Línia blava

  Viatgeu sovint en el metro? Observeu la gent que entra i surt? Us heu plantejat mai com deu ser aquella senyora gran que acaba de seure al vostre costat? O la joveneta de color que escolta música de peu al costat de la porta? Potser aquell músic que toca l'acordió de vagó en vagó demanant una ajuda té al darrera una estranya història. Aquesta novel·la de Ramon Solsona parla d'històries de persones que viatgen per la línia blava del metro de Barcelona, aquella que comença a Horta (començava en aquesta estació al 2009, quan es va escriure el llibre) i acaba a Cornellà Centre. A més, cadascuna de les persones en què es fixa el narrador està relacionada amb la que puja o baixa a la següent estació.

  Quan vaig comprar aquesta novel·la en una botiga de segona mà no em pensava que era així, ja que la foto de la portada no té res a veure amb l'interior, no sé a qui se li va acudir posar una escena de ball de principis del segle XX en un llibre on les històries es desenvolupen en el present del moment en què es va escriure. Jo acostumo a fixar-me en les portades i en principi ni me l'hagués mirat si no fos perquè no fa gaire vaig llegir Ramon Solsona i és un autor que m'agrada força, a més que l'edició que vaig comprar està perfecta, com si ningú l'hagués obert mai. Va ser en llegir la contraportada que em vaig decidir, no només per l'autor sinó perquè durant molts anys vaig viatjar en aquesta línia del metro de Barcelona. 

   M'ha agradat molt aquest llibre, l'autor ha sabut crear una novel·la que en el fons és de relats curts però no ho sembla per la seva estructura, a més del fet que les històries personals de cadascún dels personatges estan lligades d'una manera o altra. 

Esperando un respiro

  Quatre dones negres, quatre amigues, entre els trenta i quaranta anys, urbanites i universitàries, són les protagonistes d'aquesta novel·la escrita al 1992. 
  La Bernardine té una posició acomodada, fa anys que està casada i té dos fills; el seu marit l'acaba de deixar per la seva secretària, una dona més jove i el més greu de tot: és blanca; a més d'haver canviat de nom tots els seus bens per evitar el repartiment proporcional en el divorci. 
  La Gloria va ser mare soltera molt joveneta, ara treballa de perruquera mentre educa el seu fill adolescent i comença una dieta rera l'altra per tal de perdre els més de vint quilos que ha guanyat amb els anys. 
  La Robin és una dona molt atractiva que busca parella, un home que si pot ser sigui també atractiu, però no se'n surt, o bé estan casats i l'enganyen o surten corrents en sentir la paraula matrimoni. 
  La Savannah s'avorreix a Denver i a més fa molt fred; per això decideix canviar de feina i traslladar-se a Phoenix, amb un clima totalment diferent i tot esperant noves oportunitats; ha conviscut amb tres homes i cap d'ells ha estat a l'alçada, i a més la seva família no para de demanar-li que trobi marit d'una vegada. A Phoenix es reunirà amb les altres tres dones, que comparteixen una bona amistat.

  Una altra novel·la comprada en una botiga de segona mà i que fa temps que tenia a la pila de llibres pendents de llegir, de fet l'havia començat a llegir fa molts anys i la vaig deixar, potser perquè creia que no l'havia agafat en el moment adequat. Aquest cop l'he començat esperant un llibre divertit, entretingut però amb un fons interessant, ja que he llegit que va ser un èxit editorial i fins i tot hi ha una pel·lícula protagonitzada per Whitney Houston. Però m'he quedat a la meitat i no m'ha vingut de gust seguir, havia començat molt bé i estava animada a seguir però les ambicions personals d'aquestes dones les he trobat tan allunyades de les meves idees que tot i que les puc arribar a entendre se m'han començat a fer avorrides: només desitjo trobar marit, i ha de ser negre, amb diners, bon amant, que em tracti bé i no m'enganyi. Suposo que deuen ser dones bastant normals als Estats Units però ho he trobat una mica superficial tot plegat.

