Entre Camprodon i Prats de Molló es desenvolupen els capítols d'aquesta novel·la, que parla de la seva gent en el passat i en el present, de les seves històries, del seu entorn, dels animals i les plantes que els envolten i que també ens parlen. Cada capítol és una petita història personal, ja sigui d'un pagès, de la seva dona, de la carnissera del poble, inclús d'un cabirol o d'unes trompetes de la mort.
Canto jo i la muntanya balla va rebre el premi Llibres Anagrama de Novel·la; he llegit crítiques boníssimes i no és gaire llarga. O sigui que em vaig decidir a llegir-la. Però crec que no és el tipus de narració que fa per mi, potser massa poètica, potser per la seva estructura, el cas és que en general no m'ha fet ni fred ni calor, excepte la quarta part, l'última, potser perquè els personatges que parlen m'ha semblat que ho feien d'una manera diferent a la resta de la novel·la.
En fa molta mandra llegir-lo, molta. Dubto que ho acabi fent, però mai se sap ( a vegades soc masoca i llegeixo allò que em fa mandra)
ResponEliminaDoncs si al final et decideixes l'únic que puc dir a favor és que és curt. No crec que et perdis res si no ho fas.
EliminaTornem a coincidir! Ets valenta per dir que una novel·la a la que li han donat tanta volada no t'ha fet ni fred ni calor. I és que a mi em va passar el mateix, no vaig acabar d'entrar-hi en cap moment, no li vaig trobar la gràcia.
ResponEliminaGràcies Xexu, no crec que sigui valenta sinó sincera, si tinc aquest blog és per opinar lliurement d'allò que llegeixo i de pas tenir un recordatori personal, que la memòria comença a fallar.
EliminaEm fa gràcia que tornem a coincidir ;)