Boulder

  La protagonista de Boulder és una dona jove, independent i lesbiana, un ànima lliure que no vol encadenar-se a res ni a ningú. En el moment d'iniciar-se la novel·la la Boulder (l'haurem d'anomenar així ja que desconeixem el seu nom) treballa a la cuina d'un vaixell mercant que navega per la costa xilena. Però la força del sexe i la joventut farà que deixi enrere el seu aïllament personal, cosa que succeeix quan coneix la Samsa, jove d'origen islandès. Per ella deixarà la seva vida itinerant i sense arrels per instal·lar-se a Reyjkyavík. Al principi la relació serà quasi idíl·lica, fins que a la Samsa se li desperta l'instint maternal, vol ser mare sí o sí, el rellotge biològic no s'atura però a la Boulder se li posen els pèls de punta davant la perspectiva de la maternitat, ella no s'hi veu de cap de les maneres, com a mare, ni que sigui la Samsa qui porti a terme l'embaràs. 

  La veritat és que després de la decepció que em va suposar Permagel no tenia cap interès en llegir Boulder, però per diverses circumstàncies ha arribat a les meves mans i com que és força curt i tinc temps me l'he llegit en una estona. La sensació que m'ha deixat és exactament la mateixa que Permagel: no n'hi ha per tant. El desenvolupament de la història de la protagonista és força previsible un cop deixa el vaixell i comença la vida en parella, i malgrat el començament fora de lo normal per la localització i la feina de la protagonista acaba convertint-se en una narració ben feta de una quotidianitat que no té res d'especial. O al menys jo no l'he trobat. I si li dono tres estrelles és perquè la forma d'escriure de l'Eva Baltasar, tot i que no és del meu gust, la trobo diferent i de tant en tant deixa caure alguna veritat molt ben escrita i que m'ha tret algun somriure.

Bàrbara

   Agustí Pons és periodista i escriptor, nascut a Barcelona l'any 1947. Durant l'estiu del 2014 es va proposar trobar la Bàrbara, la minyona que va viure a casa seva durant sis anys i que va cuidar d'ell i dels seus germans, cinc en total. La Bàrbara provenia d'Albalate del Arzobispo, poble de la província de Terol i fins allà es desplaçarà l'Agustí a la recerca d'informació sobre la Bàrbara. Així és com comença aquest llibre, allò que en un principi s'inicia amb la recerca de la Bàrbara en el fons és l'autobiografia de Pons, una autobiografia en què parla dels seus orígens familiars, avis, besavis, ties i pares, a més de fer un petit retrat de la seva realitat, una família aparentment benestant en plena època franquista. 

  Però el fet que sigui una autobiografia no exclou que l'autor acabi explicant també no només l'origen de la família de la Bàrbara, sinó que durant la seva investigació farà un recull dels estralls de la Guerra Civil a Albalate del Arzobispo, un poble que va perdre bona part de la seva població a causa de la guerra, ja sigui per culpa d'un bàndol o de l'altre.

   No llegeixo mai autobiografies, ara ja no ho puc dir, mai hauria llegit aquest llibre per pròpia iniciativa però les circumstàncies han fet que hagi estat així: fa un temps va morir una persona gran a qui no coneixia però els seus familiars, que saben que m'agrada molt llegir, em van dir que passés per casa de la iaia, que té molts llibres i no sabem què fer-ne i hem de buidar el pis. Jo m'hi vaig acostar agraint als familiars que haguéssin pensat en mi i vaig sortir d'aquella casa amb uns quants llibres i aquest és un d'ells. El vaig escollir perquè l'edició estava en molt bon estat i per l'editorial, uns criteris no gaire objectius. I ara amb el confinament he començat dos llibres dels quals no he passat de la pàgina 50 perquè m'avorreixen, ja ni ganes de llegir tinc. I mirant l'estanteria veig aquest i em crida l'atenció, resultat: llegit en quatre dies. 

  No puc dir que la lectura m'hagi entusiasmat però se m'ha fet molt distret, de fet a mi els temes relacionats amb la Guerra Civil i postguerra m'interessen bastant i a més casualment fa molts anys vaig passar un estiu a la zona d'origen de la Bàrbara. A part d'això, està ben escrit com no pot ser d'una altra manera atès l'autor.

Lo que esconde tu nombre

  La jove Sandra està desorientada: està embarassada de la seva parella Santi, ha deixat la feina i la seva ciutat i ha marxat cap a la costa alacantina, a la casa d'estiueig de la seva germana gran. No té clar que vulgui seguir amb el Santi com a parella encara que sí que vol seguir endavant amb l'embaràs. El mes de setembre va passant, en el poble van quedant els jubilats només i ella va reflexionant sense trobar sortida a la seva situació. Un dia dels que ha decidit anar a la platja es troba malament i és auxiliada per una parella de jubilats noruegs, la Karin i el Fredrick, molt amables, tant que li ofereixen la seva amistat i companyia i ella se sent una mica obligada a dir que sí. Poc a poc s'endinsa en la rutina de la parella, aparentment benestants i de vida tranquil·la, i la Sandra comença a veure en ells els avis que no va tenir.  

