A casa teníem un himne

   Tres dones, mare i dues filles, es retroben a la Toscana: la Remei, la filla gran, pràcticament ha arrossegat sa germana Marga a casa de la mare, que fa anys que viu allà. Aquesta trobada familiar ha de servir per que totes tres es retrobin com a família, ja que per diversos motius que s'aniran coneixent poc a poc s'han anat distanciant, tot començant per que les filles entenguin perquè sa mare fa molts anys que va marxar a viure a la Toscana. 

  Quina novel·la més divertida, propera i emocionant que ha anat a parar a les meves mans, i a més escrita amb el dolç parlar de les Terres de l'Ebre. Si Gina em va agradar molt, A casa teníem un himne m'ha agradat molt més, la manera com està escrita, tan "normal", en què cadascuna de les protagonistes va expressant el que veu i el que sent, fa que el lector se senti molt proper a totes tres, que les entengui, que sembla que les tingui al seu costat explicant-li els seus sentiments i problemes com qui està escoltant una amiga. En resum, llegida en un cap de setmana i gaudida al màxim.

A sang freda

   A mitjans de novembre de 1959, a la matinada, dos homes van matar a trets quatre persones d'una mateixa família de la localitat de Holcomb, a l'estat nordamericà de Kansas. Les víctimes vivien en una granja d'aquesta població, i eren persones respectades i estimades per la comunitat. Com és lògic, l'aparició dels cadàvers va suposar un gran trasbals en la zona, atès que no s'entenien les causes d'aquest horrible crim.  La investigació policial que es va dur a terme va descobrir els dos criminals, dos homes que s'havien conegut a la presó i que van planejar el robatori a la granja, on esperaven trobar un munt de diners i on no volien deixar testimonis. És així com Dick i Perry, els dos criminals, van matar a trets el pare, la mare i els dos fills adolescents que en aquell moment hi havia a la granja, però pràcticament no van trobar diners en efectiu, ja que Herb Clutter, el pare, feia la majoria d'operacions amb xecs.

  Aquest esgarrifós crim, que és una història real, va servir a Truman Capote per escriure aquesta novel·la que no pot portar millor títol que A sang freda, que és com els dos criminals van assassinar aquesta família. Capote va queda commocionat pel crim i es va desplaçar cap a la zona per seguir de prop el judici, va entrevistar-se diverses vegades tant amb els investigadors com amb els dos assassins mentre aquests últims estaven a la presó, i fins i tot va assistir a les execucions a la forca de tots dos. La novel·la va trigar uns anys a escriure-la, la major part mentre vivia al Baix Empordà, entre Calonge i Palamós.

  He llegit aquesta novel·la seguint un cop més una iniciativa de lectura conjunta a Instagram organitzada per Raquel @tontoelquenolea, una persona molt dinàmica que sempre proposa lectures interessants i ben moderades segons el meu parer, sense terminis i segons vagi fent cadascún. Ha estat una bona lectura, esgarrifosa en certs moments atesa la gran frialdat dels dos criminals però molt interessant. He trobat googlejant una foto de la casa de Palamós on es va allotjar Capote, que deixo aquí penjada.

Lectures 2023

 S'acaba el 2023 i és hora de fer el típic resum anual de lectures. La veritat és que crec que va bé fer un balanç lector anual, tot fent el resum trobo sempre coses interessants que en el dia a dia se m'escapen. 

Aquest any també he participat en el repte lector de la Biblioteca Sud, però no l'he pogut completar, hi havia 20 categories + 5 extres, de les quals només he fet catorze. Les meves lectures d'aquest any han estat condicionades sobretot per la quantitat de llibres que m'he comprat, és que és passar per davant de la llibreria i no poder-me estar d'entrar, mirar i comprar alguna cosa. Això ha fet que, a més de no poder acabar el repte lector, se m'hagin acumulat a casa una pìla de llibres sense llegir com mai he tingut i que espero rebaixar durant el 2024.

Anem per feina, aquest és el balanç lector del 2023:

- M'ha agradat molt: Temps enrere, de Ramon Solsona, la història d'una família molt lligada al Priorat, moltes pàgines que han valgut la pena; Persèpolis, de Marjane Satrapi, novel·la gràfica autobiogràfica, un retrat de l'evolució, o més aviat involució, de la situació política i humana a l'Irak. I també Por i Carta d'una desconeguda, de Stefan Zweig, impressionant com escrivia aquest home.

- Clàssics que he llegit: La llogatera de Wildfell Hall, d'Anne Brönte, un descobriment fet gràcies a una lectura conjunta a Instagram, un llibre de la més desconeguda de les germanes Brönte; Trilogía rural, de Federico García Lorca, no sé si s'ha de considerar un clàssic però per mi sí que ho és, i a més recomano l'edició de Trotalibros, impecable; Fahrenheit 451, una distopia pràcticament imprescindible.

