Un cert somriure

   

  Fa uns dies vaig trobar amb sorpresa un exemplar d'aquesta novel·la de la col·lecció Petits Plaers, em venia de gust llegir-ne un altre després de la bona experiència que vaig tenir amb El viatge, i no ho vaig dubtar, me la vaig endur ràpidament cap a casa. No fa gaire vaig llegir Bon dia tristesa, de la mateixa autora, un llibre que vaig trobar que estava bé però tampoc per tirar-ne coets, i volia donar-li una altra oportunitat a l'autora. Després d'haver llegit Un cert somriure haig de dir que la trobo sobrevalorada, si Bon dia tristesa em va semblar bé i prou, d'aquest petit llibre només puc dir que m'ha semblat només un "rollete" entre una jove estudiant bastant innocent però que es creu molt llesta i un home casat que en cap moment amaga les seves intencions. Tot això amanit amb les reflexions de la Dominique, que sembla que estigui estudiant Filosofia i no Dret, com realment està fent. Si no fos perquè és un llibre curt l'hauria deixat a mitges, no m'ha dit gran cosa, la veritat, potser si l'hagués llegit quan tenia vint anys l'hauria valorat més.

  Val a dir que el que més m'ha agradat és l'últim full del llibre, nota de l'editorial:

La guerra no tiene rostro de mujer

   Svetlana Alexiévich va guanyar el Premi Nobel l'any 2015. Aquest llibre és un recull de testimonis de dones que van participar d'una manera o altra en la Segona Guerra Mundial en l'exèrcit rus, l'autora es va dedicar durant anys a parlar personalment amb un munt de dones i recollir fragments de la seva experiència en la guerra, unes van ser infermeres, d'altres guerrilleres, d'altres formaven part directament de l'exèrit, com a militars. La Svetlana les anava a buscar a casa seva, prenia amb elles un te mentre li ensenyen fotos de quan eren jovenetes, dels seus fills i nets, dels seus familiars. Les dones li expliquen detalls que mai s'han explicat, senzills però reals: el que sentien quan veien morir els seus companys; com les tractaven els seus superiors, moltes vegades sense cap respecte només pel fet de ser dones; el companyerisme amb d'altres dones; la manca de roba adequada, l'exèrcit Roig no estava preparat per persones baixetes i amb els peus petits; i un munt de detalls més. A més de tot això, l'autora, censurada durant molts anys, no s'està de criticar el seu país i els seus governants comunistes, sobretot del periode stalinista, per com s'han comportat amb aquestes dones, moltes d'elles heroïnes.

  Si no fos pel repte de la Biblioteca Sud no hauria llegit aquest llibre, és molt dur, però molt, fa patir tant dolor i tanta injustícia, m'ha costat molt llegir-lo, ho he hagut de fer poc a poc i intercalant altres lectures. Tot i això, crec que és un molt bon llibre i que molta gent l'hauria de llegir.

L'instant abans de l'impacte

   Una dona que volta els quaranta, esposa i mare de dos fills, viu amargada amb la seva feina en el departament de comunicació d'una gran empresa de telefonia: fa anys que li fan el buit, la ignoren i no li donen cap feina, tot des que va ser mare per primer cop i va demanar una reducció de jornada. Com que no té res a fer es dedica a escriure un petit dietari de tot el que no fa com a rebel·lió contra el sistema i la publicitat que incita al consum, del qual la seva empresa en forma part. A més, el seu marit decideix de cop deixar la feina per dedicar-se a la música amb el seu grup. 

  Res no és fàcil ara per les dones que volen ser mares i a més continuar amb la seva vida professional, això és el que la Glòria de Castro ha explicat en aquesta novel·la, escrita en un to mig irònic mig divertit, que reflecteix les traves amb què ens trobem les dones en la societat actual. L'instant abans de l'impacte és un llibre que segur que té trets autobiògrafics, que fa passar una bona estona i que es llegeix força ràpid. No passarà a la història de la literatura catalana però resulta entretingut i actual.

Nada

   

  Després d'haver llegit la novel·la gràfica de Claudio Stassi basada en el llibre de Carmen Laforet m'han vingut ganes de recuperar l'original, que fa molt temps que volta per casa i que vaig llegit fa deu anys (hi ha la ressenya publicada al febrer de 2012). La relectura ha valgut la pena, pràcticament no recordava res, de tant temps que feia que l'havia llegit, i el llibre de Stassi està tan ben fet que m'ha vingut molt de gust recuperar-la, també m'ha servit per aprofondir més en els personatges. És una lectura que enfonsa, és molt depriment veure el declivi de la família de l'Andrea, com pateixen i com són incapaços de superar tot allò que els ha fet arribat al punt on són ara. 

