El confident

   Barcelona, gener de 2017; un tiroteig en l'avinguda Meridiana provoca un mort i tres ferits, en el que sembla un crim perpetrat per un sicari. A partir d'aquest fet anirem coneixent una part del món dels clans de narcotraficants d'origen colombià i dominicà que actuen a la Ciutat Comtal i el seu entorn, dedicats fonamentalment al cultiu de la marihuana. Alguns dels personatges que formen part d'aquesta història són l'Emilio, amb un passat com a guerriler de las FARC a Colòmbia; el Raül, un home que va perdre el seu fill víctima d'aquests clans; i l'Esmeralda, també víctima a Colòmbia dels guerrillers ara convertits en narcotraficants. Dos membres dels Mossos d'Esquadra, la sergenta Elisa Codina i el caporal Jordi Carter, intentaran posar fi a la lluita entre narcotraficants, cadascún d'ell des de diferents unitats de la policia.

  El confident és la primera novel·la que llegeixo de Xavier Álvarez Llaberia, mosso d'Esquadra i escriptor, també professor universitari i especialitzant en l'anàlisis de perfils criminals. Segurament les seves dues feines li han permès crear els personatges que surten en aquesta novel·la, plena d'acció, dura i amb una dosi de violència que no resulta excessiva tenint en compte que es tracta d'exguerrillers i narcotraficants, però que és punyent. La veritat és que la narració sembla tan real que fa una mica de por i deixa un sentiment d'inseguretat en el ciutadà de a peu, que vivim les nostres vides aliens a tot aquest món, més proper del que ens sembla. Com he dit, és una novel·la dura però amb un final no diré sorprenent però que m'ha convençut.

8 hores - El Noi del Sucre i la vaga de La Canadenca

   

  Aquest any 2023 s'han complert cent anys de l'assassinat del sindicalista de la CNT Salvador Seguí, conegut com El Noi del Sucre. Seguí va néixer a Lleida, de ben petit amb els seus pares va venir a Barcelona, on aviat va començar a treballar, com era normal en aquella època entre les classes baixes. Amb el temps Salvador es va convertir en un defensor dels drets dels treballadors en una època convulsa a Barcelona, on la patronal de les grans empreses s'oposaven frontalment a introduir millores en la vida dels treballadors, algunes d'elles tan bàsiques com la jornada laboral de vuit hores, un dret pel qual lluitava en Seguí. 

  Entre 1917 i 1923 van haver-hi moltes mobilitzacions, tant dels sindicats com de la patronal, amb estira i arronsa entre uns i d'altres, amb greus episodis de violència on les bandes de pistolers a sou assassinaven impunement en mig del carrer a qualsevol que s'interposés als interessos de la patronal. En aquest context es va desenvolupar la lluita, sempre pacífica, del Noi del Sucre, cosa que va suposar-li la presó i també la mort a trets en un carrer del Raval.

  He conegut aquesta novel·la gràfica per una publicació d'Instagram i de seguida m'ha interessat, atès que desconeixia completament aquesta part de la història recent, això no s'explicava a l'escola quan jo estudiava, per tant, ràpidament vaig cercar-la a la biblioteca. Es llegeix pràcticament d'una tirada, i permet no només conéixer Salvador Seguí sinó també altres personatges contemporanis i que van tenir-hi relació, alguns d'ells tan importants com l'advocat Francesc Layret o qui va ser president de la Generalitat, Lluís Companys. Una lectura molt recomanable. 

Seré el teu mirall

   

  Al Jaume Pedrol la vida no li ha anat gaire bé: professor de literatura, va deixar la seva feina arran d'un tràgic fet en què va morir el seu millor amic i ell va perdre una orella. Ara treballa en un bar del Raval, som a l'any 2003 a Barcelona, i l'atzar vol que un dia ajudi un home que es troba en una situació compromesa. Com a agraïment, aquest home li ofereix feina com a cap d'una oficina immobiliària d'alt standing que no és res més que la tapadora dels negocis corruptes d'aquest home a qui ha ajudat. En Jaume accepta l'oferta, ja és gran, no li queda gaire per jubilar-se i pensa que com a mínim tindrà millor qualitat de vida a la immobiliària que al bar.

  Seré el teu mirall és una novel·la que ha guanyat el premi Santa Eulàlia 2023, el primer d'aquest nou premi que vol significar novel·les que tenen com a rerefons la ciutat de Barcelona. En aquest cas el premi està més que ben atorgat, atès que, durant la narració que va fent en Jaume en primera persona, la Barcelona post olímpica i pre fòrum de les cultures 2004 quasi es converteix en un personatge més, i més tenint en compte la feina d'en Jaume que, entre d'altres coses, el porta a tocar a fons el tema dels remunts, àtics construïts entre els anys 50 i 60 a dalt d'edificis de l'Eixample molts d'ells amb trets modernistes i que quedaven força deslluïts per l'afegit d'aquests remunts, fruits de l'especulació urbanística de l'època.

  La lectura m'ha resultat entretinguda a estones, en Jaume m'ha caigut bé tot i les seves contradiccions, m'ha fet una mica de pena i tot, no sembla mala persona, però a estones la narració se m'ha fet una mica lenta, per això només li dono tres estrelles. 

Púa

   

 Púa, aquest és el nom en clau d'un antic agent que treballava per a una organització secreta dedicada a la lluita contraterrorista. Púa ara ja viu retirat però un dia rep un missatge d'un antic company de qui fa anys no sap res i que li demana ajuda. Aquest antic company, de nom en clau Mazo, està ingressat en un hospital molt malalt i li demana que l'ajudi a salvar la seva filla, que es troba en una situació complicada. Púa se sent moralment obligat a fer aquest favor al seu company però això li suposarà retornar a un ofici que va deixar enrere amb un regust amarg i retrobar-se amb persones i situacions que li recorden la càrrega d'un passat que no és fàcil d'assumir.

