumat, ell és un bon home i ben tranquil, i s'estima molt l'Olive. Mentre que ella descarrega la seva mala bava de tant en tant i es força esquerpa, el Henry sembla un beneït. En els diferents capítols anirem coneixent alguns dels personatges del petit poble on viu la parella, de vegades l'Olive només apareix de forma anecdòtica, en d'altres és la protagonista.

  Fa temps vaig començar a llegir aquest llibre i el vaig deixar després del segon o tercer capítol, no ho recordo ben bé, el que sí que recordo és que no em va agradar gens ni entenia gaire el sentit de tot plegat. A la recerca d'un llibre del qual s'hagués fet una sèrie de televisió l'he tornat a donar una segona oportunitat, i en tan bon moment que ho he fet. M'ha agradat molt anar coneixent l'Olive i el seu mal caràcter, també els altres personatges que l'acompanyen, de vegades molt propers, de vegades poc o gairebé res. El que està clar és que l'Olive és un gran personatge que no deixa indiferent, en tan bon moment l'he recuperat. 

Las fuerzas contrarias

   Tot just ha esclatat la pandèmia i s'ha iniciat el confinament. El sotstinent Bevilacqua i la brigada Chamorro, que porten anys i anys junts com a investigadors de la Guàrdia Civil, han de resoldre dos casos que tenen oberts i que no poden deixar de banda en un moment crític per a tota la societat: per una banda, la desaparició d'una dona en un poble de Badajoz, on tenen l'agent Arnau investigant d'incògnit des de fa dies; i per altra banda, en un poble de Toledo molt proper a Madrid, en un mateix edifici han mort tres persones grans, aparentment per culpa del covid, però sembla que hi ha alguna cosa més. Amb la població confinada i amb companys fora de servei malalts de covid, els dos investigadors hauran de fer mans i mànigues per seguir la investigació dels dos casos.

  Segueixo la sèrie de Bevilacqua i Chamorro des que es va publicar la primera novel·la, ja fa trenta anys, pràcticament he anat evolucionant a la vegada que ho fa el protagonista. En aquest llibre es fa feixuc recordar els terribles moments que vam viure amb motiu de la pandèmia del covid, ells tenen la "sort" de poder-se moure, tot i que, com molts de nosaltres, pateixen pels seus familiars grans, els més vulnerables. 

  Aquesta novel·la m'ha agradat, com quasi totes les anteriors, tot i que trobo que la manera de narrar del protagonista se'm fa una mica feixuga i inversemblant per recargolada, de fet sembla que parli com el persontage que tant admira el mateix sotstinent Vila: don Quijote de la Mancha; de fet, aquesta pega l'he trobat també en les anteriors novel·les. Tot i això penso seguir llegint els propers llibres amb aquests protagonistes, malgrat que no tots dels catorze que formen la sèrie m'han agradat de la mateixa manera. 

Vinyes de sang

   

 A Vilafranca del Penedès, en plena diada castellera, un home apareix mort dins la pinya que subjecta l'impressionant tres de deu amb folre i manilles. L'èxit aconseguit en carregar i descarregar aquest castell queda enterbolit per la mort d'en Jaume Roca, atès que és un conegut personatge a la zona, ja que gestiona la finca de la seva dona Francesca, les caves Mas Farrell. Coincidint amb l'esdeveniment casteller es troben a Vilafranca la Marcela i l'Adrià, tots dos mossos d'Esquadra i fills de la vila, que sota la direcció de l'inspector Vallmon s'encarregaran de la investigació d'aquesta mort, que pel que sembla no és natural. Tots dos policies aprofitaran que coneixen bé tot l'entorn des de ben petits per tal d'esbrinar qui hi ha darrera la mort d'en Roca, tot estudiant el seu entorn familiar i laboral.

  Un familiar m'ha deixat aquesta novel·la d'Àngels Dalmau que comença d'una manera trepidant, entre l'entusiasme de la diada castellera i la mort d'un insigne i conegut personatge de la localitat. A més de les interioritats del món casteller també se'ns presenta el coneixement d'una comarca d'àmplia tradició vinícola, on tothom es coneix, per bé i per mal, incloses rancúnies històriques entre alguns personatges.