  L'edició que he llegit la vaig comprar fa molt temps, era una lectura obligatòria en l'institut, cosa que trobo que molt encertada, tot i que penso que de vegades és difícil que la gent jove pugui valorar-ho així.

Nada

  La joveneta Andrea, òrfena de divuit anys, arriba a Barcelona a casa de la seva família al carrer Aribau, amb la intenció d'estudiar a la universitat. L'ambient de la gran ciutat, encara convalencescent de la Guerra Civil l'absorbeix, mentre intenta sobreviure en l'asfixiant ambient que es respira al pis familiar, amb una àvia que ja no coordina gaire i els seus tiets: l'Angustias, una dona beata i cruel alhora; el Román, músic vingut a menys; i el Juan, amb aires de pintor fracasat, i amb un fill i una dona a la qual maltracta.

  Crec que no hi ha dubte que Claudio Stassi és capaç de crear uns personatges increïbles en base a novel·les de prestigi; ja ho va fer amb La ciudad de los prodigios fa un temps i ara ho ha tornat a fer amb Nada, basat en la novel·la de Carmen Laforet, una novel·la que vaig llegir fa molt temps, tant que pràcticament no recordava gaire. Després de submergir-me en aquest magnífic treball de Stassi m'han vingut ganes de tornar-hi, sens dubte ho faré ben aviat.  

El club del crim dels dijous

   

 Al Regne Unit, en un complex residencial per a gent gran, un grup de quatre avis inquiets es reuneixen un cop a la setmana per debatre, amb els seus particulars criteris, sobre casos d'assassinats que han quedat sense resoldre. Els seus debats del dijous s'animen de sobte, quan sorgeix un cas molt proper: un promotor immobiliari de la zona, que precisament volia ampliar el complex residencial, apareix mort a casa seva amb una foto al costat del cos. Ràpidament l'Elizabeth, com a portaveu del club, es posa en contacte amb la Donna, una jove policia que fa poc que està destinada a aquesta zona rural, un destí que va sol·licitar ella mateixa fugint de Londres a causa un desencís amorós. 

 De vegades passo per la llibreria a la cerca de llibres de butxaca, són petits i fàcilment portables i a més molt més econòmics, a més que una edició de butxaca acostuma a ser d'un llibre que ha triomfat en el mercat. Però això no sempre és garantia de que sigui un bon llibre; o de que sigui del gust de tots els lectors. En el meu cas ni tan sols l'he acabat, tot i que he arribat gairebé a la meitat. M'estava avorrint i no veia el moment de reprendre la lectura, llegia dos o tres capítols, força curts, i ja ho deixava estar. La narració està escrita en un to en general irònic i que intenta donar una versió divertida dels personatges i com enfoquen el crim, però a mi no m'han fet el pes, els he trobat forçats i poc creïbles, no m'han interessat en cap moment. Tot i això, he desat un punt de llibre allà on m'he quedat, qui sap si algun dia em ve de gust reprendre la lectura.

Viatge al país dels blancs

 

 El jovenet Ousman vivia a la sabana africana, concretament a Ghana. Era un nen espavilat i molt curiós, tant que un bon dia va decidir marxar del seu país per anar a la recerca d'un somni: el país dels blancs; els blancs, aquella gent capaç de fabricar màquines que volen (els avions) i que envien allò que els hi sobre al seu país: cotxes que pels blancs són vells i per ells són grans màquines, per exemple. És així com l'innocent Ousman inicia un periple per bona part del nord d'Àfrica en condicions infrahumanes i sobrevivint a infinitat de perills, en mans de les màfies que trafiquen amb éssers humans, amb l'ambició d'arribar a Europa, un continent del que no sap pràcticament res, una de les poques coses que sap és "Barça".

  Viatge al país dels blancs és la història real del seu autor, Ousman Umar, que miraculosament va aconseguir arribar al país del seus somnis, i no només això sinó que, amb l'ajuda de les bones persones que es va trobar aquí, ha aconseguit aprendre a llegir, a escriure, a parlar en català i castellà i fins i tot ha anat a la universitat. 

  He llegit aquesta autobiografia seguint el repte de la Biblioteca Sud, correspon a la categoria "llibre sobre un immigrant o refugiat". Està escrita en un llenguatge planer i manté un to força optimista en quasi tot moment, malgrat les desgràcies i crueltats que pateix en el seu camí per culpa de les màfies dedicades al tràfic de persones i que operen amb total impunitat.