Lectures 2018

   Un altre any que ha passat i ara sí que per fi he aconseguit llegir bastants més llibres que altres anys, per la qual cosa estic molt satisfeta. Tot i això, en aquesta fita personal hi ha una mica de trampa, ja que he passat de llarg de novel·les totxo que em semblaven interessants i que no he llegit per mandra. En total he llegit 41 llibres i la majoria d'ells m'han agradat força. De tots ells 28 han estat agafats de la biblioteca, des d'aquí dono les gràcies a qui les va inventar, ja que m'han estalviat la ruïna econòmica.

   I resumint un més que bo any lector, puc dir que:

- M'ha agradat molt: Quan arriba la penombra; el senyor Cabré és un mestre indiscutible. El cel no és per a tothom, de Marta Rojals; cada cop m'agrada més com escriu aquesta dona. Els ambaixadors, d'Albert Villaró; ficció històrica d'una Catalunya independent que podria haver estat real perfectament.

- M'ha emocionat: El cuento de la criada, de Margaret Atwood; més que emocionar-me m'ha colpit, perquè la terrible visió del món que explica és imaginària però podria fer-se realitat qualsevol dia. Una fuig, l'altre es queda i La nena perduda; vaig començar l'any passat la tetralogia d'Elena Ferrante i tots han estat igual d'emocionants.

- He abandonat: Todo es silencio, de Manuel Rivas; suposo que és un bon llibre però no m'ha agradat com està escrit. Fundación, d'Isaac Asimov; crec que hi tornaré, però és massa polític i ara mateix estic una mica saturada.

- No hauria d'haver llegit: No culpes al karma de lo que te pasa por gilipollas, de Laura Norton; el vaig agafar de la biblioteca en un moment de debilitat, sort que no he invertit ni un sol cèntim en aquest mal entès best-seller que encara no entenc com ha venut tant i que vaig ser incapaç d'acabar-lo després d'haver llegit més de la meitat.

- He rigut amb: 100 insults imprescindibles, de Pau Vidal; a més de cultura lingüística aporta sentit de l'humor.

- He descobert: Les aventures de Sherlock Holmes; un gran clàssic que he gaudit gràcies a l'edició en català d'Editorial Viena, un gran encert. Frankenstein, de Mary Shelley, un clàssic imprescindible.

- M'ha decebut: Tiene que ser aquí, de Maggie O'Farrell; no està malament però esperava alguna cosa més. La forma de l'aigua, d'Andrea Camilleri; he volgut començar pel primer Montalbano i crec que no he estat encertada. Permagel, d'Eva Baltasar; segurament tenia unes expectatives massa altres en vista de les bones crítiques llegides.

- He retornat a la biblioteca sense llegir: La senyora Dalloway, de Virginia Woolf; tenia moltes ganes de llegir-lo però l'edició que vaig agafar tenia més pròleg i comentaris que novel·la, i a més la traducció no em va semblar massa bona. Londres NW, de Zadie Smith; fa temps que ho intento amb aquesta autora, però no me'n surto, els agafo de la biblioteca amb moltes ganes i els acabo tornant sense llegir.

I per acabar, desitjo a tothom un any 2019 ple de lectures, salut i felicitat, poca cosa, no?

Las maldiciones

   Román Sabaté arriba al món de la política per casualitat, tot buscant feina és escollit per formar part de l'equip de Fernando Rovira, líder i fundador del partit Pragma. Rovira vol arribar a presidir l'Argentina, però va pas per pas, i primer s'ha de convertir en governador de Buenos Aires, una gran província que vol dividir en dos. Román es converteix en la mà dreta de Rovira, l'acompanya pràcticament tot el dia, és el seu secretari i entrenador personal, però Román no acaba d'entendre ben bé com ha estat escollit per tal càrrec de confiança. Poc a poc Román veurà la cara més lletja de la política, de l'ambició sense límits, de la corrupció, tot s'hi val per arribar al poder, incloent-hi el crim. 

   Però per Román tot té un límit, ell és un home íntegre que ha estat enganyat i que intentarà fugir enduent-se el que més s'estima: Joaquín, el fill de Fernando Rovira.