  Vinyes de sang té un molt bon plantejament: trama policiaca dins una comarca propera. Tot i això, no m'ha acabat de fer el pes, potser m'ha faltat més acció i m'ha sobrat algun matís de la parella protagonista que no m'ha acabat d'agradar. Crec que aquesta impressió que he tingut és molt personal i que potser si l'hagués llegit en un altre moment no m'hauria passat, és per això que l'ha valorat amb tres estrelles tot i que a estones se m'ha fet feixuga i lenta.

A l'altra banda de la por

   La Joana es troba en un moment particular de la seva vida: acaba d'accedir a un càrrec més important dins la seva empresa: responsable de restauració i conservació d'obres d'art del MNAC. A més d'això, el seu exmarit Biel, amb qui manté una bona relació, li ha demanat el divorci per casar-se amb la seva jove parella, que està embarassada. Per altra banda, els seus dos fills estan en plena adolescència. Mentre conviu amb les petites coses del dia a dia, la Joana recorda un home amb qui va viure dues nits especials fa anys, en un viatge de treball que va fer a Tòquio. 

  L'última novel·la de la Marta Orriols ens parla de la quotidianitat d'una dona de mitjana edat, dels seus somnis, de les seves pors, de les seves esperances i d'aquelles petites coses del dia a dia que l'afecten, per bé o per mal, des d'un punt de vista molt íntim i personal. Tot això fa que aquesta lectura, no gaire llarga, ens presenti una dona, la Joana, amb una situació personal que es fa molt propera. Un cop més, l'autora ha creat un personatge que deixa empremta, de tan real que pot arribar a ser i amb el qual és molt fàcil empatitzar.

Les papallones no mosseguen

   La Clàudia viu una experiència traumàtica amb tretze anys, tot coincidint en un moment en què una papallona la mossega. Els anys passen i les ferides no s'han tancat del tot, la Clàudia es fa adulta i afronta les diferents etapes de la seva vida com pot: amors, etapa universitària, maternitat, els pares que es fan grans, la relació amb la seva germana Sara; i queden pendents els silencis. 

  Tal i com consta en l'índex d'aquesta curta novel·la, sembla que la vida té totes unes etapes: sobreviure (al fet traumàtic), crèixer, transformar-se (en adults) i volar. He conegut aquest llibre, com moltes de les lectures que faig últimament, per les xarxes socials, vaig veure que la tenien a la meva biblioteca i cap allà que vaig anar. Com que és molt curta, cent vuitanta-quatre pàgines, l'he llegit pràcticament en un dia. La veritat és que m'ha agradat, tant la temàtica com la manera en què està escrita, en primera persona és la Clàudia qui ens explica tot el que li passa i com se sent. Però m'ha sabut a poc, crec que la trama dona per molt més suc del que se li ha tret, pel meu gust li ha faltat aprofondir una mica més, tant en la Clàudia com en sa germana, i també amb la seva parella, de qui pràcticament només se l'anomena quan cal. És per això que es queda amb 3,5 estrelles quan fàcilment podia haver arribat a 4.

Cinc vells

 

  Aquest curtet llibre recull cinc relats en què els protagonistes  són vilatans de Mequinensa, l'omnipresent Mequinensa de Jesús Moncada, excepte en el primer mini relat en què el protagonista és un tramviaire a punt de jubilar a Barcelona. Tots els personatges són vells, i mai més ben dit personatges. A més del conductor de tramvies trobarem el Silveri, a qui la construcció del pantà dispara l'avarícia; dues iaies que fa seixanta anys que no es parlen; la iaia de la família Móra i l'afer del cementiri nou; i l'hereu vingut a menys. Tots els relats estan escrits amb ironia i sarcasme, amb el llenguatge i estil de Moncada, un microllibre per passar una estoneta agradable.

El crimen de Malladas

 

 A l'estiu de 1915 cinc persones van morir de manera cruenta en una finca de la província de Cáceres, totes elles mortes a cops de destral, eren un home, dues dones, una d'elles embarassada, i dues nenes. La finca en qüestió, Malladas, pertany al municipi de Moraleja. Des d'allà es desplaçaran les autoritats per tal d'esclarir l'escalofriant succés, ja que hi va haver un fort acarnissament amb les víctimes. Les investigacions de la Guàrdia Civil van concloure amb la detenció de cinc jornalers de la zona, a qui es va processar, jutjar i condemnar per aquests crims. Fins aquí tot podria semblar que havia seguit el procés normal, però no va ser així, atès que els cinc jornalers asseguraven que la nit del crim estaven en un altre poble lluny d'allà, i molts testimonis així ho asseguraven. Altres proves també indicaven que no eren ells els assassins, però tot aixó es va obviar en el judici i se'ls va condemnar a cadena perpètua. L'advocat defensor, Manuel Telo, sempre va creure en la inocència dels jornalers, va lluitar per esclarir els fets però no va trobar mai recolzament i tot van ser traves en les seves investigacions, que semblava ser que apuntava a una fosca trama. 