Dones

   Arran de la mort de la Isabel-Clara Simó vaig recuperar l'únic llibre que he llegit seu i que encara conservo des de fa força anys. Dones és un llibre de relats curts, de dones ben diferents i en actituds ben diferents també. Com diu la contraportada: "És tan reaccionari creure que les dones no estan capacitades per a deteminades feines com pensar que totes són tendres, sensibles i intuïtives. Cada dona és un individu, no és l'espècie". Així doncs, trobarem dones fortes i dones febles, dones víctimes i dones que fan víctimes al seu voltant, unes són tendres i altres dures com a pedres. 

   He anat llegit els relats a estones perdudes, tots són molt curts, alguns de quatre pàgines, altres més, la majoria d'ells en forma de diàleg o monòleg interior, i acompanyats cadascún d'una maca il·lustració al començament, fetes per la també desapareguda Núria Pompeia.  

Tot el bé i tot el mal

   La Reina (curiós nom, si més no), es troba per motius de feina a Bucarest: psicòloga de professió, ha de seleccionar personal per a una gran empresa. Aparentment és una dona triomfadora: guanya molts diners fent una feina que li agrada, té marit i un fill adolescent, un ex-marit i ara mateix també té un amant que l'ha acompanyat en aquest viatge. D'un dia per l'altre la vida de la Reina es capgira a causa d'un greu esdeveniment i les seves prioritats vitals comencen a canviar.

  No voldria dir gaire cosa més de la trama d'aquesta novel·la de Care Santos, la tercera que llegeixo d'aquesta autora i que m'ha enganxat força. Tot el relat es desenvolupa en capítols curts i en poc temps, un temps en què la Reina va recordant episodis de la seva vida que fan que el lector hi entri poc a poc, en el perquè és la dona que és ara, el seu comportament, les seves reaccions, la seva actitud envers els esdeveniments que li han passat al llarg de la seva vida.

  Des que vaig llegir fa temps Habitaciones cerradas m'he tornat fan de la Care Santos, encara em queden novel·les seves pendents que segur que llegiré tard o d'hora. Val a dir que un cop acabada aquesta he vist que forma part d'una bilogia que continuarà amb el títol Seguiré les teves passes, i que segur que llegiré també.

La casa torcida

  Charles i Sophia s'han conegut a Egipte durant la Segona Guerra Mundial; a causa del conflicte s'han hagut de separar però no deixen la seva relació, que volen reprendre a Londres un cop acabada la guerra. La guerra s'acaba i tot just quan torna a Londres Charles descobreix que l'avi de la Sophia, un home d'origen grec i molt ric, ha estat enverinat i ha mort. Charles s'implicarà molt en la investigació per la mort de l'avi, ja que el seu pare treballa per a Scotland Yard, i així anirà coneixent tots els membres de l'extensa família de la Sophia, tots convivint sota el mateix sostre i tots ells sospitosos per algun motiu o altre.

  Aquesta estranya situació que estem vivint amb el confinament m'ha agafat per sort amb llibres de sobres a casa, llibres que en algun moment he trobat que m'agradaria llegir però que es van quedant a la pila per un motiu o un altre. La casa torcida és un d'ells. Aquesta novel·la d'Agatha Christie la vaig llegir quan tenia 15 o 16 anys i agafava llibres del Bibliobús que passava un cop per setmana pel meu barri de Barcelona. En aquell moment em va impressionar força; ara, amb la pila d'anys que han passat no tant, però com que em costa una mica concentrar-me en la lectura m'ha anat bé escollir-lo per passar una bona estona.

L'ombra de l'eunuc

  El diputat Josep Maria Bolós ha mort en un accident. Tot just després del funeral en Miquel Gensana, amic seu des de la infància, i la Júlia, jove companya de feina del Miquel, van a sopar a instàncies de la Júlia a una masia-restaurant propera a Barcelona. En Miquel no sap on van però quan hi arriben es troba amb la sorpresa que la masia és l'antiga casa pairal de la seva família, Can Gensana. A la pena per la mort del Bolós s'afegeix la indignació que li suposa entrar a allò que havia sigut casa seva i que ha estat transformada en un modern restaurant per un conegut arquitecte. Tot i això, en cap moment el Miquel li dirà a la Júlia què representa aquesta casa per a ell.