   Las maldiciones és una molt bona novel·la, una espècie de thriller polític molt actual que descriu detalladament fins a quin punt pot arribar una persona per aconseguir les seves ambicions polítiques, enganyant, manipulant i pasant per sobre de tot i de tots. Però també hi ha un bri d'esperança, persones íntegres que valoren l'amistat i l'amor per sobre del poder. En la narració s'alterna present i passat, de manera que poc a poc es va esbrinant com i perquè va ser escollit Román.

   Fa un temps vaig llegir per casualitat Tuya, i en guardava un bon record, tant que ja feia temps que volia llegir alguna cosa de Claudia Piñeiro, i l'elecció que he fet no pot haver estat millor.

100 insults imprescindibles

   Aquest és un llibre per a frikis de la llengua, divertit com no pot ser d'una altra manera quan l'autor és en Pau Vidal, escriptor, filòleg i traductor entre d'altres d'Andrea Camilleri. I com que jo ho sóc una mica, de friki de la llengua, quan vaig trobar aquest llibre a la biblioteca faig fer un bot d'alegria.

   L'he anat llegint molt poc a poc, cada dia 4 o 5 insults, per tal de conéixer el seu origen, etimologia, ús i, com els qualifica l'autor, mesura d'emprenyòmetre. Val a dir que alguns no els havia sentit mai, com cul d'olla, porcàs o maganto. D'altres sí, sobretot a gent de poble, i aquests són en general els que més m'han agradat. En general, dels que més m'han agradat destacaria: tòtila, figaflor, pòtol, dropo, xitxarel·lo, aixafaguitarres, sòmines, gamarús, pallús i torracollons. i també com de gust es queda un quan insulta amb coneixement.

   

El crim del comte Neville

   El comte Neville, que pertany a la més rància noblesa belga, ha de passar a recollir la seva filla adolescent per casa d'una vident, que ha trobat la jove perduda en mig del bosc i morta de fred. La vident anuncia al comte que, en la propera recepció que farà al seu castell, matarà un dels convidats. De bon començament el comte no fa gaire cas, però poc a poc les paraules de la vident van fent efecte, i el comte comença a imaginar qui serà el mort, cosa que li crea una gran angoixa, a més de l'actitud de la seva filla, la Sérieuse, una noia força especial.
   Si vaig escollir aquest llibre va ser per dos motius: perquè és molt curt (111 pàgines) i perquè mai havia llegit res d'Amèlie Nothomb. És com un conte on s'explica, o més aviat es critica de forma molt irònica, la personalitat del comte Neville, un noble arruinat que s'esforça en mantenir la seva capacitat com a amfitrió intacta, capacitat de la qual ell ha fet una virtut i una forma de vida, fins i tot és capaç de qualsevol cosa per tal de mantenir-se com el millor amfitrió de la seva societat. 

   És un llibre entretingut i molt amè, on l'autora fa una crítica satírica d'una forma de vida que deu conéixer de primera mà, ja que ella mateixa forma part d'una antiga família belga.

Media vida

   Cinc nenes en plena adolescència internes en una escola de monges juguen una nit a un joc de penyores. Ja ho han fet algun cop, però aquesta nit és diferent, és l'última nit que les germanes bessones Viñó estan en l'internat. També serà una nit diferent per les conseqüències que tindrà el joc, que no té res d'innocent, i que condicionarà el futur de totes elles.

   Han passat més de 30 anys i una de les germanes Viñó té la brillant idea de convocar un sopar per reunir-les a totes cinc, saber com ha sigut la seva vida en tots aquests anys que han passat separades des de la nit del joc de penyores. Aquestes dones formen part de la generació dels 50, que ha viscut l'etapa més fosca de la dictadura, la transició i la nova democràcia, i cadascuna d'elles l'afronta d'una manera diferent, tot intentant desempallegar-se dels prejudicis d'una educació rància i opressora, que a vegades els impedeix assolir la felicitat que totes elles busquen.

   Fa un temps vaig llegir Habitaciones cerradas, i em va agradar molt la manera  senzilla d'escriure de Care Santos, que tot i això fa que el lector s'endinsi dins de la narració, tot fent que se senti proper als personatges. No vaig llegir res més d'ella per por a perdre aquest encanteri, fins que fa uns dies vaig veure que en Xexu (http://llibresipunt.blogspot.com/) havia llegit Desig de xocolata, i vaig pensar que potser era el moment de tornar a llegir-la. I a la biblioteca vaig trobar Media vida, vaig llegir la contraportada i vaig pensar que aquest era el moment. Tot i que sóc una mica més jove que les protagonistes, puc entendre perfectament la seva manera de pensar, l'educació que van rebre, la manca de llibertat per escollir el propi futur, com afronten els nous temps intentant deixant enrere el llast d'una educació repressiva i amb una forta càrrega religiosa.

