Personajes desesperados

  Sophie i Otto són un matrimoni benestant de mitjana edat, sense fills i que viuen en un barri una mica perifèric de Nova York. Sense que ells ho hagin notat estan passant per un moment de crisi: Otto, que és advocat, acaba de trencar la societat que tenia des de feia molts anys amb el seu soci Charles; la Sophie, d'origen francès, ha treballat esporàdicament com a traductora però ara mateix no fa res. Sophie fa dies que dona menjar a un gat sense amo que de tant en tant s'acosta a la porta de la cuina. Però una nit i de manera inesperada el gat la mossega en la mà. Aquest incident, que aparentment no té gaire importància excepte el perill d'infecció, desencadena la crisi entre Sophie i Otto.

  L'autora de Personajes desesperados, Paula Fox, ja morta, va escriure aquesta novel·la l'any 1970 i està considerada un clàssic de la literatura nord-americana del segle XX, per tant se suposa que ha de ser molt bona; però a mi no m'ho ha semblat de cap manera, els personatges els he trobat avorrits, els diàlegs a vegades absurds i les seves reaccions fora de lloc. De fet un dels problemes d'aquest matrimoni és que estan morts d'avorriment i me l'han encomanat a mi.

Un hombre en la oscuridad

  August Brill és un home gran que ha patit un accident i es troba fent la convalescència a casa de la filla, divorciada, i on també viu la neta, que ha perdut la seva parella. August passa les nits en blanc i per que no se li facin tan llargues es dedica a inventar històries; la que porta al cap en aquests moments és una distòpia en què els Estats Units es troben en plena guerra civil, amb el territori dividit en repúbliques independents.

 Fa molts anys havia llegit Paul Auster, concretament la Trilogia de Nova York i m'havia agradat força. Però sembla mentida, aquest curt llibre de poc més de 180 pàgines en edició de butxaca no he sigut capaç d'acabar-lo, no li he trobat ni cap ni peus a aquesta història en què tan bon punt estem en mig de la paranoia nocturna de l'avi Brill com en el present mentre recorda episodis de la seva vida que no venen al cas. Fins i tot m'he dedicat a mirar crítiques d'altres lectors per veure si soc jo o son els llibres que estic escollint últimament, el cas és que no l'encerto gaire.

   

Jo canto i la muntanya balla

  Entre Camprodon i Prats de Molló es desenvolupen els capítols d'aquesta novel·la, que parla de la seva gent en el passat i en el present, de les seves històries, del seu entorn, dels animals i les plantes que els envolten i que també ens parlen. Cada capítol és una petita història personal, ja sigui d'un pagès, de la seva dona, de la carnissera del poble, inclús d'un cabirol o d'unes trompetes de la mort.

   Canto jo i la muntanya balla va rebre el premi Llibres Anagrama de Novel·la; he llegit crítiques boníssimes i no és gaire llarga. O sigui que em vaig decidir a llegir-la. Però crec que no és el tipus de narració que fa per mi, potser massa poètica, potser per la seva estructura, el cas és que en general no m'ha fet ni fred ni calor, excepte la quarta part, l'última, potser perquè els personatges que parlen m'ha semblat que ho feien d'una manera diferent a la resta de la novel·la. 

La cara norte del corazón

  La sotsinspectora de la Policia Foral navarra Amaia Salazar es troba als Estats Units en un període de formació amb el FBI, a finals d'agost del 2005, en els dies previs al pas de l'huracà Katrina per Nova Orleans. Això vol dir que estem també uns quants anys abans dels esdeveniments de la trilogia del Baztán. L'Amaia forma part d'un grup d'investigadors encapçalat per l'inspector Dupree i s'encarregan d'estudiar un terrible cas: hi ha un assassí en sèrie que es dedica a matar famílies d'unes determinades característiques en unes condicions meteorològiques concretes, amb una posada en escena dels morts que fa que sigui conegut entre els investigadors com "el compositor". La proximitat de l'huracà Katrina fa sospitar que les properes víctimes poden trobar-se en la zona de Nova Orleans, així que l'equip investigador es desplaçarà cap allà, en vísperes de l'huracà més destructiu que ha patit la ciutat i el seu entorn.

   Vaig dubtar molt abans de decidir-me a llegir aquesta novel·la: la trilogia del Baztán em va agradar força sobretot al començament però amb la tercera novel·la vaig quedar una mica decebuda. I aquesta preseqüela m'acabat de decebre del tot, i no perquè no estigui ben treballada sinó per la seva lentitud i la seva extensió, 674 pàgines que se m'han fet eternes de tan excessivament descriptives que son. Tan sols m'han salvat una mica els pocs capítols intercalats que parlen de la desaparició de l'Amaia en el bosc quan tenia dotze anys i que m'han fet recordar els bons moments de la trilogia. 