  L'autor d'aquesta novel·la, que més que novel·la és un impressionant treball d'investigació, Luis Roso, és natural del poble on van succeïr el terrible crim, i quan va descobrir els fets es va sentir obligat a investigar. És així com ha escrit aquest llibre, on descriu amb la màxima objectivitat possible i amb la poca informació disponible, com creu ell que es van desenvolupar els fets posteriors als crims.

  Vaig descobrir Luis Roso aquest passat estiu, quan vaig passar uns dies per la província de Càceres, i en la preciosa llibreria La puerta de Tanhauser, a Plasencia, vaig veure en un prestatge un llibre de l'editorial Alrevés que em va cridar l'atenció, aquest llibre és Aguacero, em va agradar força i vaig pensar que continuaria llegint aquest autor. Tot i que El crimen de Malladas no és ben bé una novel·la, que quedat impactada per la narració, per tot el treball de recerca que ha fet l'autor, i crec que és d'aquells llilbres que deixa empremta.

Agnes Grey

   L'Agnes és filla d'un pastor amb escassos ingressos i d'una dama ben posicionada socialment que va renunciar als seus privilegis per amor. La família no passa per un bon moment econòmic i l'Agnes, que gaudeix d'una bona educació, decideix treballar com a institutriu per a ajudar la família. És així com entra a treballar per a la família Bloomfield per fer-se càrrec de l'educació dels seus fills, uns nens malcriats. Allà veurà com és de difícil imposar-se quan ni els nens ni els pares ni el servei de la casa respecten la seva autoritat.

  Amb aquesta novel·la no gaire llarga, Anne Brontë explica un món que ella mateixa va conèixer bé, el de les institutrius, que es veuen en una posició complicada, menyspreades per les famílies per a les quals treballen, que volen que eduquin els seus fills però no hi col·laboren gens ni mica, és més, molts cops posen traves a la seva feina.

  He trobat aquesta novel·la amb aquesta edició tan maca als prestatges de la meva biblioteca. Està bé sense que m'hagi entusiasmat, està escrita com si fos un diari i és fàcil de llegir tot i l'època en què es va escriure. I així poc a poc vaig llegint les germanes Brontë.

Com un batec en un micròfon

   

  A començaments d'estiu la Gabriela, una noia de divuit anys, es desplaça al poble del seu avi a passar l'estiu, on treballarà a la biblioteca del poble. Un cop instal·lada s'acosta al llac proper a banyar-se. Allà es trobarà amb en Quim, un home de trenta-nou anys que ha llogat una casa per passar l'estiu amb els companys de feina teletreballant. De seguida la Gabriela s'interessa pel Quim, contacta amb ell per Instagram, van parlant, el intenta no mostrar massa interès per ella atesa la diferència d'edat, ella va sortint de festa amb les amigues, passa a prop on està ell, el va cercant poc a poc.

  Fa pràcticament un any que aquesta novel·la de Clara Queraltó va rebre el premi Llibres Anagrama de Novel·la, en veure que la meva biblioteca la tenia disponible i que no és gaire llarga, unes dues-centes pàgines, vaig passar a buscar-la, i l'he llegit en pocs dies. Està estructurada en dues parts, ambdues narrades en primera persona. En la primera part la Gabriela ens va explicant la seva arribada al poble, el retrobament amb les amigues, el llac i una mica el treball en la biblioteca; en la segona part és el Quim qui explica el mateix periode d'estiu en què coincideix amb la Gabriela al poble. Ella és una noia descarada, independent i una mica grollera i superba, en canvi el Quim és un home aparentment tranquil i assenyat.

