Lectures 2017

    Un altre any que ha passat, i un altre any en què voldria haver llegit molt més del que he llegit però m'he quedat en la meva mitjana habitual, aquest any han sigut 29 llibres, una mica menys que l'any passat però en total diria que més o menys les mateixes pàgines, ja que n'hi ha cinc que tenen més de 600! Resumint, puc dir que:

- M'ha agradat molt: Los pacientes del doctor García, impressionant un cop més Almudena Grandes amb aquesta història que gira al voltant de la xarxa espanyola d'ajuda a criminals nazis un cop acabada la Segona Guerra Mundial, un treball excepcional i lectura imprescindible sens dubte, per mi el millor del seus Episodios.

- M'ha emocionat: sens dubte Patria, de Fernando Aramburu. Ja han passat mesos des que el vaig acabar i encara se'm posa la pell de gallina tot recordant el que vaig sentir llegint-lo. També voldria incloure aquí Argelagues, de Gemma Ruiz.

- He abandonat: De tot cor, d'Andreu Martin; l'he deixat amb tota la pena del món, m'agrada molt aquest autor però no aquesta novel·la, la trama no m'ha enganxat. També vaig deixar, segurament per no haver escollit el millor moment per llegir-lo El professor d'història, de Joan F. Mira.

- No hauria d'haver llegit: tot el que he llegit ha valgut la pena, tant el que m'ha agradat com el que no, inclús aquells que no he acabat.

- He rigut amb: cap dels llibres que he llegit; totes les meves lectures d'aquest any han estat molt serioses, excepte De tot cor, que és una mica desvergonyida. O potser Gato enamorado, la primera part del llibre sobretot.

- He descobert: Rosa Ribas, de qui l'any passat ja havia llegit El gran frío, que va escriure a mitges amb Sabine Hoffman, i aquest any Pensión Leonardo; m'agrada molt el seu estil. També podria incloure aquí Recordarán tu nombre, de Lorenzo Silva, no per l'autor, de qui he llegit moltes coses, sinó pel protagonista del llibre, el general de la Guàrdia Civil Aranguren, destinat a Barcelona quan va esclatar la Guerra Civil, que es va mantenir fidel a la República durant tota la guerra i que va acabar pagant-ho amb la seva vida. També Manuel Vázquez Montalbán amb Los mares del sur; ja tocava descobrir-ho, no?

- M'ha decebut: El festí de Babette, d'Isak Dinesen, de qui havia llegit molt bones crítiques, però a mi ni fu ni fa.

- He retornat a la biblioteca sense llegir: En ausencia de Blanca, d'Antonio Muñoz Molina. Crec que és un gran escriptor, però a vegades el trobo espès, em costa molt endinsar-m'hi. En lloc segur, de Wallace Stegner, que vaig començar però no en el moment adequat, hi tornaré.

I voldria acabar aquest resum amb una reflexió sobre una frase que vaig apuntar d'un dels llibres que precisament he llegit aquest any, Los mares del sur, pàgina 91: "Leer es un vicio solitario e inocente". Sí? Solitari? Molts compartim allò que llegim amb altres persones, a que sí bloggers? Innocent? Depèn d'allò que es llegeixi, només cal llegir 1984 o algun clàssic, com Benito Pérez Galdós en un dels seus Episodios Nacionales, La corte de Carlos IV, per veure que algunes lectures no tenen res d'innocent, sinó que més aviat poden resultar subversives tal i com està ara el panorama: "La gente de fuera ve a los ministros muy atareados y dándose aire de personas que hacen alguna cosa. Cualquiera creería que estos personajes cargados de galones y vanidad sirven para algo más que para cobrar enormes sueldos; pero no, nada de esto hay. No son más que ciegos instrumentos y maniquís que se mueven a impulsos de una fuerza que el público no ve". Per desgràcia, sembla que poques coses han canviat des de Carlos IV, més actual no pot ser.

Us destijo a tots que tingueu un molt feliç 2018 ple de profitoses lectures.

Incerta glòria

    A vegades em trobo sorpreses: un conegut em diu que està buidant el pis de l'avi, que tristament ha mort no fa gaire, i com que sap que m'agraden els llibres em proposa passar i mirar per si alguna cosa m'interessa, ja saps, són llibres vells i havíem pensat llençar-ho tot a la brossa, però tu que hi entens (...) igual trobes alguna cosa interessant. I vet aquí que trobo aquesta joia, que a més ve signada per l'autor, dedicada a l'avi del meu conegut. I jo que me l'emporto a casa tota feliç, però veient la considerable allargada del totxo, més de nou-centes pàgines, per no parlar de la petita lletra que l'acompanya, m'ho penso i repenso fins que trobo el moment per començar-lo.

 Aquesta quarta edició consta de quatre parts, amb tres narradors, tots ells amics. En la primera és en Lluís, advocat i aspirant a notari, qui explica les seves vivències en el front d'Aragó des que marxa de Barcelona per incorporar-se a l'exèrcit republicà. La segona part són les cartes que escriu la Trini, parella d'en Lluís, a en Juli Soleràs, amic comú de tots dos. La tercera i quarta part estan narrades per en Cruells, seminarista durant la guerra, company d'en Lluís i d'en Soleràs en el front d'Aragó, ara ja vicari un cop acabada la guerra.

   Incerta glòria és un llibre difícil a estones, al menys ho ha sigut per mi, en canvi d'altres he gaudit de la lectura, en altres moments m'ha emocionat. He quedat sorpresa per la frescura i naturalitat d'alguns dels diàlegs, que esperava més seriosos, així com m'ha xocat molt el personatge d'en Soleràs, divertit, extravagant, visionari, contradictori. La segona part és la que més m'ha entendrit, les emocionants cartes de la Trini a en Soleràs, on parla de la seva soledat a Barcelona, de com ha canviat la ciutat des que van marxar els soldats, de les revoltes anarquistes, de la fam i els bombardejos, de la cura que té del petit Ramonet, fill d'ella i d'en Lluís. La tercera i quarta parts, on en Cruells és el narrador, comprenen des que comparteix la guerra amb en Lluís i en Soleràs, la dispersió de les tropes un cop caigut el front d'Aragó, la fi de la guerra fins acabar quan en Cruells ja és gran i fa una reflexió sobre tot el que han viscut.

   Com ja he dit, no és una novel·la fàcil, els llargs diàlegs, quasi monòlegs, d'alguns personatges són difícils de seguir, sí molt recomanable per no dir imprescindible, la he trobat molt realista i que dona un punt de vista de tres persones diferents que tenen en comú formar part dels vençuts.