   Haig de dir que l'autora ha treballat bé la desgràcia que va soposar per Nova Orleans el pas de l'huracà Katrina, que descriu força bé el patiment de la gent, els moviments que havien de fer per fugir de la tempesta. També està ben descrit el procés d'investigació del cas del "compositor", potser tan ben descrit que se m'ha fet molt i molt lent. Tot i que a la contraportada es parla d'una novel·la trepidant...

Mis últimos 10 minutos y 38 segundos en este extraño mundo

   La Leila ha estat assassinada i llençada a un contenidor d'escombreries als afores d'Istanbul. Però el seu cervell encara funciona, cosa que està demostrada científicament, la seva activitat cerebral va minvant mica en mica durant els 10 minuts següents després que el seu cor hagi deixat de bategar. Durant aquest temps la Leila recordarà la seva vida, el petit poble on va néixer, el seu pare, la seva mare i la seva tia, ambdues dones del seu pare; l'adolescència, amb descobertes no sempre agradables i a vegades incomprensibles; la fugida cap a Istanbul; l'única sortida per una jove sola a la gran ciutat: la prostitució en el carrer dels prostíbuls d'Istanbul; la sincera i sòlida amistat amb els cinc amics que acabaran sent la seva família.

   Aquesta novel·la amb aquest curiós títol és emocionant i tendre, reflecteix les dificultats de la vida de les dones en un país profundament marcat per la seva situació geogràfica estratègica, que ha passat per diferents etapes religioses al llarg de la seva extensa història, però tant és, sempre s'acaba amb les dones oprimides i discriminades només pel fet de ser dones, ja sigui en les zones rurals o en la gran ciutat. La Leila es veu obligada a exercir la prostitució en un dels prostíbuls d'una zona marginal d'Istanbul, i és allà coneixerà als seus amics, la seva nova família, marginats com ella: un transexual, una dona negra fugida de Somàlia, una cantant obesa, un amic de la infància i una dona amb enanisme.
    Quan vaig començar a llegir aquest llibre no esperava que m'agradés tant com al final ha estat, la veritat és que ha estat una gran descoberta. Un cop més haig de dir que si no fos perquè m'ha arribat mitjançant la suscripció a Bookish crec que no l'hauria llegit. L'autora, Elif Shafak, nascuda a Estrasburg però d'origen turc, ha quedat finalista del premi Booker amb aquest llibre. 

L'amant

                                                                            No crec que pugui aportar gaire cosa a allò

que ja s'hagi dit de L'amant, novel·la autobiogràfica de Marguerite Duras que en el seu moment va ser transgressora. En ella explica part de la seva adolescència a Saigon, durant la dècada dels anys 20 del segle XX. La protagonista, de quinze anys, viu allà amb la seva mare vídua i els seus dos germans, més grans que ella i amb els quals manté una relació complicada, sobretot amb el més gran, violent i addicte a l'opi. 

   A Saigon viu aparentment amb la facilitat dels blancs en la colònia, però la seva família pateix estretors econòmiques. En aquest context coneixerà un home xinès deu anys més gran que ella, fill d'un ric empresari. Començaran una relació marcada pel desig i per l'absència d'amor, a més de la incomprensió relativa de família i coneguts, que no accepten una relació amb un home que no sigui blanc, però que en part toleren atès que ell és un home ric.
   L'amant és una novel·la molt curta, es llegeix en una estoneta tot i que pot resultar una miqueta difícil de seguir per la manera una mica caòtica en què l'autora narra els fets en primera persona. I un altre llibre que tenia des de feia molt temps a la pila de llibres pendents que ja he llegit.

Bienvenida a casa

  Aquest és el títol del tercer llibre de Lucia Berlin, és un recull de cartes i petits relats autobiogràfics posats en ordre i que van quedar en part incabats per la mort de la seva autora. Algunes pàgines recullen fotografies de la Lucia, dels seus fills, de les seves parelles i amics, i dels molts llocs on va viure. No recomanaria llegir aquest llibre sense haver llegit abans els anteriors, sobretot Manual para mujeres de la limpieza, imprescindibles per entrendre qui era Lucia Berlin, com va ser la seva caòtica vida marcada pels continus canvis de residència, els seus tres marits, els quatre fills i un alcoholisme del qual se'n va sortir. 

   No puc dir que no m'hagi agradat però pel meu gust és potser una mica innecessari si s'han llegit els dos anteriors, Manual... i Una noche en el paraíso.