  No puc dir d'aquesta lectura que no m'hagi agradat, però crec que no n'hi ha per tant com per un premi, de fet quan portava mig relat de la Gabriela he estat temptada de deixar-la estar, entre d'altres coses perquè no m'agrada gens la protagonista, l'he trobat excessiva en les formes. He llegit crítiques de tota mena i he vist que a la majoria de la gent els ha agradat més la primera part que la segona, per mi són molt diferents perquè els dos protagonistes ho són, a més m'ha semblat que tots dos es podrien haver treballat més.

Últimos días en Berlín

  L'esclat de la Revolució Russa, amb l'abolició de la propietat privada entre d'altres coses, provoca la fugida de Sant Petersburg de la família Santacruz, un matrimoni format pel pare Miguel, treballador de l'ambaixada espanyola i la seva esposa russa Verónika. Amb ells van els seus quatre fills, el més gran d'ells, Yuri, serà el protagonista d'aquesta història. Yuri i part de la seva família acaben a Berlín, i l'any 1933 són testimonis atònits de com Hitler arriba al poder, la societat alemanya ja s'estava transformant i amb aquest fet el nazisme s'implementa de manera definitiva a Alemanya. El jove Yuri, que ha acabat treballant per a l'ambaixada espanyola a Berlín, no es deixa arrossegar per l'odi als jueus, al contrari, per ell són persones com qualsevol altra, intenta mantenir el seny en mig de la bogeria antijueva. Serà durant aquest temps que coneixerà la Claudia, una dona de gran bellesa que pertany a una família partidària del nazisme.

  Últimos días en Berlín és una novel·la de més de sis-centes pàgines, finalista del Premi Planeta 2021 i d'una autora desconeguda per mi fins ara, Paloma Sánchez-Garnica, que casualment aquest any ha guanyat aquest premi. No acostumo a llegir cap Premi Planeta, no m'agraden, inclús els d'autors que habitualment llegeixo. Val a dir que he trobat alguna excepció, però em fa la impressió que el premi va més dirigit a un escriptor que a una novel·la. Si he acabat llegint aquest llibre és perquè me l'han deixat i amb bones referències. I haig de dir que està força bé pel que m'esperava, es llegeix ràpid tot i ser un totxo, m'ha recordat una mica L'hivern del món de Ken Follet, això sí, tot salvant les distàncies, i amb un final una mica ensucrat pel meu gust.

La conformista

   

  L'Eva i en Pere tenen un negoci propi que els absorbeix completament: una rostisseria. L'olor de pollastre a l'ast l'Eva la té enganxada a sobre i arriba a obsessionar-se amb aquesta olor que no troba com treure-se-la de sobre. Més que l'olor el problema és la manca de temps, cosa que s'agreuja amb l'arribada dels fills. Això fa mella en la relació de parella i en la pròpia estabilitat mental de l'Eva, que pensa que la seva vida no és com ella la imaginava de joveneta.

  La conformista és la primera novel·la d'Alba Dedeu, de qui vaig llegir fa temps i per casualitat un llibre de relats curts que va escriure fa temps, L'estiu no s'acaba mai, i que em va agradar força. Aquesta novel·la és molt curta i està escrita en primera persona, l'Eva ens explica poc a poc la seva vida i com se sent en cada moment, com va evolucionant com a persona a mesura que passa el temps. I és que la vida de l'Eva s'assembla a la de moltes dones d'una generació que pateixen del mateix: manca de temps per elles mateixes i per la parella, l'educació dels fills, la pèrdua d'il·lusions, el dia a dia que acaba ofegant. 

  Sincerament crec que el títol no és adequat, jo no diria que l'Eva és una conformista, sinó més aviat que no li queda més remei que tirar endavant amb el que té, sí que és cert que això potser es podria anomenar conformisme però a mi em sembla que és més prendre una decisió sobre quin camí seguir a la vida. Potser és una novel·la massa curta i que no aprofondeix molt en els personatges, però a mi m'ha agradat força, és l'estil de l'autora que fa que hagi empatitzat molt amb la protagonista. 