  

De tot cor

  Tiaguín Moltó, periodista de la premsa del cor, és assassinat a casa seva. Molta gent el volia perdre de vista, era un periodista sense escrúpols que posseïa molta informació privilegiada i compromesa, no només del món de la premsa del cor sinó també de polítics. Últimament Tiaguín no passava per un bon moment, s'havia engreixat, bevia sense control, no tenia diners ni feina estable. El grup d'Homicidis de la policia s'encarregarà d'investigar el cas, havent d'interrogar personatges de tot tipus com toreros, folclòriques, periodistes i tot de personatges que habitualment desfilen pels programes del cor.

    Andreu Martin crea en aquesta novel·la una paròdia dels programes de tele-escombraries que s'emeten a alguns canals de televisió, on són tan protagonistes els convidats com els presentadors, on no hi ha escrúpols a l'hora de mostrar la cara més íntima dels convidats, tot fent-los posar en ridícul davant de l'audiència, tot sigui per augmentar la quota de pantalla. Només cal veure el nom d'alguns dels personatges per fer-se una idea de com els ha creat Martin: Aurorita Linares, actriu cocaïnòmana, la presentadora Alma Cortinas del programa Con toda el Alma, la bailora Juana de Dios, etc.

    De tot cor és un llibre escrit en un format diferent, són dues novel·les que narren el mateix cas, alternant-se capítols d'una i l'altra, molt ben escrita com no podia ser d'una altra manera en tractar-se d'Andreu Martin. Però no l'he acabat: no m'ha enganxat, segurament perquè no veig mai programes del cor, no m'interessen en absolut ni m'atreu gens aquest món.

La vida negociable

   Hugo és un perruquer que explica la seva vida a una clientela imaginària, des de la seva adolescència fins el moment actual, al voltant dels quaranta anys. Tot comença en el moment en què descobreix una infidelitat de la seva mare: Hugo l'acompanya dos cops per setmana a la consulta d'un suposat psiquiatra que resulta ser una relació extramatrimonial que la mare disfressa de malaltia dels nervis. Mentre duren les "visites mèdiques", Hugo espera la mare a la porteria de l'edifici on hi ha la consulta del doctor, i allà fa amistat amb Leo, una noia de la seva edat no gaire simpàtica i brusca, a qui no agraden els nois però es comporta com si fos un d'ells. 

  La relació mare-fill pateix un fort daltabaix que el noi aprofita per-li fer xantatge, emocional i material. Hugo, que mai ha mostrat interès pels estudis, acaba descobrint també que el seu pare, administrador de finques, no és l'home íntegre que creia, fet que agreuja encara més les relacions familiars, tot convertint Hugo en un tirà que no treballa, que demana contínuament diners als seus pares i que somia amb una vida idíl·lica en el camp, rodejant de boscos i animals. Personatge peculiar, Hugo va explicant els seus projectes, negocis, somnis, amb periodes d'un optimisme exaltat i d'altres de fracàs absolut, sempre amb una narració que resulta força distreta i molt ben escrita. 

   He llegit molt bones crítiques d'aquesta novel·la de Luis Landero, escriptor que no havia llegit mai abans; en elles es parla de com l'autor ha creat un protagonista Cervantí, que no sé ben bé què vol dir però que imagino com un pícaro que treu profit de tot allò que la vida li posa al davant de manera no gaire ètica. Aquestes crítiques les he llegit després d'haver acabat la lectura i haig de dir que a mi el protagonista m'ha semblat un personatge amoral, pagat de si mateix i molt egoista, però haig de reconéixer que durant molta estona m'ha resultat simpàtic i la lectura entretinguda, probablement perquè Luis Landero escriu molt bé.

1984

   Reescriure el passat per controlar el present; aquesta és una de les tasques que duu a terme el Ministeri de la Veritat. La Policia del Pensament controla que ningú surti de la línia marcada pel Partit, que ningú caigui en el crimpensar. El Ministeri de la Pau dirigeix la guerra en un món que sempre està en guerra, ja sigui amb Euràsia o bé amb Orientàsia. El Ministeri de l'Abundància controla el racionament i distribució dels elements de primera necessitat, escassos en un món en guerra. Winston, treballador en el Ministeri de la Veritat, sap que el Partit manipula i enganya, la seva feina consisteix en això mateix, però no pot controlar del tot el seu pensament, cosa que li provoca gran angoixa: les telepantalles que tothom té a casa controlen qualsevol moviment que faci, les seves expressions facials, les paraules que pugui dir mentre dorm: el Gran Germà observa en tot moment els ciutadans. Winston comença a escriure un diari d'amagat i observa els companys i coneguts del Ministeri, tot buscant alguna petita senyal que l'indiqui que no és l'únic que té inquietuds que se surten de la norma marcada pel Partit.

    Si hi ha clàssics que s'han de llegir, entre d'altres coses perquè fan pensar i molt, 1984 és un d'ells. En aquesta novel·la, que no sé si qualificar de ciència-ficció o futurista, Orwell dibuixa un món controlat fins al límit pel Gran Germà, personatge real o fictici que domina el present a través de l'observació contínua de la gent, que manipula fins i tot el passat, tot modificant-lo inclús en els llibres de text i diaris a la seva conveniència: el que no interessa es canvia, es torna a escriure, s'esborra tot allò que no interessa que es recordi. 

    Ha estat una lectura impactant, recomanable sí o sí, que tothom hauria de llegir en un moment o altre. George Orwell va ser un gran visionari, sens dubte. 

Mugs & Books VI edición, by Mónica Gutiérrez Artero

    Una vez más Mónica (http://monicagutierrezartero.com/) nos deleita con este concurso a todos/as los que nos gustan tanto los libros como las tazas. Hace unos años ya participé, y no ya por el regalo, que también, sino por la diversión que me supone buscar un libro con un significado especial y una taza que también lo tenga. Aunque los años anteriores he andado un poco despistada, este año casi se me pasa pero he llegado a tiempo, quizás me hubiera gustado disponer de más tiempo para pensar y hacer una foto en condiciones, ya que el plazo finaliza este viernes 24, pero no he querido dejar pasar la oportunidad de participar.

    Y mi contribución es esta foto, de un libro que leí hace muchos años y que forma parte de mi biblioteca particular, lo cual quiere decir que cualquier día lo volveré a leer. También he publicado la foto en Instagram (@botikallibres, #MugsAndBooks).
     

