Seré feliz mañana

   Fa un temps vaig obrir un compte d'Instagram on vaig posant les fotos dels llibres que passen per les meves mans. Això implica tenir seguidors, seguir lectors i altres comptes que van sortint. Un d'aquests comptes és d'un llibreter gallec, Xacobe Pato, que treballa a la llibreria Cronopios de Santiago de Compostela. Com a bon mil·lenial, va penjant fotos seves i de coses que va fent, i afegeix reflexions que jo anava llegint i que em cridaven l'atenció. Així va ser com vaig saber que Xacobe escriu un diari des de ben petit i els textos que afegeix a les seves fotos formen part també del seu diari. Tant d'èxit ha tingut que ha acabat fent un llibre on recull aquestes petites entregues, que no són més que observacions sobre la seva vida i el que l'envolta, senzilles, sense pretensions, només això. Potser per això mateix un dia vaig decidir que enlloc de tirar enrere en l'Instagram millor em comprava el llibre i així em seria molt més fàcil llegir-ho tot. Dit i fet, el compro i veig que Seré feliz mañana ja va per la seva segona edició, qui ho hauria de dir. És un llibre que potser s'ha de llegir poc a poc, cada dia una o dues entrades, jo l'he llegit tot seguit i penso que ho hauria d'haver fet de l'altra forma. Tot i això, m'ha resultat entretingut, sobretot perquè així puc fer-me la idea de com veu la vida un jove de trenta i pocs, un noi molt normal però amb capacitat d'observació, reflexió i un punt d'ironia.

La nevada del cucut

  La Tònia era una dona que va viure fa cent anys en un petit poble de l'interior de Catalunya. De caràcter introvertit, va tenir la sort d'aprendre a llegir i escriure, cosa poc habitual en aquella època, i va escriure d'amagat durant anys les coses que li passaven, fent com una mena de diari. A més, la Tònia llegia tot el que li queia a les mans, que per desgràcia no era gaire cosa, i va quedar profundament impressionada per Solitud, més encara quan va saber que Víctor Català era una dona. Ja en el present, la Lali és una noia també enganxada a l'escriptura d'un diari com a mitjà reparador de les seves angúnies, pateix molt a causa del seu caràcter tancat, fins i tot els pares pensen que té alguna mena de problema psicològic.

  Totes dues dones tindran un vincle comú, que s'anirà descobrint durant la narració, que ens traslladarà a una època molt dura per a les dones, la que va viure la Tònia, i que acabarà lligada al present amb la Lali, en una trama profunda i emotiva.

  Fins ara havia llegit tres llibres de la Blanca Busquets: Tren a Puigcerdà fa molt temps, Jardí a l'Obaga i La fugitiva no fa tant, i totes tres lectures em van agradar, però no tant com La nevada del cucut, una novel·la que he trobat emocionant i ben treballada pel que fa a les dues protagonistes. Tot just després d'acabar-la he mirat opinions per les xarxes i n'hi ha que la deixen per terra, ben bé al contrari de la impressió que m'ha donat a mi, que he quedat impressionada i ben satisfeta.

Malena es un nombre de tango

   Fa uns dies vaig passar per la biblioteca a retornar uns llibres i, com no, hi havia una taula amb algunes de les novel·les d'Almudena Grandes. Moltes les he llegit però em queden pendents les més antigues, com Malena es un nombre de tango, que vaig agafar ràpidament en una edició ben curiosa. És un llibre llarg, de més de 500 pàgines i amb una lletra força petita en l'edició que vaig trobar. Potser és per això en part, i perquè tinc molts llibres pendents que em venen més de gust llegir, que he deixat a mitges aquest.

 Ens explica la història d'una noia que pertany a una família de l'alta burgesia que no se sent a gust amb si mateixa, és molt diferent de la seva bessona Reina, tant físicament com en el caràcter. La Malena voldria haver nascut nen i continuament se sent fora de lloc, tant a l'escola com amb la seva nombrosa família, excepte amb el seu avi, un home de caràcter singular que mostra una predilecció especial per la seva neta. La Malena prové d'una família amb molta història, que havien fet fortuna a Amèrica des de l'època colonial i que ara conserven alguna casa, quadres i alguna joia de gran valor. 

