La Laura és una jove de divuit anys que ha deixat els estudis per treballar en una fàbrica on passa vuit hores al dia planxant pantalons texans. La seva vida és rutinària i falta d'al·licients, els seus pares són simples i porucs, el seu xicot és maldestre i no comparteixen els mateixos gustos ni els somnis de futur. L'atzar posa al camí de la Laura un viatge a París, on trobarà la passió, el desig, l'alegria de viure que li falta en el seu dia a dia. Però la realitat acabarà imposant-se i a la Laura no li quedarà més remei que acceptar-la: ara és temps de perdre però hi haurà un temps de guanyar.
Després d'haver llegit Los pacientes del doctor García m'ha resultat difícil encertar la següent lectura, i no serà per no tenir una pila de llibres que esperen el seu moment; he començat tres i els he deixat a les primeres pàgines, i no perquè no siguin bons, sinó perquè no he aconseguit del tot desenganxar-me'n i "oblidar" una mica les sensacions que m'ha deixat Los pacientes... He començat a remenar per les estanteries fins que he trobat una edició d'aquelles que comencen col·leccions a un preu irrisori la primera entrega: Temps de perdre, de Maria Merçè Roca.
Aquesta novel·la és com un conte curt, com una faula, que s'ha d'entendre en el context de l'època en què va ser escrita, l'any 1999, i que actualment pot semblar una mica fora de lloc i desfasada, tot i que, per l'edat que tinc diria que inclús reflecteix més una manera d'entrendre la realitat anterior, la trobo més pròpia de la mentalitat dels 80. Crec que seria recomanable com a lectura escolar en els instituts, si no ho és ja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada