Hijos de la fábula

 

 Asier i Joseba són dos joves bascos que han decidit afegir-se a la lluita armada d'ETA. Tot just acaben de travessar la frontera espanyola i s'han refugiat a França en una granja de pollastres prop de Tolouse, on un matrimoni francès simpatitzant de la banda terrorista els ha acollit a canvi de fer petites feines a la granja mentre esperen la fase de formació prèvia a formar part d'un comando. Han passat uns pocs mesos i ells no en saben res encara del que han de fer, esperen ordres que mai arriben, fins que un dia la granjera els informa que ETA ha abandonat la lluita armada. Ells no s'ho volen creure, fa temps que estan aïllats de les notícies i de les seves famílies i durant el temps que fa que van marxar no han rebut cap notificació per part de la banda. Poc a poc van assumint que la lluita armada per part d'ETA ha acabat, ells es troben sols i sense cap comunicació amb l'exterior i han de prendre una decisió sobre el seu futur.

  Fins ara havia llegit tres llibres de Fernando Aramburu, el primer va ser Patria, una grandíssima lectura que em va impactar molt. Després vaig llegir Años lentos i Los vencejos, tots dos ben diferents, sobretot l'últim, que no té res a veure amb la problemàtica que ha patit el País Basc durant molt anys. És per això que quan vaig veure de què anava aquest nou llibre vaig pensar que estaria interessant. La veritat és que la trama està força ben ideada, dos jovenets idealistes i sense experiència que són ignorats i abandonats per ETA quan renuncia a la lluita armada. És un llibre distret però ni molt menys arriba al nivell dels anteriors que he llegit, això no vol dir que no m'hagi agradat, està redactat amb frases curtes i força ironia, acaba ridiculitzant una mica els dos protagonistes i la situació surrealista en què es troben, tot i això trobo que es podria haver aprofondit més en la trama i els personatges. 

Por

  La Irene és una dona burgesa feliçment casada i amb dos fills petits, viu una vida acomodada i sense preocupacions. Potser per avorriment comença una relació amb un jove pianista, a qui veu d'amagat en el pis d'ell. Un dia, en sortir d'un d'aquestes trobades furtives, una dona desconeguda s'adreça a ella retreient-li la relació amb el jove i amenaçant-la amb revelar la seva relació amorosa. Per tal d'evitar l'escàndol i per la por terrible que l'angoixa si el seu marit s'assebenta de la seva aventura, cedeix al xantatge de la dona.

  Un cop més he decidit engrescar-me amb le repte lector de la Biblioteca Sud de Sabadell, aquest any amb més categories, que no sé si seré capaç de finalitzar, però ho intentaré. Una de les categories proposades, un llibre escrit per un autor austríac, m'ha servit per llegir aquest llibret força curt d'en Zweig, un autor que fa temps que no llegia i que em venia de gust tornar a llegir però mai trobava el moment. Quina delícia com escriu aquest home, com és capaç d'aprofondir en la personalitat de la Irene, entendre la seva por i les seves reaccions.

Els dits dels arbres

   

  La Irene acaba de sortir del psiquiàtric després de dos anys d'internament. Viu sola i no té ningú que la pugui acompanyar en el seu procés de tornada a fer una vida relativament normal. És per això que el seu psiquiatra, a qui odia, li recomana escriure tot allò que sent en el procés d'adaptació a la realitat diària. Mentre la Irene va escrivint els seus pensaments, el lector va descobrint poc a poc qui és la Irene i com ha arribat, com diu ella mateixa, a viure expulsada del món.

  Fa anys vaig llegir La dona de gris i em va agradar força com escriu l'Anna Maria Villalonga. És per això que ja fa temps que volia llegir Els dits dels arbres, però s'anava quedant a la llista de llibres pendents fins que la vaig veure en un prestatge de la biblioteca. M'ha agradat molt com descriu l'autora el pensament de la Irene, resulta fàcil entendre com i perquè ha arribat fins on ha arribat. Si li haig de posar una pega és que se m'ha fet curt; per altra banda, es llegeix fàcilment en una estona, només 152 pàgines amb una lletra força gran, cosa que és d'agrair.