  M'he quedat sobre la pàgina 200 aproximadament, la Malena ja s'ha fet gran i ha fet estudis universitaris. No he seguit llegint, em fa la impressió que tot el que llegia es podia dir amb la meitat de pàgines, hi ha molts diàlegs familiars que em fa la sensació que es repeteixen, cada cop estic pitjor de la vista i la lletra és molt petita. Per tant, l'he retornat a la biblioteca, tot i que no descarto tornar a llegir-lo més endavant.
 

La farmacèutica - 492 dies segrestada

  Qui no ha sentit parlar del segrest de Mª Àngels Feliu, farmacèutica d'Olot? El segrest es va produir al novembre de l'any 1992, i la Mª Àngels va romandre tancada 492 dies en un petit forat on no es podia ni posar de peu durant tots aquests dies. El segrest va ser molt mediàtic, amb molt de rebombori dins alguns programes de tele-escombraries, que no dubtaven en presentar qualsevol persona que digués que en sabia alguna cosa encara que fos mentida, o fins i tot vidents, cosa que no va fer més que complicar una investigació molt trabada i plena d'entrebancs. 

  Dins la seva línia, en Carles Porta ens porta un recull força objectiu del cas, tal i com fa en el conegut programa de TV3 Crims, del qual soc addicta, i també
en els programes de Catalunya Ràdio. Resulta molt esgarrifós tot el que envolta aquest segrest, tant qui ho va idear i cometre com les condicions infrahumanes en què van mantenir la Mª Àngels durant tant de temps. M'ha posat els pèls de punta.

Lectures 2021

   

 Com faig cada any, aquí hi ha el meu particular resum i valoració de lectures del 2021. He llegit 44 llibres, totes les lectures han estat profitoses, inclús els llibres que no he acabat, tots aporten alguna cosa bona. Les meves lectures d'aquest any han estat marcades pel repte lector que va proposar la Biblioteca Sud de Sabadell, on hi havia 20 categories diferents i que m'ha servit per llegit llibres que potser no hauria escollit mai per iniciativa pròpia, tot i que en algun moment concret m'ha estressat una mica, perquè la pila de llibres pendents de llegir no para d'augmentar.

I aquest és el balanç lector del 2021:

- M'ha agradat molt: un clàssic que no havia llegit mai, La revolta dels animals, imprescindible; també he gaudit amb El viatge, un Petit Plaer de l'editorial Viena, de Luigi Pirandello, Premi Nobel a qui desconeixia. Destacaria també L'any que va caure la roca, de Pep Coll, i Catedrales, de Claudia Piñeiro.

- Clàssics que he llegit: a més de La revolta dels animals, L'Escanyapobres, de Narcís Oller, una relectura de l'institut que vaig odiar en el seu moment i que ara he trobat que està força bé; també apuntaria aquí Orgullo y prejuicio, de Jane Austen.

- M'ha emocionat: Catedrales, impressionant la visió de l'integrisme religiós que ens ofereix Claudia Piñeiro, sens dubte és el llibre que més m'ha impactat aquest any.

- He abandonat: ja no estic per romanços i hi ha molt bones lectures pendents. Dintre d'aquesta categoria hi ha Terra alta, de Javier Cercas, i Tardor, d'Ali Smith; Terra Alta ha estat una gran decepció, tot el que havia llegit fins ara de Cercas m'havia agradat molt, un cop més em queda clar que els Premis Planeta no són del meu gust per molt bo que sigui l'autor. I Tardor no l'he acabat d'entrendre, amb dos capítols n'he tingut prou.

- No hauria d'haver llegit: no puc incloure cap llibre dins d'aquesta categoria, tots m'han aportat alguna cosa, inclús els que no he acabat.

- He descobert: Sexe fora de norma, de varis autors; feia molt temps que no llegia novel·la eròtica i aquesta lectura ha estat com a una grata retrobada amb el gènere.