   La Júlia incita al Miquel a parlar-li del Bolós i en Miquel, mentre li va explicant retalls de la seva infància, joventut i maduresa en comú, va desgranant la seva pròpia vida, els seus amors, fracasos personals, dubtes existencials, fins a convertir-se en qui és ara, un home ja madur, sol i amb el pes del passat a les espatlles.

  No recordo qui em va aconsellar llegir aquesta novel·la de Jaume Cabré, un dels meus autors favorits. No fa gaires dies la vaig trobar en una botiga de segona mà i pensava que trigaria a llegir-la, ja que Cabré no és un autor fàcil i últimament em costa concentrar-me en la lectura. Per això he aprofitat el confinament per gaudir-la com cal, amb el domini espectacular del llenguatge que té Cabré; tot i això crec que potser no agradarà a tothom la seva forma d'escriure. 
  Hi ha un personatge de la novel·la que m'ha encantat, el tiet Maurici, considerat un boig per tota la família i a qui en Miquel aprecia molt, un sentiment mutu entre tots dos que fa que el Maurici expliqui al Miquel molts secrets desconeguts de la seva família. També haig de dir que la quarta part del llibre se m'ha fet una mica feixuga a causa de la meva ignorància absoluta sobre la música clàssica, un tema que en Cabré sembla ser que domina força.

    

La madre de Frankenstein

  El jove Germán Velázquez, fill d'un eminent psiquiatre que va morir a la presó, torna des de Suïssa a l'Espanya de 1954 per treballar en un manicomi de dones a Ciempozuelos, convertit ell també en psiquiatre. Germán ha cursat els seus estudis fora d'Espanya, ja que va marxar del país a finals de la Guerra Civil i va ser acollit per la família del doctor Goldstein, amic del seu pare. El motiu de la tornada de Germán és en part Aurora Rodríguez Carballeira, la dona paranoica que es va fer tristament famosa per haver matat la seva filla Hildegart. Aurora va ser mare soltera i va educar la seva filla per tal que formés part d'una nova generació de éssers humans més intel·ligents; de fet, la Hildegart va aprendre a llegir i escriure molt petita i als tretze anys ja va començar a la universitat. 

  Germán començarà la seva feina al manicomi intentant tractar les dones esquizofrèniques amb clorpromazina, un medicament nou que promet grans resultats amb aquesta malaltia, que fins ara no s'ha pogut tractar adequadament. Mentre treballa també aprofitarà per conéixer més a fons Aurora, una dona que el té fascinat des que era adolescent i que va conéixer a la consulta del seu pare. 

  En el manicomi Germán coneixerà també la María, auxiliar de clínica que durant molt temps ha estat en contacte diari amb l'Aurora; María és neta del que era jardiner del manicomi quan l'Aurora hi va ingressar, llavors ella era una nena que voltava per tot el recinte per passar el temps i l'Aurora la va ensenyar a llegir i a escriure, i ara que l'Aurora és gran i quasi no s'hi veu li llegeix cada dia una estona.

  Un cop més, Almudena Grandes m'ha deixat bocabadada amb una impressionant història d'éssers humans enmig d'una dictadura franquista que imposa el nacionalcatolicisme, que condemna qualsevol conducta que se'n surti com a un greu pecat, que converteix la societat a un puritanisme extrem i que aprofita la moral oficial pel seu benefici i per amagar els abusos comesos per les persones afins al poder. La dona sotmesa i sense llibertat és una altra de les conseqüències de la moral de la dictadura, i això és un altre dels temes tractats en aquesta gran novel·la. És impressionant el treball que fa l'autora per documentar-se i crear una història de ficció que es desenvolupa enmig d'un entorn real i de personatges reals. Ha sigut un gran plaer poder aprofitar el confinament a causa del coronavirus per gaudir d'aquesta gran lectura.