- M'ha emocionat: La voz dormida, de Dulce Chacón, una història de dones en la postguerra espanyola, imprescindible, emocionant i basada en testimonis reals.

- He abandonat: Teoria del gall, de Margarida Aritzeta, potser no el vaig agafar en el moment adequat, però en cap moment em vaig sentir dins de la lectura.

- No hauria d'haver llegit: Divorci i aventura, de Leticia Asenjo, no m'ha agradat, crec que no aporta res, completament prescindible.

- He descobert: Sostiene Pereira, d'Antoni Tabucchi, la veritat és que les lectures conjuntes d'Instagram donen per molt, com aquesta novel·la sobre un periodista a Lisboa mentre Espanya estava en plena Guerra Civil; 8 Hores, el Noi del Sucre i la vaga de la Canadenca, novel·la gràfica sobre un personatge important de la nostra història recent que desconeixia.

- M'ha decebut: El retrat de matrimoni, de Maggie O'Farrell, que vaig llegir per una altra iniciativa de lectura conjunta a Instagram, havia llegit crítiques boníssimes i, sincerament, tot i que està bé crec que no n'hi ha per tant; Miss Marte, de Manuel Jabois, una història en principi interessant però desaprofitada per la manera caòtica en què està escrita.

- He tornat a la biblioteca sense llegir: Llum, d'Elisabet Riera; Últim agost a Barcelona, d'Anna Gurgui; Lliçons de química, de Bonnie Garmus; Amor i no, d'Alba Dalmau; L'amor que molesta, d'Elena Ferrante; El mal pare, de Pep Prieto. Déu n'hi do, tots ells agafats amb ganes i molt poc temps, segurament torni a passar durant el 2024 per donar-los una segona oportunitat.

- M'ha angoixat: El confident, de Xavier Álvarez Llaberia; Brots de narcosocietat, de Fàtima Llambrich. El primer és ficció però no tant, vivim en una societat amb gent molt dolenta...; el segon fa por precissament perquè no és ficció, sinó la realitat en què vivim i desconeixem.

Com a anècdota curiosa, aquest any he llegit dos llibres relacionats amb malalties mentals que he trobat molt recomanables: Por si las voces vuelven, d'Ángel Martín, un relat autobiogràfic en clau d'humor negre que fa entendora la malaltia mental que pateix l'autor; Els dits dels arbres, d'Anna Maria Vilallonga, novel·la curta que expressa els sentiments d'una noia que acaba de sortir del psiquiàtric.

Altres llibres que destacaria són Les nostres mares, de Gemma Ruiz; La llarga migdiada de Déu, de Pep Coll; Dragones de papel, de Rafa Melero Rojo, continuació de la saga de Xavi Masip i el millor per mi de tota la saga; i La teranyina, de Jaume Cabré, última lectura del 2023. 

Anècdota estadística: he llegit un total de 49 llibres, de tots aquests 21 els he comprat, 2 d'ells en botiga de segona mà; 21 són de la biblioteca, 2 ja els tenia per casa, 1 me l'han regalat i 4 me'ls han deixat.

Bon any i bones lectures! 

La teranyina

   

  El Vapor Rigau és una fàbrica tèxtil de la localitat de Feixes que ara té força feina, atès que ha acceptat l'encàrrec de fer roba militar en un moment en què és molt necessària, tot just hi ha guerra al Marroc i el govern espanyol hi està enviant soldats, som a l'any 1909. La fàbrica és propietat de la família Rigau, però no hi ha bon ambient entre els seus membres, el cap de la família, en Francesc Rigau, acaba de morir i els altres components de la família inicien una batalla interna per aconseguir el control de la fàbrica. Mentre passa això, l'ambient social s'està caldejant, atès que molta gent s'hi oposa a la participació en la guerra, entre ells el personal de la fàbrica, i la mala maror social acabarà esclatant en la coneguda com a Setmana Tràgica.

  La teranyina va rebre el premi Sant  Jordi l'any 1983, és una novel·la curta, 219 pàgines que es llegeixen ben ràpid. Aprofitant una visita a la biblioteca en busca d'un altre llibre he trobat aquesta petita joia de Jaume Cabré que, segons he llegit, forma part de l'anomenada Trilogia de Feixes. Jaume Cabré és un dels meus escriptors favorits des que vaig llegir Les veus del Pamano, poc a poc vaig llegint tota la seva obra, i ara la casualitat ha fet que hagi vingut a parar a les meves mans aquest llibre, amb tot de personatges de diferents nivells socials però lligats pel Vapor Rigau, una fàbrica ficticia ubicada en una petita ciutat anomenada Feixes que no és altra que Terrassa, molt propera al meu entorn personal. M'ha agradat molt, sense arribar al nivell de Jo confesso o Les veus del Pamano però més fàcil de llegir, no hi ha millor manera d'acabar l'any.