- M'ha decebut: El pont dels jueus, de Martí Gironell, tampoc no esperava gran cosa però no m'ha fet ni fred ni calor; La traductora, de José Gil Romero i Goretti Isarri, una bona trama que trobo desaprofitada per com està escrita; i Los ritos del agua, d'Eva García Sáenz de Urturi, el tercer que em falta de la trilogia no el llegiré, ja n'he tingut prou.

- He retornat a la biblioteca sense llegir: Berta Isla, de Javier Marías, un bon escriptor que no em cau gens bé però que escriu molt bé; és un llibre molt gruixut, crec que més endavant el tornaré a agafar.

A part de tots aquests, destacaria Nosotros en la noche, de Kent Haruf, i La cosina Rachel, una redescoberta de Daphne du Maurier que m'ha portat a llegir també La pomera i altres contes.

I ja com a anècdota estadística, de tots aquests llibres 16 els he comprat, 18 són de la biblioteca, 5 ja els tenia per casa, 4 me'ls han regalat i 1 me l'han deixat.

Bon any i bones lectures!

Dolça introducció al caos

   La Marta i el Dani estan consolidant la seva relació de parella. Però un dia la Marta confirma amb sorpresa un embaràs, no desitjat sobretot per part d'ella, no arriba en un bon moment professional ni personal. La Marta decideix de forma unilateral no continuar amb l'embaràs. El Dani se sent exclòs d'aquesta decisió, i aquest fet obre una esquerda en la relació de la parella, que els porta a qüestionar-se un munt de coses, tant a nivell personal com també com a parella.

  Tenia moltes ganes de tornar a llegir la Marta Orriols, Aprendre a parlar amb les plantes em va encantar i he agafat Dolça introducció al caos potser amb unes expectatives molt altes. No és que no m'hagi agradat, és un bon llibre i està molt ben escrit, però els múltiples dubtes que sacsegen la parella protagonista m'han arribat a agobiar, tot i que entenc les seves postures i el perquè es troben com es troben davant del dilema que se'ls planteja; però se m'ha fet una mica feixuc seguir-los i m'han fet patir, potser perquè arriben a aprofondir en les seves personalitats com si s'estiguessin psicoanalitzant, o així m'ho ha semblat. També crec que potser el fet de pertanyer a una generació diferent a aquesta parella fa que ho vegi tot amb una perspectiva diferent. Resumint-ho, bé però potser no calia tant.

  

Catedrales

   La Lía ja no creu en Déu. Provient d'una família de classe mitjana i amb una profunda fe cristiana, la Lía va deixar de creure fa trenta anys, quan va aparèixer el cos esquarterat i cremat de la seva germana petita, l'Ana, de només disset anys.  Des d'aquell terrible succés, del qual mai no es va trobar cap culpable, la Lía va voler tallar els llaços amb la seva família, i un cop acabat els seus estudis va marxar d'Argentina, ben lluny. Només manté el contacte per carta amb el seu pare, que no ha deixat d'investigar sense cap resultat per esbrinar qui o quins van cometre tan terrible crim, mentre que la seva mare i la germana gran, la Carmen, accepten l'esgarrifós assassinat sense solució amb resignació cristiana, Déu ho ha volgut així.

  Catedrales és l'última novel·la de Claudia Piñeiro, que s'endinsa en el món del fanatisme religiós i les relacions familiars de manera profunda, i on cadascún dels personatges té la seva pròpia veu dins la narració, començant per la Lía i seguint pel seu nebot Mateo, fins arribar a l'Alfredo, el pare de la família. És extraordinària la manera en què Piñeiro és capaç de donar veu a tots aquests personatges, la visió tan diferent que té cadascú del crim i de les seves conseqüències dins la família. Piñeiro no s'estalvia de mostrar cap a on porta el fanatisme religiós, que converteix les persones en éssers cruels, que justifiquen qualsevol mal que pugui patir qui no té les mateixes creences que ells i que deixen desvalguts a aquells que no volen seguir el mateix camí.

  M'ha agradat molt aquesta novel·la, a més d'estar molt ben escrita fa pensar i reflexionar molt, per mi la millor que he llegit fins ara de Claudia Piñeiro, que gran escriptora.