Dits enganxosos

    Han passat les olimpíades, és l'any 1993 i Barcelona ara és una ciutat cosmopolita i moderna, fins i tot els negocis del crim organitzat han canviat: l'heroïna va quedant arraconada en el mercat dels estupefaents i ara és la cocaïna la substància de moda i que està guanyant terreny en el tràfic de drogues. Durant l'estiu d'aquest any, el jove Pere Palau, que acaba de llicenciar-se en periodisme i vol triomfar en la seva professió, es trasllada des de la seva Seu d'Urgell natal a una Barcelona xafogosa i poc acollidora a la recerca d'oportunitats laborals. Mentrestant en el municipi de Vilassís, típica vila d'estiueig de la burgesia barcelonina, es produeix un paorós incendi forestal, aparentment un més dels molts que assolen el nostre territori a l'estiu, fins que dins del bosc cremat troben una jove parella calcinada dins d'un cotxe. Aquest fet, que tot sembla indicar que intenta amagar un crim, és el que en Pere voldrà investigar per fer-se un nom dins la seva professió.

    Dits enganxosos és la primera novel·la que he llegit de Rafael Valbona, i la impressió ha estat bona, es llegeix en una estona, plena d'acció i amb un regitzell de personatges corruptes que malauradament continuen sent d'actualitat. El fet que tot passi molt ràpid fa que no s'aprofondeixi gaire en els personatges, alguns d'ells molt o inclús massa típics com les famílies de casa bona de Barcelona o els polítics corruptes. També queda retratat el món del periodisme, que Vallbona descriu ple d'incerteses laborals i controlat pel poder econòmic; i si és periodista és que sap de què parla. Resumint, poques pàgines que podrien haver sigut més, i molta acció, potser una mica pel·liculera pel meu gust.

Quan arriba la penombra

    Des que vaig llegir Les veus del Pamano Jaume Cabré es va convertir en un dels meus autors favorits, tot i que no és fàcil de llegir. Cabré és un mestre de la llengua i de l'escriptura, a vegades em costa seguir-lo però cada llibre que llegeixo seu em deixa amb l'ànima colpida. He trigat a decidir-me per aquesta lectura perquè no sóc gaire aficionada als reculls de relats curts, però cada conte que he anat llegint m'ha deixat més trasbalsada i m'ha arribat al fons de l'ànima. 

    Quan arriba la penombra està format per tretze relats amb el nexe comú de la mort violenta, en tots ells el protagonista és una víctima o un assassí, i quan aquest últiim és el narrador justifica els seus crims de manera calculadament freda. A més, hi ha petits elements comuns a tots els relats, com un quadre, un pintor, un lloc o una cosa tan simple com un recordatori oblidat en una butxaca. De tots els relats personalment m'ha agradat un dels més curts, Poldo, del qual destacaria el sentit de l'humor (negre) amb què està escrit i el dialecte del Pallars, encisador.

    Aquest és un d'aquells llibres que considero candidat a la re-lectura, per apreciar més tots els matisos dels quals Cabré ha impregnat cada conte i que no he pogut gaudir del tot per la manera com l'he llegit, a estones perdudes i amb interrupcions contínues.

No culpes al karma de lo que te pasa por gilipollas

  La Sara ha acabat la carrera de Química i està preparant-se per ser professora; però no és aquest el futur que li agrada, per la qual cosa decideix llençar-se a la piscina i dedicar-se a les plomes de la forma més creativa possible, dissenyant barrets, vestits i tota mena de complements amb les plomes com a denominador comú, tal i com feia la seva àvia. És per això que es trasllada a viure al local on tenia la botiga i taller l'àvia i que ara pertany al seu pare. Mentrestant, el seu nòvio marxa a París a la recerca d'oportunitats professionals dins la seva carrera d'arquitecte. Els pares i la germana de la Sara es dediquen a complicar-li la vida, i ella ho va patint perquè no és capaç d'assumir amb seny i maduresa els entrebancs que li van posant uns i d'altres per tirar endavant el seu dia a dia.