Temps de perdre

    La Laura és una jove de divuit anys que ha deixat els estudis per treballar en una fàbrica on passa vuit hores al dia planxant pantalons texans. La seva vida és rutinària i falta d'al·licients, els seus pares són simples i porucs, el seu xicot és maldestre i no comparteixen els mateixos gustos ni els somnis de futur. L'atzar posa al camí de la Laura un viatge a París, on trobarà la passió, el desig, l'alegria de viure que li falta en el seu dia a dia. Però la realitat acabarà imposant-se i a la Laura no li quedarà més remei que acceptar-la: ara és temps de perdre però hi haurà un temps de guanyar.

   Després d'haver llegit Los pacientes del doctor García m'ha resultat difícil encertar la següent lectura, i no serà per no tenir una pila de llibres que esperen el seu moment; he començat tres i els he deixat a les primeres pàgines, i no perquè no siguin bons, sinó perquè no he aconseguit del tot desenganxar-me'n i "oblidar" una mica les sensacions que m'ha deixat Los pacientes... He començat a remenar per les estanteries fins que he trobat una edició d'aquelles que comencen col·leccions a un preu irrisori la primera entrega: Temps de perdre, de Maria Merçè Roca. 

    Aquesta novel·la és com un conte curt, com una faula, que s'ha d'entendre en el context de l'època en què va ser escrita, l'any 1999, i que actualment pot semblar una mica fora de lloc i desfasada, tot i que, per l'edat que tinc diria que inclús reflecteix més una manera d'entrendre la realitat anterior, la trobo més pròpia de la mentalitat dels 80. Crec que seria recomanable com a lectura escolar en els instituts, si no ho és ja.

Los pacientes del doctor García

    Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, alguns nazis intenten fugir de la justícia internacional que els persegueix per haver comès crims contra la humanitat. Clara Stauffer, militant de la secció femenina de la Falange i espanyola d'origen alemany, crea una xarxa de protecció per a tots els nazis que han vingut a l'Espanya franquista i necessiten ajuda, ja sigui per quedar-se o bé per emigrar a l'Argentina, on seran ben rebuts per Perón. Amb la connivència del govern de Franco, que fa la vista grossa, i l'ajuda de funcionaris i capellans, proporciona passaports i noves identitats a criminals com Leon Degrelle, Ante Pavelic i Otto Skorzeny entre d'altres. 

    Amb aquesta trama com a fons, Almudena Grandes crea un univers fictici però alhora molt realista, amb Guillermo García com un dels protagonistes. El doctor García tot just ha acabat la carrera quan esclata la Guerra Civil i ell, de cor republicà, ajuda com pot en un hospital de Madrid quan la capital d'Espanya és bombardejada per la Legión Cóndor. Allà és on aprèn a fer transfusions sanguínies amb l'ajuda del metge canadenc Norman Bethune, personatge real, que es va traslladar a Madrid per ajudar amb els seus coneixements a salvar la vida de molts ferits.

    Això són només unes pinzellades de tot el món que abarca aquesta novel·la amb majúscules, que comença al 1936 i acaba al 1977, on el doctor García es veurà implicat en una trama d'espionatge republicà que intentarà desmuntar la xarxa de Clarita Stauffer, barrejant de manera magistral personatges creats per la imaginació de l'autora amb d'altres reals, des de la mateixa Stauffer fins al president Negrín.

     No puc expressar amb paraules les sensacions que m'ha produit la lectura d'aquesta obra, que ha sigut difícil tant pel regitzell de personatges com per la manera en què l'he llegida, desgraciadament molt interrumpuda. M'ha deixat una sensació d'impotència i d'injustícia difícil d'assumir. Com a conclusió podria dir que és una lectura imprescindible i que s'hauria de fer un format reduit (té 740 pàgines) per incloure-la com a lectura obligatòria en les escoles com a formació en història contemporània.

Planeta Ki: mundo de dioses

    El planeta Nibur, habitat per la raça anuk, està en greu perill: les condicions de la seva atmosfera van canviar radicalment i de manera sobtada, i això va fer que els anuk haguessin de refugiar-se sota terra, on van construir-se una nova vida. Després d'anys i d'investigacions, han trobat la manera de recuperar les condicions que hi havia abans a la superfície del seu planeta; per això necessiten l'element 79, que es troba en el llunyà planeta Ki, on planejen un viatge a la recerca d'aquest element que garantirà la superviència dels anuk i de la seva llar Nibur.

   No llegeixo pràcticament mai ciència-ficció, no és un gènere que m'agradi, prefereixo de llarg les històries on els escenaris i les persones poden ser reals. Però en aquest cas he fet una excepció amb aquesta novel·la d'un jove conegut que no és escriptor ni es dedica a res que tingui a veure amb la literatura, però que ha fet l'esforç d'escriure una novel·la que ell mateix s'ha encarregat d'editar i posar a la venda mitjançant el portal Amazon. 

  I malgrat no agradar-me la ciència-ficció, la lectura ha estat ràpida i entretinguda, amb personatges que no són humans però que tenen moltes de les virtuts i defectes dels humans, com l'enveja, la gelosia, l'ànsia de poder i també el sacrifici pel bé comú i la valentia.

La senyora Stendhal

    El petit Lluc ha perdut la seva mare, morta d'un tret l'últim dia de la guerra a la plaça Sant Pere de Girona. La senyora Stendhal l'acull a casa seva i el tracta com a part de la seva família, amb el seu fill Dani i l'avi Dídac. Tots tres l'estimaran com un fill, germà, nét, i cadascú li aportarà la seva part personal, fent que en Lluc vagi creixent com a persona. També veurà la part més fosca d'algunes persones, revenges personals en la posguerra, que marcaran, sense que ell ho sàpiga, el seu destí.

    He llegit aquest llibre sense saber pràcticament de què anava, només perquè l'havia vist molt comentat però no he arribat a llegir cap crítica. La meva impressió ha estat molt bona, m'ha enganxat i l'he llegit en un cap de setmana. No puc explicar gaire de l'argument sense fer un spoiler, només dir que he trobat molt commovedora la història d'en Lluc, que quan comença la narració és un adult ja madur, potser he trobat a faltar una mica més de profunditat en la part en què en Lluc és un adult jove. Recomanable sens dubte.

El festí de Babette

   En una molt austera comunitat religiosa d'un poble de Noruega viuen dues germanes, filles del pastor de la comunitat, ja mort. Un dia es presenta a la seva casa Babette, una dona que ha hagut de fugir de França després d'haver perdut la família, i que demana que l'acullin, tot portant una carta de recomanació d'un conegut de les dues germanes. Babette es queda treballant per a les dues germanes en les tasques domèstiques. Uns anys després, Babette rep de manera inesperada una gran quantitat de diners que voldrà invertir en un gran sopar per a les germanes i els seus veïns.