Islàndia, l'illa del vent

   Poques vegades llegeixo llibres de no ficció, m'agraden molt més les novel·les. Tot i això, de tant en tant cau a les meves mans un llibre com aquest, en què el periodista català Èric Lluent, que fa anys que viu i treballa a Islàndia, fa un retrat objectiu del que és la vida en aquesta illa, tan lluny i tan diferent de Catalunya. L'Èric intenta desmitificar la idea que tenim els catalans del que és el dia a dia en aquest territori, aspre i canviant, sotmès contínuament a les forces de la natura, com són els terratrèmols, quasi diaris, els volcans i sobretot el vent. 

  L'autor, tot i que coneix bé Islàndia, fa un recorregut per diferents zones, des de les glaceres fins als ports marítims, del nord al sud, de la capital a remots poblets amb pocs habitants, i també entrevista diferents persones que poden aportar informació perquè poguem entendre la història, la societat i la manera de fer dels islandesos. 

  Haig de dir que m'ha semblat un llibre molt interessant, instructiu i escrit d'una forma molt amena. Viatjaré a Islàndia després d'haver-lo llegit? Mai se sap, el que sí sé és que la lectura m'ha servit per trencar tòpics sobre un país fascinant. I per conéixer, entre d'altres coses, el xatrac, l'ocell que travessa el món de nord a sud vàries vegades durant la seva vida.

Lecciones

 El jovenet Roland Baines ingressa en un internat britànic, on l'han deixat els seus pares després d'haver viscut a Líbia, on estava destinat el seu pare, militar de professió. Roland observa els seus companys i intenta adaptar-se i aprendre com enfocar aquesta nova etapa de la seva vida. És allà on comença a rebre lliçons de piano a càrrec d'una jove professora, Míriam Cornell, amb qui establirà una estreta relació, fascinant i traumàtica alhora, atès que ell només té catorze anys i la Míriam vint-i-cinc; allò que ell veu com una relació amorosa no ho és ni molt menys, i aquesta situació d'abús canviarà la vida del Roland.

  Lecciones és una novel·la llarga que ens explica la vida sencera del Roland, des del seu naixement fins a la vellesa, una vida encaixada en tots els moments històrics que van passant, des dels anys posteriors a la Segona Guerra Mundial passant per la crisi dels míssils de Cuba, la caiguda del Mur de Berlin, el desastre de Txernòbil, el Brexit i la pandèmia. Tot i que és una gran novel·la on es detalla la vida del Roland en cada moment, m'ha costat força seguir-la, sobretot al començament atès la forma en què està feta la narració, una mica caòtica pel meu gust. Els capítols són força llargs i no se segueix un ordre cronològic fins molt endavant, de vegades se m'ha fet complicat seguir el fil, sobretot fins a ben entrada la meitat del llibre. 

  He llegit algunes novel·les d'Ian McEwan, de totes elles tinc un bon record, per això quan vaig veure Lecciones a la llibreria no vaig dubtar a l'hora de comprar-la. M'ha costat acabar-la, pràcticament no he començat a gaudir-la de veritat fins a l'última de les tres parts en què està dividida. Trobo que és un retrat molt profund d'una persona al llarg de tota la seva vida, del Roland, i mai havia llegit un llibre així.

Massa deutes amb les flors

   Una dona que fuig cap a un poble del Pirineu en un moment de crisi personal s'hi instal·la provisionalment, i amb la idea d'escriure un llibre entrevista individualment les poques persones que l'envolten: el poble on ha anat és molt petit, fa poc estava pràcticament abandonat fins que una família va decidir implicar-se seriosament en la seva recuperació. Aquesta família arrossega una trista història, cadascún dels seus membres explicarà a la protagonista com van viure la tragèdia que els va marcar. 

  Massa deutes amb les flors és una novel·la no gaire llarga, 249 pàgines amb lletra gran (gràcies, editors que penseu en les persones que ja necessitem ulleres per llegir); es llegeix ràpid, és trista però amb un punt de llum al final del túnel. Els capítols estan dedicats cadascún a escoltar el monòleg de cada membre de la família, amb frases molt curtes, de fet tot el llibre és així, frases de vegades tan excessivament curtes que penso que se n'ha abusat, d'aquest estil d'escriptura, tot i que puc entendre que l'autora vol reflectir la manera de parlar de gent senzilla marcada per una gran desgràcia, o al menys jo ho entenc així.

  M'ha agradat? Sí, però sense escarafalls, és una novel·la íntima i una mica poètica i a mi aquest estil no m'acaba d'agradar del tot, crec que si la mateixa història s'hagués escrit d'una altra manera m'hauria agradat més. A més trobo que la dona que fuig i que protagonitza el primer capítol queda completament desdibuixada pel pes de la història principal. Bé i prou.