Somiàvem una illa

   La Carla acaba de perdre la seva mare i està molt trasbalsada: mai ha conegut el seu pare, és filla única i la mare era el seu refugi, sempre estava allà. Ara li queda el seu marit i els dos fills que tenen, però ella, que se'ls estima molt, necessita fer una pausa, agafar-se un temps de reflexió per superar el que li està passant. Tot això, tot el que porta a dins i el que sent, ho escriu en una llarga carta adreçada al seu marit, i aquesta carta és un resum de la seva vida, de les persones que ha conegut i li han deixat empremta, de la seva relació amb la mare, de la feina, dels fills... 

  Aquesta novel·la de Roc Casagran ha obtingut aquest any el Premi San Jordi, no acostumo a llegir premis literaris perquè els poc que he llegit m'han decebut, però en aquest cas, en llegir la contraportada vaig pensar que li podia donar una oportunitat, i més quan me'l van regalar per Sant Jordi. I haig de dir que m'ha agradat força, tant la història personal de la Carla com la manera en què està estructurat el llibre: mentre la Carla descriu en primera persona tot allò que li ha passat i com se sent, l'autor intercala petites històries de diverses illes, totes elles singulars per la seva situació en el mapa, molt aïllada, i amb una idiosincràsia que les fa úniques, tant en el seu origen com en la seva situació actual. Això últim ho he trobat molt original i ben col·locat dins la narració, i molt interessant ni que sigui com a apunt cultural.

  En definitiva, puc dir, sempre des del meu punt de vista plenament subjectiu, que en aquest cas l'obra guanyadora del San Jordi s'ho mereix.