  Des que vaig descobrir fa molts anys Lorenzo Silva i la saga del dos investigadors de la Guàrdia Civil Chamorro i Bevilacqua em vaig fer molt fan d'aquest autor. Tot i això, amb els anys i d'altres llibres que he anat llegint d'ell me n'he allunyat. Malgrat això, en llegir la contraportada d'aquesta nova novel·la em vaig decidir a retornar-hi. La veritat és que la història que narra no està malament, alterna capítols del passat amb el present, però el protagonista no m'ha fet el pes, ja són massa vegades explotant el mateix tipus de personatge d'altres novel·les tot i que aquest és més extrem en les seves accions, és el caràcter de l'individu, que crec que ja he vist en d'altres novel·les del mateix autor. I també el llenguatge de la narració se m'ha fet pesat, frases ampul·loses i recarregades que em sobren en una lectura d'aquest tipus. 

  Sí, li he trobat pegues però com a contrapartida haig de dir que es llegeix ràpid i que en el fons la història que narra no està malament.

La voz dormida

   Poc després d'haver acabat la Guerra Civil espanyola, un grup de dones empresonades en la presó de Ventas, a Madrid, conviuen entre elles en mig de la misèria, la fam, les malalties i el menyspreu de les seves carcelleres. Totes elles són represaliades del règim, algunes d'elles només pel fet d'haver estat denunciades per algun veí, d'altres per haver donat suport als seus companys del bàndol republicà, cap d'elles té delictes de sang però tot i això esperen greus condemnes, fins i tot a mort. D'entre totes elles destacarà la Pepita, veritable protagonista de la novel·la fins al final.

  He llegit aquesta emotiva, fantàstica i tendre novel·la gràcies a una iniciativa sorgida a Instagram anomenada #septiembreextremeño i promocionada per una gran lectora de Plasencia, la Raquel @tontoelquenolea, que ha proposat diversos autors de la seva terra per llegir durant aquest mes. Quin gran encert, feia temps que no llegia un llibre que m'arribés a emocionar tant tot i la senzillesa amb què està escrit,i basat en testimonis reals. Com diu la contraportada, és una lectura imprescindible, necessària per conèixer el paper de les dones en els anys més foscos de la posguerra.

El retrat de matrimoni

   Lucrezia de Mèdici és la cinquena filla del duc de Ferrara, és una nena especial, callada, diferent dels seus germans i amb una gran vida interior, a qui apassiona la pintura i que viu una existència més o menys tranquil·la al palau familiar dels Mèdici a Florència. Fins que la seva germana Maria, promesa en matrimoni al duc de Ferrara, mor. Com que a les dues famílies els interessa una aliança, que ja estava prevista amb la unió de la Maria i l'Alfons, duc de Ferrara, es decideix que la joveneta Lucrezia substituirà la seva germana morta i serà ella qui es casi amb l'Alfons. Però com que només té tretze anys, s'haurà d'esperar a que sigui una mica més gran.

  Aquesta última novel·la de Maggie O'Farrell està basada en un personatge real, la Lucrezia realment va existir, es va casar amb quinze anys amb l'Alfons i va morir poc després en estranyes circumstàncies sense que se sàpiga ben bé la causa de la seva mort, finalment atribuïda a una malaltia infecciosa. 

  Veient l'aclaparador èxit que ha tingut, les bones crítiques que n'ha rebut i que s'hagi encetat una lectura conjunta en un canal de Telegram per iniciativa d'El Reducte català, tot i que m'estava resistint a llegir-la, finalment he caigut. La veritat és que la lectura m'ha deixat sentiments contraposats, per una banda haig de reconéixer que la novel·la és molt bona, està molt ben escrita i els personatges molt ben treballats, no només la Lucrezia. Per altra banda, no m'he vist capaç d'acabar-la, ben bé quan portava més de la meitat he decidit que no podia més amb l'excessiva lentitud i l'abundància de detalls, que trobo adequats però que no fan per mi, he tingut la sensació de no avançar i poques ganes d'agafar el llibre. Per tant, he decidit llegir en diagonal i saltant-me un bon tros i anar a acabar amb els dos últims capítols. Crec que no em paga la pena fer esforços per un llibre que no trobo el moment d'agafar-lo, la lectura ha de ser un plaer, no una obligació. 

Natura quasi morta

 

  Durant la tardor de 2008 la Universitat Autònoma de Barcelona viu un temps complicat, en mig de vagues i mobilitzacions dels estudiants anti-Bolonya. En aquest context es produeix la desaparició d'un estudiant romanès, Constantin Iliescu, i alguns dels seus companys es mobilitzen per esbrinar què li pot haver passat per haver desaparegut d'un dia per l'altre i sense donar explicacions. Mentre professors i Mossos d'Esquadra investiguen es produeix una altra desaparició, la de la jove estudiant d'erasmus Laura Cremona, molt implicada en la recerca de Constantin.

  Natura quasi morta és una novel·la policiaca que pressuposo molt ben ambientada en la UAB, i dic pressuposo atès que jo no vaig estudiar la meva carrera allà, tot i això en la primera pàgina de l'edició que he llegit hi ha un mapa per ubicar-se en cada moment. A més l'autora, Carme Riera, és catedràtica d'aquesta universitat, per tant gran coneixedora del seu funcionament, és per això que alguns dels personatges que formen part de la narració són càrrecs importants dins el funcionament universitari. 

  Al començament m'ha costat una mica entrar dins de la novel·la, la trobava un xic lenta, però després s'ha animat amb girs de guió inesperats, ha resultat una lectura força distreta.