L'escala del dolor és la segona entrega de les aventures i desventures del vidu Boix, com ell mateix s'anomena, policia andorrà al servei d'un país petit i amb una idiosincràsia peculiar. En aquesta ocasió, el país sencer s'aboca en la visita del copríncep Sarkozy i la bella coprincesa Carla Bruni. Casualment la data de la visita coincideix amb la setmana de l'isard, de gran tradició a Andorra, i que els caçadors esperen amb delit tot l'any. Això complicarà molt la feina d'en Boix i els seus col·legues de professió, tant andorrans com francesos, que han de garantir la seguretat de la important parella.
L'Andreu Boix és un policia singular que intenta amb no gaire èxit tirar endavant la seva vida personal, trasvalsada fa uns anys per la mort en accident de cotxe de la seva dona. No s'acaba de centrar ni té clar què vol, i a tot això s'afegeixen els problemes familiars amb pares i germans.
No puc afegir gaire cosa més al que ja he escrit en les ressenyes de Blau de Prússia i La bíblia andorrana, m'agrada tant el personatge com la manera d'escriure d'Albert Villaró, ploma esmolada per descriure la societat andorrana.
L'adolescent Néstor espera amb candeletes el possible retorn del tiet Jan, engarxolat des de fa tretze anys per participar en diversos atracaments i formar part de la resistència armada durant la postguerra. L'ha idealitzat i el veu com a un heroi, exboxejador, fort i valent, i espera que amb el seu retorn a casa pugui fer que la seva mare es retiri de la prostitució, que exerceix fa anys per mantenir la família; fins i tot fantaseja amb que la seva mare i en Jan acabin sent parella. Tot el barri està a l'expectativa, i quan per fi el retorn es produeix, tothom l'observa, esperant que d'un moment a l'altre desenterri la pistola que va amagar sota un roser i comenci la seva revenja amb tots aquells que un moment o altre van participar en la repressió als vençuts. Però els dies passen i res no succeeix, el Jan no vol sentir a parlar de res que no sigui una vida tranquil·la, l'expresidiari ha tornat a casa per buscar feina i oblidar el passat.
Com la majoria de les primeres novel·les de Juan Marsé, l'acció transcorre entre els barris de Lesseps, el Carmel i el Guinardó, tot descrivint de manera magistral l'ambient de finals dels 50 i principis dels 60, tant pel que fa a la vida quotidiana dels seus habitants com per l'ambient social d'una postguerra que encara no s'ha oblidat, sobretot pel que fa al bàndol dels perdedors.
No cal dir que Juan Marsé és un gran escriptor, pot agradar més o menys però és un mestre. Tot i això no era un autor que estigués a la llista dels meus favorits. Fins ara. Googlejant vaig trobar una entrevista a Paco Camarasa, propietari de la recentment desapareguda llibreria "Negra i Criminal", on parlava d'Un día volveré com una gran novel·la negra, i dit i fet, a buscar-la i llegir-la. És un dels millors llibres que he llegit en molt de temps, m'ha captivat el seu estil (ja m'havia agradat a Últimas tardes con Teresa, però no tant com ara), la història que sembla tan real de Jan Julivert, els personatges del barri que l'acompanyen, un barri de Barcelona que no conec gaire però és com si hi estigués allà mateix quan el descriu. Una obra mestra.
En un país extrem com és Islàndia, cinc personatges coincideixen en un cafè, en principi no tenen res en comú, però a mesura que avança la lectura es pot veure que tots ells són persones que es troben perdudes per diferents motius. El Manel és un rellotger fet a l'antiga, pràcticament mai ha sortit de Sabadell i ara l'han contractar per reparar un rellotge antic que pertany al premi Nobel Hàlldor Laxness. L'Eidur és un trompetista que busca un grup impossible de trobar en Islàndia per fer la música que li agrada. Un matrimoni de geòlegs jubilats fan el viatge de la seva vida, o al menys per a ell... Un jove periodista s'ha desplaçat per a entrevistar un escriptor de culte retirat fa anys en un racó perdut. Un alt executiu pressumptament triomfador ha viatjat fins a Islàndia per posar fi a la seva vida de manera espectacular.
Totes aquestes persones s'han trobat en el mateix lloc i el mateix moment, per determinades circumstàncies estan en un moment decisiu de les seves vides, i aquest moment s'integra perfectament en l'espectacular paisatge d'Islàndia, tot fent un recorregut per l'illa que fa venir ganes de visitar-la.
M'ha agradat molt aquesta novel·la de només 153 pàgines, trobada de manera casual a la biblioteca i presentada com a novetat, la primera escrita per Jordi Morell.
Un dels vigilants del museu Dalí de Figueres és assassinat, tot sembla indicar que ho ha fet un professional. Més tard, quan s'ha de fer l'autòpsia del cadàver, li troben una estranya nota dins la boca. El caporal Damià Surell i els seus companys seran els encarregats d'investigar aquest crim, on tot sembla indicar que darrera s'amaga una trama per cometre un robatori d'obres d'art dins el museu.
Ambientada entre Figueres, Cadaquès, Púbol i altres indrets de l'Alt Empordà, La sang és més dolça que la mel és una novel·la de la col·lecció Crims.cat i va rebre el primer premi Memorial Agustí Vehí de novel·la negra. Comença una mica lenta però es va animant ràpidament per acabar amb un ritme trepidant, amb una descripció molt acurada de tota la investigació policial, amb uns personatges força reals i algun d'entranyable, com en Siset, un senyor gran de Cadaquès que parla amb el dialecte de l'Empordà.
Aquest és una d'aquells llibres que a més d'entretenir culturitza: jo que sóc una inculta en art pictòric he descobert coses molt interessants sobre en Dalí, la curiositat m'ha fet buscar i conèixer obres del genial pintor a les quals se'n fa referència i que mai hagués conegut per iniciativa pròpia.