    El festí de Babette és com una faula, un conte curt de setanta-nou pàgines llegit en poc més d'una hora, que no m'ha fet ni fred ni calor. Un cop acabat he començat a buscar ressenyes i opinions per tal d'esbrinar si és que, com em passa sovint, no m'he enterat d'alguna cosa i per això no he sabut veure el missatge ocult que volia transmetre l'autora, Isak Dinesen, pseudònim de l'escriptora danesa Karen Blixen, molt coneguda per Memòries d'Àfrica. Com era d'esperar, he trobat opinions per a tots els gustos, però en general coincidents en què la pel·lícula, que va rebre un Òscar, és molt millor que el llibre. Potser la buscaré, per intentar d'esbrinar allò que, un cop més, m'he perdut.

Pensión Leonardo

  Lali és una nena de dotze anys inquieta, intel·ligent i curiosa, que viu amb els pares i tres germans més a la Pensión Leonardo, el negoci familiar situat en un carrer del barri del Poble Sec. Al costat de la pensió hi ha el bar Comidas Luciano, amb qui comparteixen no només clients sinó també amistat. Tant el Luciano, que va perdre un peu a la guerra, com el cambrer Peret, a qui falta una mà, i el pare de la Lali, que va perdre un ull i va passar cinc anys a la presó, representen el bàndol dels perdedors, que en passar els anys de la derrota republicana han hagut de fer el cor fort i continuar amb les seves vides com bonament poden.

   Som al 1965, i no són dies fàcils per la Lali: la seva amiga Júlia ha trencat la seva amistat per relacionar-se més amb nenes de la seva condició social, les companyes de la seva escola, les teresianes. A més, a la Lali li negiteja la desconeixença de la seva pròpia família: els seus pares mai parlen del passat, d'abans del seu matrimoni ni de les seves respectives famílies, com si no haguessin existit mai i es neguen a donar-li explicacions quan ella s'interessa. 

   En aquest llibre Rosa Ribas deixa de banda la novel·la negra per endinsar-se en el petit món d'una nena que amb els seus ulls d'innocència i curiositat intenta entendre tot allò que l'envolta, els moviments dels adults, els seus silencis i les seves reaccions, tot en el petit univers de la vida d'un barri tan característic de Barcelona com el Poble Sec, i amb la realitat de la gent humil que intenta recompondre la seva vida després d'haver perdut una guerra.

    Sóc una mica més jove que la Lali, però m'he sentit molt identificada amb la seva quotidianitat: les visites dominicals al mercat de Sant Antoni per canviar tebeos i comprar nines retallables; curiositat per la vida dels adults que m'envoltaven i que em recriminaven quan preguntava de més; amigues que deixen de parlar-te perquè creuen que estan un esglaó per sobre. Potser per això he gaudit d'allò més llegint aquesta novel·la, que a més està molt ben escrita, amb personatges molt ben treballats i sense artificis. 

    Vaig conéixer com a escriptora la Rosa Ribas amb El gran frío, novel·la que va escriure conjuntament amb Sabine Hoffman i que forma part de la trilogia que té com a protagonista la periodista Ana Martí. Arran d'aquesta lectura vaig incloure la Rosa Ribas en la meva particular llista d'escriptors que havia de tornar a llegir, i no només es manté en aquesta llista, sinó que va pujant esglaons.

La última salida

  Per  les vacances buscava un llibre entretingut, que no fes pensar gaire, amb prou pàgines per no quedar-me curta i edició de butxaca. Així que cap a la llibreria, on vaig trobar aquest "thriller de gran éxito internacional" de l'escriptor argentí Federico Axat.  N'havia sentit a parlar bé però no sabia de què anava.

   La última salida narra la història de Ted, un home jove i ric, empresari d'èxit, casat amb una dona a la qual estima i amb qui té dues filles. Però Ted està a punt de suïcidar-se d'un tret al cap. Just en el moment en què, sol a casa, està ja amb la pistola a la mà, un home pica a la porta de manera insistent, cridant-lo pel seu nom. Ted es desconcentra, qui és aquesta persona que coneix el seu nom i ve a molestar-lo de manera tan inoportuna? Just en aquell moment Ted veu un paper doblegat sobre la taula que té al costat i que no recorda haver deixat allà. El llegeix: " Abre la puerta, es tu última salida". Esgarrifós, no? Finalment Ted obre la porta i es troba amb un desconegut que li demana que posposi el seu suïcidi, tot fent-li una proposta força estranya però que finalment Ted acceptarà.

    Quan portava la meitat aproximadament de la lectura encara no entenia ben bé de què anava, fins que vaig arribar a la tercera de les quatre parts en què esta dividit el llibre. A partir d'aquell moment ja vaig veure que m'havia ficat en una novel·la amb una trama molt ben elaborada i amb un fort component de psicologia al qual no estic acostumada però que segurament farà les delícies d'aquells als qui agraden aquest tipus de novel·les.

Si te dicen que caí

   La posguerra va ser una etapa molt difícil de la història d'aquest país , però si no s'ha viscut, per sort per la majoria dels que hi som ara aquí, només cal llegir Juan Marsé per capbussar-se en una Barcelona destrossada, en uns barris perifèrics com el Guinardó i el Carmel on van viure molts dels perdedors, o millor dit, on van sobreviure molts d'ells, ja que altres van quedar pel camí.

    En aquests barris és on viuen una colla de jovenets que passen el temps com poden, entre barraques i ruïnes que encara no s'han reconstruit, inventant històries meitat reials meitat ficció, les "aventis", i així passen l'estona mentre fan alguna trapelleria, recullen qualsevol cosa que es pugui vendre i van descobrint el sexe. 

    La lectura de Si te dicen que caí no és gens fàcil de seguir, a vegades no se sap qui és qui parla, es barreja passat i present: la majoria de la narració es desenvolupa a mitjans dels anys 40, però hi ha parts que corresponen a vint anys després. Tot i això, és tan bona la descriptiva de Marsé que fa que el lector s'endinsi profundament en la trista realitat narrada.  

    

Argelagues

  La Remei és filla de Castellterçol, de família de pagesos pobres, i com a tal la seva vida no és seva sinó que depèn de les decisions dels homes de la família. Acostumada a treballar des de ben petita, ha d'anar allà on mani el germà gran. És així com va a parar a Sabadell, on es convertirà en una més de les moltes dones que van portar endavant la indústria tèxtil local, treballant hores i hores sense descans i sense quasi drets, lluitant per tirar endavant els fills. Arguelagues és també la història de la Rosa i la Nina, totes elles dones fortes i lluitadores en un món dominat pels homes, i que formen part de la vida de l'autora, Gemma Ruiz.

