L'altra

    L'Anna és una física reciclada a dissenyadora que conviu amb el Manel des de fa una pila d'anys. Es troba en un punt d'inflexió en la seva vida personal, el Manel acaba de pedre la feina i s'estan plantejant ser pares.  L'Anna no està en el seu millor moment, la relació amb el Nel és difícil, sent que el necessita i a la vegada el voldria lluny, i l'aparició d'en Teo, un jove sord, encara fa que tot plegat sigui més difícil.
    És un fet conegut i reconegut per molts lectors i lectores que després de llegir un llibre que t'ha tocat la fibra sensible has de passar un petit temps de "dol" fins que es comença un altre llibre. Així és com m'he sentit després d'acabar L'altra. Trasbalsada m'ha deixat la vida de l'Anna, la Nona, una dona com qualsevol amiga o coneguda nostra, molt propera, molt actual, tendre i punyent, amb un passat colpidor que la fa introvertida i poc comunicativa. 
    Tot i que m'ha agradat molt, a estones m'ha costat seguir el fil dels pensaments i les situacions que viu l'Anna, però no és culpa de la narració sinó meva, per llegir amb poca concentració. Així que recomano seure tranquil·lament i sense distraccions per gaudir d'aquesta magnífica novel·la.
    

Concurs MugsAndBooks, de Serindipia

    

Té rao Serindipia (http://serendipia-monica.blogspot.com/) quan diu que moltes dones que llegim som aficionades a les tasses (o mugs). Així que un dia va decidir fer un concurs i jo decideixo participar amb un dels llibres que més m'ha agradat dels que he llegit últimament i una de les meves tasses favorites, un regal que diu molt i que trobo que fa un bon maridatge amb aquest llibre: quan el nostre petit món s'enfonsa s'agraieix que vingui algú i et doni ànims per tirar endavant.

El francotirador paciente

    Alejandra (Lex) és una especialista en art urbà que reb l'encàrrec per part d'una editorial de preparar un llibre sobre Sniper, un grafiter llegendari, d'identitat desconeguda, que des de fa anys va deixant la seva empremta en zones emblemàtiques de Madrid i Lisboa, la marca de la visió d'un franctirador. Sniper és un personatge misteriós, rebel i esmunyedís, pocs el coneixen però ningú desvetllarà la seva identitat. Admirat per molts, té un gran poder de convocatòria, tot organitzant jornades nocturnes d'expressió grafitera per llocs a vegades perillosos i de tan difícil accés que fins i tot s'han produit víctimes mortals.
    Si es legal, no es grafiti; aquest és un dels principis de la filosofia personal d'Sniper. Lex s'endinsarà en profunditat en el món dels grafiters per tal de localitzar Sniper i fer-li una sucosa proposta.
    Pérez-Reverte té un estil molt personal que ha d'agradar, un gran escriptor sens dubte però que en aquest cas, amb diàlegs curts que diuen i no diuen al mateix temps, m'ha deixat fora de joc més d'un cop, he tingut la sensació final que no he acabat d'entendre el fons d'aquesta novel·la. Tot i això, l'he trobat interessant pel fet de tractar un món desconegut i marginal com el dels grafiters.

Legado en los huesos

    Segona entrega de la trilogia del Baztán, en la qual la inspectora Amaia Salazar torna a la feina coincidint amb el suïcidi de l'assassí de la jove Johana tot just quan anava a ser jutjat. Tot i que el cas ja estava resolt per la confessió de l'acusat, Amaia es veu implicada de nou, ja que l'assassí ha deixat un missatge dirigit expressament a ella amb la paraula Tarttalo, nom d'un personatge de la mitologia navarresa, un ésser fort, amb un únic ull i que devora les seves víctimes, deixant els ossos prop del seu cau per atemorir tot aquell que gossi apropar-se als seus dominis.
    

    Un cop més, Amaia s'haurà d'enfrontar al seu passat, als fantasmes nocturns que no la deixen descansar, a les seves pors que poc a poc va deixant enrere, fins i tot haurà de remuntar-se al passat de la seva família per resoldre el misteri del Tarttalo.

    Si la primera entrega de la trilogia em va agradar, més la segona, on l'autora torna a descriure amb maestria l'ambient inquietant, angoixant i a vegades depriment de la vall del Baztán: l'acció es desenvolupa un altre cop a l'hivern, amb fred, poques hores de llum i molta pluja. Això no vol dir que sigui una novel·la negra magistral, algun personatge trontolla una mica, com James, el marit d'Amaia, una mica fluix i inversemblant pel meu gust. 