Vots de sang

   

  A Andorra estan en marxa les eleccions comunals, els candidats s'afanyen a recollir el recolzament dels votants porta a porta, i així ho està fent en Roc Fuertes a la parròquia d'Ordino, on vol renovar el seu mandat. En Roc és un personatge peculiar, amb un fort caràcter heredat del seu pare, en Juanito, que va fer fortuna amb el contrabandisme. Arriba el dia de les votacions i tot queda trasbalsat en aparèixer el cadàver del candidat. El comissari Cerni Llop, ajudat per l'exbatlle Climent Masoliver, serà l'encarregat d'investigar aquest crim, que tot i haver succeït en un lloc petit és difícil d'investigar, tothom es coneix allà, pel bo i pel dolent, hi ha rancúnies i odis que s'arrosseguen del passat i que no s'han oblidat.

  No fa gaire vaig llegir la primera novel·la de la sèrie protagonitzada pels dos anteriors investigadors, el comissari Llop i l'exbatlle Masoliver, era Mort sota zero. La vaig trobar interessant, és per això que vaig mirar de seguir amb la sèrie, de la qual m'he saltat Olor de difunt, el segon, atès que Vots de sang ha vingut a parar abans a les meves mans i em venia de gust llegir-lo sense esperar més. L'he llegit força ràpid, els capítols molt curts han ajudat, i he trobat interessants els salts temporals que van desvetllant poc a poc el perquè del comportament d'alguns personatges. Haig de dir que el meu desconeixement de la cultura i costums del poble andorrà ha fet que alguns d'aquests personatges m'hagi resultat una mica histriònic per la seva agressivitat i fatxenderia, que no poso en dubte però que se'm fa una mica difícil d'entendre. Tot i això, com ja he dit, l'he llegit en poc temps i l'he trobat entretinguda.

  

Las que no duermen, NASH

   Un grup d'espeleòlegs liderats per la psicòloga forense Nash Elizondo està explorant la sima de Legarrea, a la vall del Baztan, a la recerca de antigues restes humanes, ja que les llegendes locals diuen que en simes com aquesta s'hi llençaven bruixes i animals. La sorpresa ve quan el que apareix és el cadàver d'una jove desapareguda fa tres anys, la jove Andrea. A la presó hi ha Salomé, antiga parella de la mare d'Andrea, acusada d'haver-la matat, tot i que fins a aquell moment no s'havia trobat el cadàver. La Nash s'implica professionalment en la investigació del cas, en una zona on tothom es coneix, pel bo i pel dolent, i durant el mes de març de 2020, amb l'agreujant de la pandèmia del covid a sobre.

  Fa anys vaig llegir la trilogia del Baztan, que em va agradar força, així com també altres llibres de l'autora, Dolores Redondo. Aquesta novel·la tindrà l'honor d'inaugurar una nova categoria de valoració en el meu blog, que és la de 3,5 estrelles. Si bé la lectura és addictiva i l'he llegit en poc temps atesa la seva allargada, quasi sis-centes pàgines, hi ha detalls que fan que de cap manera li pugui atorgar 4 estrelles, i amb 3 penso que em quedo curta, perquè té coses bones, la veritat és que la història enganxa tot i que no és d'acció trepidant, però m'ha agradat l'estudi dels personatges que hi apareixen. Per altra banda, hi ha detalls que no m'han agradat, començant pel nom de la protagonista, qui llegeixi la novel·la entendrà perquè es diu així, però és que no m'ha agradat la justificació d'aquest nom, que trobo absurda. 

  Atenció!! SPOILER!!

I aquí altres detalls que, pel meu gust, l'han fet perdre puntuació: la propietària de l'hostal on està allotjada la Nash, que remena el seu armari i ella, que ho sap, no marxa de l'hostal en el moment en què ho descobreix; i l'autobombo de l'autora: sí, en una conversa els personatges parlen de la Dolores Redondo com una gran autora de llibres sobre el Baztan...

Resumint, una bona lectura per passar una bona estona i no aprofondir gaire en les motivacions de l'autora per justificar segons que.

La hilaritat histriònica d'una hiena histèrica

  

 A començaments d'any vaig comprar aquest llibre d'un autor sabadellenc, David Tudela. És un llibre de relats molt curts, escrits amb sentit de l'humor i un punt d'ironia que m'ha agradat força. Són tan curts els relats que alguns d'ells no tenen més de 3 pàgines, però crec que la manera com l'he llegit, a mi que no m'agraden els relats curts, ha sigut la millor manera de gaudir-lo, quina millor manera de començar o acabar el dia llegint un petit tast de literatura que et fa treure un somriure.