   Tenir temps per anar a la biblioteca a triar i remenar a vegades es converteix en un luxe, per això, entre dies de festa i grip vaig arreplegar amb tot el que m'hi cabia a la bossa. Algunes de les lectures han estat un encert i d'altres me les podria haver estalviat, com és el cas d'aquest llibre, que de forma increïble ha arribat a la trenta-tresena edició com a mínim, que és la que ha anat a parar a les meves mans. Un cop vaig decidir que no llegia més (pàgina 200 aproximadament d'un total de 349) vaig començar a buscar crítiques, la majoria d'elles el qualifiquen d'estil Chic-lit, que no tinc ni idea què vol dir; d'altres parlen de situacions còmiques i divertides, però que a mi no m'han fet gaire gràcia. El perquè ha sigut un èxit de vendes és un misteri per mi, potser l'hauria trobat més interessant si l'hagués llegit en l'adolescència, on suposo que es deu trobar el gruix de lectores d'aquesta novel·la, una mena de Diari de Bridget Jones a la madrilenya.

Si quan et donen per mort un dia tornes

    Fa catorze anys sent un adolescent l'Agustí va marxar de casa després d'una discussió familiar i mai més la família ha tornat a saber d'ell, tots els intents que han fet per saber on para no han servit per res. Fins que un bon dia piquen a la porta del domicili familiar i allà hi és l'Agustí, a qui la Maria Antònia, la mare, en un primer moment no reconeix. Es produeix una situació impactant en els pares, que ja feia temps que pensaven que li podia haver passat el pitjor i que havia mort. Després dels primers moments d'incredulitat, la situació es tensa una mica quan l'Agustí demana a la família que no li preguntin per res del que ha passat en aquests anys.

    Ja feia temps que tenia ganes de llegir alguna cosa de Llort, tan bones són les crítiques que n'he llegit, i puc dir que no m'ha decebut gens ni mica, més aviat al contrari, en aquest cas m'ha agradat tant el contingut de la novel·la com el títol, d'allò més encertat per descriure en quatre paraules de què va el llibre. De ben segur que no serà l'únic Llort que llegeixi.

Que ningú no et salvi la vida

   L'Enzo és un vividor, un home que gaudeix de tots els plaers que li ofereix la vida, i ara es troba amb què li han diagnosticat una malaltia incurable. Fa anys el seu amic Víctor li va salvar la vida i ara, en saber que l'Enzo morirà aviat, vol cobrar-se el deute demanant-li un favor al qual no podrà dir que no: que cometi un crim en lloc d'ell.  

  Amb aquesta trama Flavia Company crea un entrellat dibuixat en quatre parts, cadascuna d'elles amb un protagonista, en aquesta novel·la que es llegeix ràpid i que enganxa per la manera en què l'autora endinsa el lector en una situació estranya però que podria ser perfectament real, que va més enllà de la intriga per arribar a plantejar el dilema ètic.  

   Que ningú no et salvi la vida va ser publicada l'any 2012, havia llegit unes quantes ressenyes que en parlaven molt bé però no m'acabava de decidir. Ara puc dir que no m'ha decebut gens.  

Yo fui Johnny Thunders

    Francis, Mr. Frankie, guitarrista de rock en la seva joventut, decideix tornar a casa del seu pare després de donar tombs per la vida sense gaire fortuna. La vida no l'ha tractat bé? Més aviat és ell qui ha maltractat la vida, vivint al límit, arriscant molt, sexe drogues i rock'n'roll a tope. Torna al seu barri per reviure millors moments, però ja res és igual: alguns dels seus amics han mort; el seu pare és com una ànima en pena; la seva mig germana va marxar fa temps de casa; i ell s'ha engreixat, no ha pogut deixar les drogues del tot i s'enfronta a un judici per impagament de la manutenció dels seus dos fill, amb els qui fa anys que no té pràcticament contacte. Però no és fàcil intentar començar de nou quan no es vol o no es pot deixar enrere qui has sigut, quan no es madura i no s'és capaç de tallar amb un passat que només a tu et sembla gloriós.

    Amb aquest plantejament i una narració peculiar Carlos Zanón presenta una història dura, un submón dels anys 80 en què la droga mata i a qui no mata li arruïna la vida; un Francis que tot i que ho intenta no la pot deixar, que no para de reviure el que ell considera bons moments però que només l'han portat a ser el perdedor que és ara. Tot això majoritàriament ubicat en uns barris d'Horta i Guinardó que conec força bé. Yo fui Johnny Thunders és una novel·la negra no només per la trama sinó per la seva ànima més profunda i la dels seus personatges.