  La lectura d'aquesta novel·la m'ha emocionat, m'ha entendrit, la narració és molt propera, són les protagonistes les que parlen tal i com es parla al carrer. Conec bé Sabadell, i això m'ha fet buscar els carrers on es desenvolupa l'acció, les fàbriques que encara existeixen i les que ja no; m'hi he traslladat literalment. Molt recomanable per recordar i conéixer la història propera d'unes dones com tantes altres a qui no s'ha pogut o volgut reconéixer el gran paper que han fet.

Gato enamorado

    Thomas és un professor universitari de lingüística que ha estat abandonat per la seva dona, Lorna Sue, de qui continua bojament enamorat. Fins al punt que planeja una enrevessada venjança en contra d'ella i del seu nou marit, un milionari de Tampa del qual Thomas ha promès mai pronunciar el seu nom. L'obsessió de Thomas per Lorna Sue és malaltissa i a la vegada còmica; com a bon lingüísta, analitza les paraules per donar-les nous sentits, sempre relacionades amb Lorna Sue, el seu flamant nou marit o la família de Lorna Sue, bastant peculiar. També Herbie, amic de la infància de Thomas i germà gran i protector de Lorna Sue, de qui Thomas sospita que manté una relació incestuosa amb la seva germana. Tot això no impideix que Thomas, seductor empedreït, continui anotant en la seva particular llibreta totes aquelles relacions, reals o imaginàries, que manté amb altres dones. El descobriment per part de Herbie d'aquesta llibreta va ser el detonant del divorci de la parella. 

   Gato enamorado és un llibre que vaig comprar fa anys no recordo ni per què i que va aparéixer traient la pols de les estanteries de la meva biblioteca. Al començament l'he trobat força divertit, Thomas és realment un individu patètic, al principi fa gràcia, fins que acaba convertint-se en un quasi psicòpata. Però cap a la meitat de les quatre-centes pàgines que en té, el meu interès ha anat de baixa, la història se m'ha anat fent llarga i repetitiva i he estat a punt de deixar-lo, cosa que he agrait no haver fet ja que no hauria sabut res del final, que m'esperava d'una altra manera.

   També he descobert un autor desconegut totalment per mi, Tim O'Brien, veterà de la guerra de Vietnam i que ha obtingut diversos premis literaris al seu país, Estats Units.

Crimen en el barrio del Once

  En plena dictadura militar argentina el comissari Lascano ha d'investigar l'aparició, al costat de dos joves clarament executats per militars, del cos d'un altre home que no ha mort de la mateixa manera ni a la mateixa hora que els anteriors. Lascano fa poc que ha perdut la seva dona i no acaba de recuperar-se de la seva tràgica pèrdua, tot i l'ajuda del seu amic el metge forense Fuseli. Hi trobarà molts entrebancs en la seva investigació, la feina de la policia és difícil en un país on els militars fan i desfan a plaer sense donar explicacions. 

  Els personatges d'aquesta novel·la són la representació que fa Mallo de la societat argentina dels primers anys de la dictadura: el militar repressor amb un gran poder; el ric de tota la vida que no sap treballar ni administrar l'herència que ha rebut; la jove d'esquerres que viu en la clandestinitat fugint de la persecució de l'exèrcit; el prestamista jueu que va arribar fa molts anys a Argentina fugint de la persecució nazi.

    M'ha agradat molt la primera novel·la que he llegit d'Ernesto Mallo, escriptor argentí a qui he conegut per un programa de televisió, i que va guanyar el premi Memorial Silverio Cañada de la Semana Negra de Gijón 2007 precisament amb aquest llibre. Està escrita amb un estil peculiar, no només per la parla argentina, sinó pels diàlegs no diferenciats on a vegades resulta difícil saber qui és qui parla. I a més he après, entre d'altres paraules, què vol dir quilombo: prostíbul. Aviat buscaré el següent cas del comissari Lascano.

Recordarán tu nombre

    La història d'Espanya durant la primera part del segle XX és una assignatura que no em van ensenyar com cal a l'escola. A causa d'això abans de llegir aquest llibre desconeixia per complet qui era José Aranguren Roldán, el protagonista de Recordarán tu nombre, últim llibre de Lorenzo Silva, un autor a qui m'agrada seguir, més per la saga de Bevilacqua i Chamorro que per les altres novel·les que ha escrit, moltes de les quals també he llegit.

    En aquest nou llibre, Silva dedica els primers capítols a explicar el perquè va decidir escriure sobre Aranguren, general de la Guàrdia Civil destinat a Barcelona quan va escletar la Guerra Civil: la seva pròpia història familiar, amb dos avis que van formar part de l'exèrcit i de la policia i que van ser contemporanis d'Aranguren, amb qui també probablement van coincidir en algun moment de les seves vides. Els capítols següents estan dedicats ja no només a la biografia d'Aranguren sinó també a episodis i persones de la història contemporània que van estar relacionats amb el general en un moment o altre, directa o indirectament, i que formen part de la conjuntura històrica que permet entendre els precedents, com i perquè es van produir els fets del 18 de juliol de 1936. La importància històrica d'Aranguren recau en que en tot moment es va mantenir fidel a la legalitat política del moment, la República, fet que li va costar la vida un cop acabada la guerra. A més de la figura militar que va representar, Lorenzo Silva fa un retrat d'Aranguren com a persona, retratant un home de fortes conviccions personals, fill, espòs, pare i avi, respectuós sempre amb els règims polítics que va conéixer, i a qui la vida va donar també forts cops difícils de superar, com la mort d'alguns dels seus fills.

    Com a relat històric és un llibre que està molt bé, tot i que difícil de seguir per la quantitat de persones, càrrecs militars i polítics, que apareixen. Especialment complicats són els capítols dedicats a la guerra en el nord d'Àfrica, on molts dels militars implicats en el cop d'estat del 18 de juliol del 1936 van participar, resulta difícil entrendre l'estratègia militar, la ubicació de les petites batalles, escaramusses i batusses diverses entre l'exèrcit espanyol i les diferents tribus i caps del nord del Marroc. Ha estat una lectura farragosa per mi, tot i que no voldria treure-li el mèrit que té a l'autor, a qui suposo i sembla molt ben documentat sobre Aranguren, tot i que m'ha costat Déu i ajuda acabar-ho he volgut seguir fins al final per acabar d'entendre, dins les meves limitades possibilitats, la figura i la importància històrica del general Aranguren.

Beltenelbros

    Han passat uns quants anys des del final de la guerra civil; Darman, antic capità de l'exèrcit de la República, rep l'encàrrec d'eliminar un traïdor a la resistència comunista. Des del seu tranquil retir a Anglaterra i per complir amb l'ordre que li han donat, Darman haurà d'emprendre un camí que el portarà a retrobar-se amb fantasmes del seu passat en tornar a Madrid, una ciutat que ha canviat molt des que va fugir a finals de la guerra, endinsant-se en una persecució dura i angoixant que el portarà al límit.