La Chloé està enfonsada: el seu marit l'acaba d'abandonar, l'ha deixat sola amb les seves dues filles. El Pierre, el sogre, l'agafa a ella i les nenes i se les emporta a la casa de camp on ell va créixer, sols tots quatre. Allà el Pierre, home sorrut i de poques paraules, intenta ajudar la jove en seva desesperació mentre poc a poc va establint un diàleg amb ella, trencant els silencis als quals la tenia acostumada. Així, la Cholé va coneixent el sogre, que la sorprén tot obrint-li el seu cor i explicant-li els seus secrets més íntims.
L'estimava és la primera novel·la d'Anna Gavaldà, escriptora que va triomfar amb Junts i prou, que vaig llegir fa uns anys. No tenia intenció de llegir històries de cors trencats, però em vaig decidir per dos motius: l'autora i les 142 pàgines del llibre. Haig de dir que comença bé, diàlegs curts però molt reals, pensaments desbocats d'una Chloé que no entenc res del que li passa, i la figura d'en Pierre, qui passa de ser un "vell capsigrany" a un home tendre i fràgil que s'amaga sota una barrera per evitar ser ferit. El final no m'ha agradat gaire, perquè el Pierre passa a ser el protagonista i la Chloé queda una mica fora de lloc. Tot i això, no em puc estar de valorar-la positivament, per la manera com està escrita.
En un petit poble francès a començament dels anys 30, Silvio ha retornat a casa després de recórrer el món i malbaratar la seva fortuna personal. Ara ja és gran, té seixanta anys, està sol ja que mai s'ha casat ni ha tingut fills, i veu passar els dies poc a poc sense ganes de relacionar-se amb ningú. Només de tant en tant visita la seva cosina, feliç dona casada i mare de quatre fills, mirall de virtuts i que està a punt de casar la seva filla gran.
En aquest tranquil entorn, on sembla que mai no passa res i cadascú es preocupa només de les seves terres, la collita i el ramat, les coses no són el que semblen. La mort d'una persona en estanyes circumstàncies provoca de manera inesperada la sortida a la llum de secrets incomfesables, pecats de joventut comesos per l'empenta de la sang calenta, que fa que les persones madures no es reconeguin a si mateixes quan recorden les passions del passat.
No coneixia aquest llibre ni l'autora, Irène Némirovsky, fins que vaig llegir fa uns dies la ressenya de Quadern de mots i vaig busca la biografia d'aquesta escriptora morta l'any 1942 en el camp d'extermini d'Auschwitz. Tot seguit vaig tenir la sort de trobar-lo a la biblioteca i l'he llegit en un dia, 145 pàgines que m'han impressionat per la manera com descriu l'ambient d'aquest petit poble de cases aïllades, persones que no són el que semblen, fets amagats que tothom coneix però calla per evitar mals majors. Una petita joia.
Un treballador d'un banc andorrà apareix assassinat i tot sembla indicar que l'autor és un professional. En el petit país dels Pirineus això provoca un enorme trasbals, no només pel crim en si, sinó per qui és el mort i en què estava treballant. L'Andreu Boix, oficial de la policia andorrana, haurà d'investigar el cas, en què la víctima sembla ser que disposava d'informació confidencial molt rellevant i preuada per diferents serveis d'intel·ligència rivals. La batalla per aconseguir aquesta informació provoca a més que la independència d'Andorrra quedi en qüestió, amb una complicada relació amb els estats veïns i la recerca d'importants documents històrics sobre la sobirania del país.
Narrada en primera persona, La bíblia andorrana és la tercera novel·la que protagonitza el policia Andreu Boix, abans conegut com el vidu pels seus companys, un home "inestable i pare tardà", com ho ha definit el mateix autor Albert Villaró, personatge que m'ha resultat entranyable i amb un sentit de l'humor peculiar i carregat d'una fina ironia. M'ha enganxat la lectura, tot i que a vegades se m'ha fet una mica difícil de seguir la trama en els diàlegs entre espies, policies i polítics, on s'ha de saber llegir entre línies i jo no he estat molt inspirada.
Havia llegit fa un temps Blau de Prússia, la primera novel·la de la saga Boix, i recomanaria llegir-la a qui vulgui llegir La bíblia andorrana, surten referències de la primera novel·la, com també ja la segona, L'escala del dolor.
La lectura ve a més carregada de paraules pròpies del vocabulari local, noves per mi, com per exemple aquestes:
- Minairons del canut: ésser fantàstics, molt diminuts però capaços d'enllestir molta feina. El seu propietari els guarda en un canut d'agulles i, quan li convé, els fa sortir per manar-los feina.
- Tamarro: bèstia imaginària molt difosa en les llegendes i faules dels Pallars, així com de les comarques més properes i Andorra.
- Escafarlata: tabac tallat en fils per a la pipa i les cigarretes.
A més he aprofitat per aprendre una mica de la història d'Andorra, país que a més de botigues i esquí ofereix impressionants paisatges, com el de la foto, feta per mi el mes passat des de la vall del Madriu.
L'escala del dolor és la segona entrega de les aventures i desventures del vidu Boix, com ell mateix s'anomena, policia andorrà al servei d'un país petit i amb una idiosincràsia peculiar. En aquesta ocasió, el país sencer s'aboca en la visita del copríncep Sarkozy i la bella coprincesa Carla Bruni. Casualment la data de la visita coincideix amb la setmana de l'isard, de gran tradició a Andorra, i que els caçadors esperen amb delit tot l'any. Això complicarà molt la feina d'en Boix i els seus col·legues de professió, tant andorrans com francesos, que han de garantir la seguretat de la important parella.