Operación Dulce

    La jove Serena Frome, estudiant de matemàtiques a Cambridge, és reclutada pels serveis secrets britànics MI5, en l'Anglaterra de 1972. La seva missió consisteix en captar un jove escriptor mitjançant una fundació que ajuda a joves promeses, amb la finalitat d'extendre propaganda anticomunista a través de la literatura. 

   Aquesta és la trama bàsica d'Operación Dulce, última novel·la d'Ian McEwan. Però com és habitual en els seus llibres, la cosa no és tan senzilla com sembla: el context històric, la psicologia dels personatges, les històries d'amor de Serena, la seva infantesa i joventut, fan que aquesta novel·la sigui molt més que una història d'espionatge durant la Guerra freda. Tot i això, el retrat personal de la protagonista es va generant poc a poc, a mesura que McEwan ens introduiex en un ambient trist, en plena crisi econòmica, amb racionament energètic, atur, vagues laborals i una joventut decebuda i sense esperança. Alhora narra l'entrellat de la manipulació pels serveis secrets de la propaganda anticomunista que fa el govern britànic, imitant la política de la CIA i de la URSS: "Era la Guerra Fría blanda", (pàg 374). Cal destacar com remarca la misoginia dels serveis secrets britànics, recelosos de contractar dones si no és per fer tasques administratives.

   Per mi queda clar un cop més que McEwan és un gran escriptor, tot i que no m'ha enganxat tant com Expiació, Dissabte o Solar, el meu desconeixement de la política britànica durant la Guerra freda m'ha deixat fora de lloc en algun moment.

Creus de sang al Grand Hôtel

    El cadàver de Raymond Comas, amb evidents signes de tortura, apareix en el seu apartament privat dins l'edifici buit del Grand Hôtel de Font-Romeu. El seu fill Bertrand pateix un greu accident a la muntanya i el seu cos sense vida és trobat per uns excursionistes, pràcticament el mateix dia de la mort del seu pare. 
    L'inspector Jepe Llense, antic jugador de la USAP, ha d'investigar totes dues morts, ajudat pel seu amic José Trapero, antic policia que passa uns dies de vacances a Font-Romeu fugint de la seva por al compromís amb la seva companya.
    És aquesta una novel·leta curta, de dues-centes pàgines, i que pertany a la sèrie La Negra de l'editorial La Magrana, entretinguda i sense pretensions, on l'assasinat es resol preguntant i parlant amb la gent, sense grans mitjans tècnics; de fet, la policia científica no apareix en cap moment. Compta, a més, amb l'alicient d'estar ambientada a la Catalunya Nord, cosa ben poc habitual en novel·la negra; el seu autor, Daniel Fernández, és francès fill d'immigrants, i la versió original està escrita en francès.

El enredo de la bolsa y la vida

    En una xafogosa Barcelona del mes d'agost i en plena crisi econòmica, el detectiu sense nom, estrafolari, maldestre, sense sort a la vida però bona persona, protagonitza una altra disparatada història d'intriga i aventura. Acompanyat de personatges tan divertits i esperpèntics com ell, recorre la ciutat per tal d'impedir una acció terrorista de repercusió internacional.  
    Amb ganes de llegir alguna cosa divertida vaig escollir aquesta novel·la d'Eduardo Mendoza, autor ja conegut per mi i de la qual esperava que em deixés el mateix record de les anteriors de la mateixa sèrie: El misterio de la cripta embrujada, El laberinto de las aceitunas i La aventura del tocador de señoras. I així va ser al començament, va ser fins i tot emocionant retrobar-me amb el protagonista, el detectiu aficionat que malviu a la seva perruqueria sense clients. Mica en mica van apareixent els personatges secundaris que representen tot allò que es mou a la ciutat: la família que regenta el baçar xinès davant la perruqueria, l'adolescent repartidor de pizza sense assegurar, l'africà albí sense papers que fa d'estàtua a la Rambla... Però a mesura que avança la narració va perdent força i el meu interès s'ha anat apagant mica en mica, fins al punt que he estat a un pas de no acabar-lo. 

    Eduardo Mendoza és un gran escriptor i un gran mestre de la llengua, algunes frases arrenquen un somriure només per la maestria amb què sap descriure un instant o una determinada situació. Però no ha estat prou per mantenir el nivell que personalment jo recordava de les anteriors entregues.