  A Beltenebros la narració és lenta, alternant passat i present, descriptiva i profunda, fins al punt que el lector se sent com si fos dins del cap del protagonista, dins les seves pors, les seves angoixes, amb tristos records que pesen massa; Darman s'ha d'enfrontar a foscos enemics: "Beltenebros, el príncipe de las tinieblas, el que habita y mira en la oscuridad, sin más luz que la de los cigarrillos que resplandecen como ojos." 

   Fa molts anys vaig llegir Plenilunio, en tinc un bon record i Antonio Muñoz Molina havia quedat en la llista d'autors que algun dia volia repetir, i de fet ho vaig intentar amb La noche de los tiempos, però és una novel·la molt llarga i no la vaig agafar en un bon moment; Carlota Fainberg em va resultar una mica decebedor però tot i així ho he volgut tornar a intentar. L'experiència amb Beltenebros, que té 256 pàgines, ha estat bona, Muñoz Molina és un gran escriptor tot i que no ho recomanaria per a tots els públics, ja que a vegades la seva manera d'escriure pot resultar feixuga. 

 

Los mares del sur

    El cadàver de l'empresari Stuart Pedrell apareix en un solar abandonat del barri de la Trinitat amb ferides d'arma blanca. A banda de la investigació policial, el detectiu Pepe Carvalho rep l'encàrrec per part de la vídua d'esbrinar què va passar en l'últim any de vida de l'empresari, que en teoria havia patit una crisi existencial i havia marxat als mars del sud, seguint l'exemple de Gauguin.

   Feia temps que volia llegir Vázquez Montalbán, com a entusiasta lectora de novel·la negra que sóc, i he escollit aquesta per ser la més celebrada de la saga de Pepe Carvalho, i ha estat un encert. Sembla mentida com en tan poques pàgines es poden dir tantes coses, tant del protagonista i la seva peculiar manera de ser (crema cada dia un llibre de la seva biblioteca en la llar de foc), com de la societat barcelonina de 1979, tant de l'alta burgesia a la qual pertany el mort, com de la classe obrera que viu en un barri imaginari però real de la perifèria de la ciutat construït precisament per una empresa de la víctima.

   Sens dubte no serà el meu últim Carvalho, personatge singular amb una forta personalitat i que segurament té trets del mateix Manuel Vázquez Montalbán, com la passió per la gastronomia o el passat polític d'esquerres.

El professor d'història

   Un professor d'història de la Universitat de València pateix un accident lleu a l'entrada de la facultat. Aquest incident, aparentment sense importància, fa que el professor reflexioni i ajorni el seu retorn a les classes.

   Poca cosa més puc dir d'un llibre que he deixat a la pàgina 49 de 308, i no perquè pensi que no és una bona lectura, ans al contrari, està molt ben escrit i convida a la reflexió sobre la societat actual, no és un simple entreteniment. El que m'ha passat és que les seves frases llargues i profundes, la manca de diàleg i el moment personal que m'ha generat com a lectora Patria fa que ara mateix no sigui el millor moment per treure-li tot el suc, que en té i de sobres. Segurament hi retorni més endavant.

Patria

  Amb l'anunci d'ETA de la seva decisió de l'abandonament de la lluita armada, Bittori decideix que ha arribat el moment de tornar al seu poble, d'on va marxar després de la mort del seu marit, el Txato, a mans d'un terrorista. La presència de Bittori en el poble genera inquietud en alguns dels seus habitants, especialment en qui va ser la seva millor amiga Miren, mare d'un jove empresonat per terrorisme i de qui Bittori sospita que va participar en la mort del Txato. La relació entre Bittori i Miren, bones amigues des de la infància, es va anar deteriorant progressivament a mesura que Miren s'anava radicalitzant en recolzar completament el seu fill gran. El retorn de Bittori al poble és progressiu, cada dia agafa l'autobús des de San Sebastián fins al seu poble, on passa unes hores en la seva casa, i després torna, a explicar-li al Txato en la seva tomba com està tot, com han canviat les botigues, qui la saluda pel carrer i qui li gira la cara, el mossèn que li aconsella no tornar per no obrir velles ferides.

    Amb aquesta base Fernando Aramburu ha escrit una història dura, tan dura com la realitat, on cadascú dels personatges té una motivació per fer el que fa en un entorn que condiciona fortament el comportament de moltes persones. No només Bittori i Miren són protagonistes, també les dues famílies, marits i fills, personatges treballats tant o més que elles.

    Ja feia temps que havia llegit en algun lloc que Patria era un bon llibre, que si èxit de vendes, etc. Com ens passa a molts lectors independents que llegim el que ens dona la gana, la publicitat excessiva fa que en cas de decidir llegir un best-seller ho fem amb molta prevenció i amb un profund ull crític. En l'últim moment vaig decidir que aquest llibre seria el meu regal de Sant Jordi i la veritat és que ho recordaré durant molt temps, l'he trobat especial, m'ha enganxat com feia temps que no ho feia cap llibre, m'ha fet reflexionar i recordar quan era jove i escoltava les notícies dels atemptats d'ETA, les negociacions, la dispersió dels presos, i tantes altres que van marcar una època en la història d'Espanya. No sé si és un bon llibre però com a mínim no deixa lloc a la indiferència.

De Sant Jordi 2017 i de premi Cervantes

    Aquest any la meva collita de Sant Jordi no ha estat molt abundant, cosa que en el fons no m'importa gens perquè em passo tot l'any mirant i comprant llibres, fins que els prestatges s'enfonsin pel pes de la cultura. Casualment, el número 1 en vendes en castellà ha estat també el meu número 1, es a dir, Patria de Fernando Aramburu, i que penso començar a llegir tan aviat com pugui.

    Per altra banda, divendres passat va tenir lloc la cerimònia d'entrega del premi Cervantes a Eduardo Mendoza, un senyor que sap escriure molt bé tot i que el que he llegit d'ell fins ara no m'acaba de fer el pes, sobretot a mesura que he anat avançant en les seves lectures. Llegint les notícies vaig anar a parar al discurs que va fer en l'entrega del premi, del qual destacaria una frase que m'ha cridat l'atenció:

  "Yo creo ser un modelo de sensatez y creo que los demás están como una regadera, y por ese motivo vivo perplejo y atemorizado por cómo está el mundo".

   Frase molt simple i que defineix no només el seu estat d'ànim sinó el de moltes més persones, inclosa jo mateixa.