Un dinar un dia qualsevol

   La crisi colpeja tothom, també un periodista madur i prestigiós com és Marc Sendra, a qui el seu diari ha acomiadat però amb qui continua la relació professional, ara com a freelance. En Marc s'ho pren amb filosofia, i ara treballa al seu aire, un periodista amb el seu bagatge professional té molts contactes i sempre té a punt un bon tema, com ara la crisi del València club de futbol, amb la venda no gaire clara dels terrenys de Mestalla, on tothom vol treure'n profit. Mentre investiga això, un altre assumpte se li presenta, l'aparició del cadàver d'un jove marroquí en un abocador, cosa que a més, compromet l'empresa concessionària de la recollida d'escombraries. La investigació d'aquest últim cas, amb l'ajuda dels seus amics, uns més honrats que d'altres, conduirà a en Marc conéixer i reconéixer la cara més corrupta de l'administració i les empreses de València.

   En aquesta novel·la Ferran Torrent no s'està de repartir a tort i dret a tots els estaments de la societat valenciana, sobretot a l'administració pública i als polítics:  

"Els polítics, els que estan al poder, no són sinó la corretja de transmissió del poder econòmic".   Pàgina 171.

   La lectura d'aquesta novel·la m'ha resultat molt distreta, entre d'altres coses perquè m'encanta el parlar valencià: "fes-lo demà, o millor despús-demà", com a exemple de les múltiples expressions i paraules típiques del valencià. M'ha agradat el retrat ple d'ironia que fa l'autor de la societat valenciana, del seu entorn i com s'ha gestionat els últims anys de bombolla immobiliària. Tanmateix, a vegades m'ha costat una mica seguir el fil pels canvis d'ambient i de personatges que fa l'autor. 

Años lentos

   Estic passant una temporada en què no m'acaben de fer el pes les lectures que vaig escollint, o no els acabo o no m'agraden tot i que siguin bons llibres. Tinc a casa uns quants llibres que han de ser molt interessants però que no em ve de gust llegir, perquè tenen moltes pàgines, perquè són antics o perquè són nous, el cas és que estic capriciosa i maniàtica a l'hora d'escollir. 

   Fa uns dies vaig tenir una estoneta lliure per passejar i vaig passar per la biblioteca a veure si m'inspirava una mica, i vaig sortir amb una pila considerable de llibres. De tots els que vaig agafar he escollit per llegir primer aquest, Años lentos, de Fernando Aramburu, un autor de qui només he llegit Patria, una d'aquelles lectures que et deixen un bon record durant molt de temps i que em va impressionar molt per la seva visió, que vaig considerar força objectiva, del conflicte basc.

   Años lentos és un llibre curtet, de 219 pàgines amb una lletra gran, i amb una narració dividida en dues parts que es van alternant. Per una banda, un senyor desconegut va narrant al senyor Aramburu les seves vivències quan era un nen, a finals dels anys 60, fill petit d'una dona sense recursos econòmics per mantenir els seus tres fills, envia aquest petit a viure a casa de la seva germana a San Sebastián per evitar que acabi a la Casa de la Misericordia, com els seus germans. Per altra banda, el mateix autor va prenent notes personals sobre la novel·la que escriurà amb la narració que li va fent el senyor desconegut.

   Mai coneixerem el nom del nen, que a casa de la seva família va observant la convivència entre el matrimoni format per la seva tia Maripuy i el seu marit Visentico, i els fills de la parella, els cosins Julen i Mari Nieves. Altres personatges tenen un paper rellevant, com el mossèn don Victoriano, acèrrim defensor de l'ús de l'euskera i que té una forta influència en el jovent del barri, tot incitant-los a unir-se a la lluita contra la dictadura, a vegades no de la manera més pacífica. 

   M'agradat molt com està escrita aquesta novel·la, com estan treballats els diferents personatges, com descriu la convivència no només de la família sinó també dins el seu petit món en un barri on tothom es coneix, els xafardeigs, la vida quotidiana en una època que sembla molt llunyana i que potser no ho és tant. O no ho és per mi, que ja tinc una edat.