Trilogía rural

 

 No acostumo a llegir teatre, em costa ubicar-me en el context, trobo a faltar la narració. Malgrat això, no fa gaire vaig comprar la Trilogía rural de Federico García Lorca, m'havia cridat l'atenció i penso que és un autor que s'ha de llegir sí o sí. Haig de dir que ha sigut una lectura fantàstica, molt emocionant i enriquidora, i que no m'estranya que Lorca sigui un autor tan reconegut si tot el que ha escrit és del mateix nivell. 

  Bodas de sangre, Yerma i La casa de Bernarda Alba, aquestes són les tres obres de teatre totes elles tràgiques i totes elles protagonitzades per dones, en tot moment l'autor assenyala el trist destí de les dones de l'època en l'entorn rural, sotmeses completament a la volutat dels homes, comdemnades a viure tancades a casa i sense capacitat de decisió. De les tres la que més m'ha agradat és La casa de Bernarda Alba, quin personatge la Bernarda, una dona dura que tanca les cinc filles a casa en un dol rigorós per la mort del pare, creant un ambient d'allò més angoixant.

  Haig de dir també que l'edició de Trotalibros és molt maca i curosa, amb una nota final de l'editor que s'ha de llegir.

Por si las voces vuelven

  Ja fa temps que estic veient per les xarxes socials comentaris i publicacions sobre aquest llibre, en què el showman Ángel Martín relata la seva dura experiència com a malalt psiquiàtic. Concretament, l'Ángel va patir un brot psicòtic que el va enviar dues setmanes a un hospital psiquiàtic, on fins i tot va acabar lligat al llit. En el llibre explica amb força sentit de l'humor com va arribar fins a aquest greu moment i les conseqüències que li ha deixat la malaltia, tot amb un llenguatge molt planer i entenedor, cosa que trobo molt interessant perquè qualsevol persona, ja sigui amb coneixements mèdics o no, pugui entendre què passava dins del seu cap i el perquè, i com va arribar fins el punt de descontrolar-se. Això crec que és molt important, les malalties mentals per desgràcia són difícils d'entendre per la gent que no les pateix. Ell parla de què es va tornar boig i aquesta paraula la repeteix força sovint però crec que ho fa per treure-li ferro i posar-li un toc d'humor al tema.

  Haig de dir que he trobat el llibre molt interessant, m'ha agradat molt i crec que és molt recomanable per poder entendre què passa pel cap d'una persona amb una malaltia mental tan greu com la seva.

Divorci i aventura

 

 Sembla ser que ara estan de moda els llibres que parlen d'experiències personals amb unes grans dosis de sentit de l'humor. Fa poc he llegit Les calces al sol, per exemple. I vaig veure en l'Instagram un altre llibre del mateix estil, aquest Divorci i aventura, que parla de les experiències sobretot sexuals d'una dona en la quarantena acabada de divorciar després d'anys de fidelitat absoluta i dos fills. 

  Tot i que les experiències que relata la Leti amb diferents homes poden resultar divertides per la manera com les explica, la veritat és que quan portava mig llibre ja se m'estava fent reiteratiu i no m'estava aportant res de nou. La protagonista és una dona sense complexos ni gaires problemes personals tot i el seu divorci, és empresària i amb el seu ex manté una relació cordial i una custòdia compartida, tot i això els homes que troba pel camí semblen ser bastant fluixos i immadurs. L'he acabat llegint en diagonal perquè ja no m'aportava res, per no deixar-la a mitges.

Viatge d'hivern

   Uns dels millors llibres que he llegit mai ha estat Les veus del Pamano, amb aquest llibre vaig quedar impressionada per la qualitat de l'escriptura de Jaume Cabré. Més tard vaig llegir Jo confesso, una altra gran obra tot i que no és de fàcil lectura. És per això, perquè m'agrada molt com escriu Cabré, que poc a poc vaig llegint les seves obres, encara em queden unes quantes, i he trobat que aquest mes de gener era el més adient per llegir Viatge d'hivern, no només pel títol sinó perquè porto una temporada en què em costa concentrar-me en la lectura i un llibre de relats curts és l'opció fàcil. 

  Els relats d'aquest llibre són molt Cabré, és a dir, amb moltes referències a la música clàssica i a la pintura. Tot i això, en cap moment m'han fet sentir com a una ignorant, que és el que soc pel que fa a aquestes arts. L'autor és capaç de crear en poques pàgines personatges molt profunds que no només són contemporanis, sinó també d'altres èpoques i altres països. No és el llibre que més m'ha agradat de l'autor però sí que ha sigut una bona lectura.