   Espero que Sant Jordi hagi estat molt profitós per a tothom.

Eclipse total

   El 20 de juliol de 1963 es va produir en una zona de l'estat nordamericà de Maine un eclipsi total de sol, fet que va provocar que en l'illa de Little Tall molta gent anés a veure aquest insòlit fet en una zona privilegiada per a la seva observació. Quasi bé trenta anys després, Dolores Clairborne es troba declarant davant de la policia de Little Tall per un crim que ella afirma no haver comés. La narració és durant tota la lectura, on no hi ha lloc a la pausa, és el monòleg de la Dolores intentant demostrar la seva innocència, i per això haurà de tirar molt enrere en el temps, inclús abans que es produís el famós eclipsi.

   Stephen King no és ni molt menys un dels meus autors preferits, més que res perquè no m'agrada el gènere de terror, que suposo que són la majoria dels seus llibres. Tot i això, en un moment d'aquells de no sé quin llibre començar ara, no em ve de gust res del que tinc a la pila de lectures pendents, trobo una edició d'aquelles que fa un munt de temps venien amb El Periódico de diumenge d'Eclipse total, llegeixo la contraportada i penso que no pinta malament. I m'he trobat, per sorpresa meva, amb una novel·la que no té res de terror i sí una mica de novel·la negra. A més, la manera com està escrit, sense capítols i amb la Dolores parlant sense parar, fa venir ganes de no parar de llegir fins al final. Recomanable per a tothom i sense fenòmens paranormals.

   

La violència justa

    Alexis Rodon és un expolicia cap de seguretat d'uns grans magatzems; va haver de deixar la policia arran d'un cas en què va perdre els estreps i va maltractar un segrestador de nenes. Teresa Olivella és una dona amb un passat tràgic, amb un exmarit que la maltractava i que va perdre el seu únic fill en un accident de cotxe on ella mateixa conduïa. Aquests dos personatges van narrant cadascún en un capítol rere l'altre la seva situació personal, com les seves vides es creuaran i com els portaran a veure's involucrats en determinades situacions on, com diu el títol, hauran d'aplicar la violència justa; o potser més.

   Novel·la negra negríssima, amb un protagonista íntegre però que no pot tolerar determinades situacions i que es veurà implicat en la investigació d'una trama de segrest i prostitució infantil, Rodon és un típic personatge de pel·lícula que a vegades pot resultar una mica inversemblant però que no decep en cap moment. L'equilibri mental de la Teresa penja d'un fil, coneix el passat del Rodon per la premsa i pensa que ell és la persona que necessita per intentar superar el passat que la turmenta.

   La violència justa és una novel·la molt violenta, amb una trama complexa i ben desenvolupada on apareixen tots els personatges que hom espera que apareguin: jutges, proxenetes i prostitutes, polis corruptes i d'altres íntegres. Tot això dins l'àmbit més proper, pels carrers de Barcelona, on no resulta difícil imaginar els protagonistes. Ja puc esborrar aquest llibre de la llista de pendents de llegir, amb la satisfacció d'haver gaudit d'una molt bona lectura que m'ha enganxat des del primer moment i en cap moment m'ha decebut.

Instrucciones para una ola de calor

    A l'estiu de 1976, Londres pateix una forta onada de calor que fa que el govern hagi de pendre mesures especials, com les restriccions d'aigua. És durant aquests dies que Robert Riordan, un senyor jubilat, casat i pare de tres fills ja adults, surt a comprar el diari però no torna a casa, cosa que ocasiona un gran daltabaix familiar. La seva dona, molt trasbalsada, convoca els tres fills a casa per iniciar la recerca del pare, un home tranquil i d'hàbits molt regulars. La reunió familiar servirà als germans per retrobar-se amb la seva infantesa i adolescència, tot reobrint ferides no tancades i malentesos, i per descobrir que la seva mare amaga coses sobre el passat que mai haguessin imaginat. 

    Els quatre dies que dura la recerca de Robert serveixen a Maggie O'Farrell per posar sobre la taula tota una sèrie de temes que afecten a aquesta família com a moltes altres: l'educació dels fills, la recerca de la felicitat, la por al fracàs, així com la situació política d'Irlanda o la mala convivència entre catòlics i protestants al Regne Unit. 

     Aquest és un d'aquells llibres que tenia apuntats a la interminable llista de llibres que algun dia vull llegir, fa uns quants anys que vaig llegir L'estranya desaparició d'Esme Lennox i em va agradar com escriu l'autora. Els tres fills i els pares són pel meu gust potser una mica extrems, tot i que no deixen de reflectir els problemes que ens angoixen a tots una mica i són tan humans que m'han arribat a entendrir. I també diria que el final m'ha resultat una mica previsible. Tot i això, he gaudit d'una bona estona llegint-lo.

Història del nou cognom

    Poques vegades m'ha passat que un llibre m'hagi enganxat tant com per córrer a la llibreria a buscar el següent. I no és pas una novel·leta curta, set-centes vint pàgines. No sé si és la manera d'escriure d'Elena Ferrante, se m'han fet fins i tot curts, tant el primer com el segon. 

   Història del nou cognom continua amb l'amistat entre la Lila i la Lenù, la seva joventut un cop passada l'adolescència, cadascuna amb la seva realitat. Amor, estudis, maternitat, feina, amics, passions. Com passa moltes vegades en la realitat del dia a dia, elles de vegades estan molt a prop, de vegades són molt lluny l'una de l'altra, com va relatant la Lenù en primera persona. 

   No puc dir gaire cosa més sense fer un spoiler, només que ara intentaré fer una pausa en aquesta història de la qual encara em queden dos llibres més, no perquè no vulgui continuar, sinó perquè crec que cal allargar-ho per tenir-ne més ganes encara quan m'hi posi. 

L'amiga genial

    L'amiga genial narra l'amistat entre la Lila i la Lenù des de la infància fins a l'adolescència en un barri perifèric de Nàpols entre els anys 40 i 50. Podria semblar una història simple que no té res d'especial, però la narració que fa la Lenù en primera persona atrapa des del primer moment, senzilla i directa, sense frases grandiloqüents, endinsant el lector en un món molt particular, un entorn degradat amb famílies pobres fins i tot d'esperit. Dins la misèria del barri destaca la inteligència de la Lila, dotada d'un caràcter molt especial que fa que es guanyi el respecte dels qui l'envolten. Per altra banda, la Lenù, molt més dòcil, va passant més desapercebuda i poc a poc va avançant en els estudis mentre els seus amics ja estan treballant només acabar l'escola primària. La vida de les dues amigues va avançant pràcticament tota dins el barri, on la resta de personatges que les acompanyen juguen també un important paper: els amics d'escola que van creixent i seguint el seu camí a la vida; els pares d'uns i d'altres; els botiguers del barri.

    Tothom en parlava de la tetralogia de l'Elena Ferrante, tant que finalment em vaig decidir a començar-la amb reticències, moltes vegades les altes expectatives queden decebudes, però aquest no ha estat el cas, quan més avançava en la lectura més m'enganxava, 512 pàgines que se m'han fet curtes i m'han deixat amb la mel als llavis, desitjant començar la segona part.

Todo esto te daré

    Manuel, escriptor consagrat, reb la terrible notícia de la mort del seu marit Álvaro. El trasbals que suposa tan important pèrdua s'uneix a una sèrie d'estranyes circumstàncies: oficialment Álvaro ha mort tornant de Galícia, quan se suposava que estava a Barcelona; tot i que inicialment la investigació conclou que la mort va ser conseqüència d'un accident de cotxe, alguns detalls porten a un dels investigadors a pensar que alguna cosa més ha passat. Manuel descobreix que la família d'Álvaro, de la qual desconeixia l'existència, pertany a la noblesa i gaudeix d'un important patrimoni en la zona de la Ribeira Sacra. Ajudat per Lucas, amic de la infància d'Álvaro i de Nogueira, guàrdia civil que ha participat en la investigació de l'accident, Manuel intentarà reconstruir el passat del seu marit i entendre el perquè li va amagar la seva família i els seus orígens. 

     Els premis Planeta no em criden l'atenció ni els busco a no ser que conegui l'autor i m'hagi agradat algun llibre seu anterior. Ja em va passar amb Lorenzo Silva i La marca del meridiano, que per mi no és la millor de les novel·les de la saga Bevilacqua i Chamorro però que vaig llegir amb molt de gust. És per això que no m'ho vaig pensar gaire per escollir Todo esto te daré, després d'haver gaudit de la saga del Baztán. I no m'ha decebut, m'ha enganxat des de la primera pàgina, tot i que a vegades m'ha resultat a estones previsible, alguns personatges un pèl forçats i algunes parts de la narració una mica lentes. És com quan t'enganxes a una telenovel·la que ja saps que no és res excepcional però que no pots deixar de veure. 

   He llegit crítiques devastadores que la deixen per terra, d'altres parlen meravelles, per mi ni una cosa ni l'altra, ni és la millor novel·la que he llegit mai ni la trobo plena d'errades, però m'ha sabut entretenir durant uns quants dies, sis-centes catorze pàgines ni més ni menys.

El maltès

   L'inspector Garini està a punt de jubilar-se, només li falten tres setmanes per descansar plàcidament al costat de la seva estimada esposa Sofia i gaudir d'un merescut retir després d'anys dedicats a combatre el crim a la ciutat de Florència. Però malauradament aquest és el moment escollit per un assassí en sèrie per tornar a actuar després d'un temps desaparegut, aquest cop a Roma, tot fent que en Garini s'angoixi recordant vells fantasmes de casos no resolts en què el Maltès havia actuat a Florència. Per acabar-ho de complicar a la vall de Chianti, molt a prop, apareixen els cadàvers de tres treballadors del port de Nàpols aparentment assassinats per algun clan mafiós.

   El Maltés és la primera novel·la de Jeroni Marin Surroca, de qui vaig llegir no fa gaire Sírius, novel·la d'espies que em va agradar molt. La trama d'El Maltès està ben desenvolupada, amb uns personatges treballats, tant l'inspector Garini com la seva companya, la jove i impetuosa Graziella Bruni, i també el Maltès, assassí fonedís que es dedica a matar delinqüents ja sortits de presó com pederastes i violadors. Tot i que m'agrada molt la novel·la negra, les d'assassins psicòpates no són les meves favorites, malgrat això amb aquesta no he trobat com m'ha passat amb d'altres en què el policia protagonista és un personatge turmentat i solitari, sinó que és home ben normal tenint en compte la seva feina.

   

   

    

El jove Nathaniel Hathorne

    Volia ser escriptor, però va acabar estudiant dret, i mentrestant aprofitava per escriure coses que no acabava ni publicaba. Després d'uns anys i ja no tan jove, el protagonista sense nom es troba per casualitat amb un dels seus escrits publicat, i com a autor consta un home que va viure al segle XIX!.

    Aquesta és la trama de El jove Nathaniel Hathorne, un petit llibre de només 92 pàgines i que va rebre el premi al concurs de narrativa breu Ciutat d'Amposta, on fonamentalment es tracten el tema del plagi literari i el difícil procés de l'escriptura. I sempre dic que no m'agraden els relats curts, i que no m'agraden els efectes paranormals, tanmateix me l'he llegit en una estoneta d'un matí d'un dia de festa i m'ho he passat d'allò més bé. I he aprofitat per culturitzar-me una mica, ja que l'autor, Víctor Sabaté, inclou en el relat cites d'escriptors consagrats que dubto que llegeixi algun dia, com Borges o Vargas-Llosa, inclús el mateix Nathaniel Hawthorne, del qual desconeixia l'existència.

Tiempo de silencio

    En el Madrid de finals dels quaranta el jove metge Pedro es dedica a investigar un determinat tipus de càncer de transmissió genètica en ratolins. Pedro treballa amb una determinada raça de ratolins, dels quals no disposa. L'Amador, un treballador del laboratori, el posarà en contacte amb el Muecas, personatge peculiar que viu amb la seva família en una miserable zona de barraques de la perifèria de la gran ciutat, i que, estranyament, pot proporcionar a Pedro aquests ratolins, que cria a casa seva. L'entrada en contacte de Pedro amb el Muecas provocarà una sèrie de fets que conduiran el jove investigador a una situació inesperada i sorprenent.

    Feia temps que tenia ganes de llegir aquesta novel·la, considerada per alguns un clàssic de la literatura castellana moderna, en una edició actualitzada, ja que va ser en part censurada quan es va publicar el 1961. I la veritat és que tot just començar-la he estat a punt de deixar-la, en trobar-me amb un estil carregat d'adjetius impossibles i amb interminables frases que comencen en una pàgina i acaben en la següent. Però a la pàgina 15 vaig trobar una d'aquestes frases eternes que m'ha captivat amb la descripció que fa de la ciutat de Madrid. En aquest punt vaig decidir acabar-la com fos, a despit de perdre'm en un estil que no m'agrada però que ha aconseguit enganxar-me a la narració per la magnífica descripció que fa de la societat de l'època. Tot i que és difícil ha valgut la pena, és una de les millors novel·les que he llegit últimament.