  El Julián, jubilat espanyol resident habitualment a Argentina, observa des de lluny l'activitat de la Sandra, la Karin i el Fredrick, fins que un dia aborda la Sandra quan està sola i li explica la seva història: ell és un supervivent del camp de concentració de Mauthausen, ha dedicat part de la seva vida a la cerca de criminals nazis i li diu que la Karin i el Fredrick no són allò que semblen. La Sandra no se'l pren seriosament al començament, fins que va observant detalls de la convivència amb la parella que poc a poc li van semblant sospitosos de que no són les persones tranqui·les i innocents que semblen aparentment.

  Lo que esconde tu nombre és un altre dels llibres que feia temps que volia llegir i que també he comprat en una botiga de segona mà. La lectura m'ha resultat distreta, cosa bastant d'agrair en aquests moments de confinament, tot i que a vegades se m'ha fet una mica lenta i li he trobat alguna cosa que m'ha grinyolat en una trama en general força ben construida.

  Aquesta novel·la de Clara Sánchez va obtenir el Premi Nadal l'any 2010. Remenant per Google ara que tinc una mica més de temps he vist que l'any 2016 l'autora va publicar una segona entrega amb el títol de Cuando llega la luz. No descarto llegir aquesta segona part, tot i que no en un futur proper. 

Línia blava

  Viatgeu sovint en el metro? Observeu la gent que entra i surt? Us heu plantejat mai com deu ser aquella senyora gran que acaba de seure al vostre costat? O la joveneta de color que escolta música de peu al costat de la porta? Potser aquell músic que toca l'acordió de vagó en vagó demanant una ajuda té al darrera una estranya història. Aquesta novel·la de Ramon Solsona parla d'històries de persones que viatgen per la línia blava del metro de Barcelona, aquella que comença a Horta (començava en aquesta estació al 2009, quan es va escriure el llibre) i acaba a Cornellà Centre. A més, cadascuna de les persones en què es fixa el narrador està relacionada amb la que puja o baixa a la següent estació.

  Quan vaig comprar aquesta novel·la en una botiga de segona mà no em pensava que era així, ja que la foto de la portada no té res a veure amb l'interior, no sé a qui se li va acudir posar una escena de ball de principis del segle XX en un llibre on les històries es desenvolupen en el present del moment en què es va escriure. Jo acostumo a fixar-me en les portades i en principi ni me l'hagués mirat si no fos perquè no fa gaire vaig llegir Ramon Solsona i és un autor que m'agrada força, a més que l'edició que vaig comprar està perfecta, com si ningú l'hagués obert mai. Va ser en llegir la contraportada que em vaig decidir, no només per l'autor sinó perquè durant molts anys vaig viatjar en aquesta línia del metro de Barcelona. 

   M'ha agradat molt aquest llibre, l'autor ha sabut crear una novel·la que en el fons és de relats curts però no ho sembla per la seva estructura, a més del fet que les històries personals de cadascún dels personatges estan lligades d'una manera o altra. 

Esperando un respiro

  Quatre dones negres, quatre amigues, entre els trenta i quaranta anys, urbanites i universitàries, són les protagonistes d'aquesta novel·la escrita al 1992. 
  La Bernardine té una posició acomodada, fa anys que està casada i té dos fills; el seu marit l'acaba de deixar per la seva secretària, una dona més jove i el més greu de tot: és blanca; a més d'haver canviat de nom tots els seus bens per evitar el repartiment proporcional en el divorci. 
  La Gloria va ser mare soltera molt joveneta, ara treballa de perruquera mentre educa el seu fill adolescent i comença una dieta rera l'altra per tal de perdre els més de vint quilos que ha guanyat amb els anys. 
  La Robin és una dona molt atractiva que busca parella, un home que si pot ser sigui també atractiu, però no se'n surt, o bé estan casats i l'enganyen o surten corrents en sentir la paraula matrimoni. 
  La Savannah s'avorreix a Denver i a més fa molt fred; per això decideix canviar de feina i traslladar-se a Phoenix, amb un clima totalment diferent i tot esperant noves oportunitats; ha conviscut amb tres homes i cap d'ells ha estat a l'alçada, i a més la seva família no para de demanar-li que trobi marit d'una vegada. A Phoenix es reunirà amb les altres tres dones, que comparteixen una bona amistat.

  Una altra novel·la comprada en una botiga de segona mà i que fa temps que tenia a la pila de llibres pendents de llegir, de fet l'havia començat a llegir fa molts anys i la vaig deixar, potser perquè creia que no l'havia agafat en el moment adequat. Aquest cop l'he començat esperant un llibre divertit, entretingut però amb un fons interessant, ja que he llegit que va ser un èxit editorial i fins i tot hi ha una pel·lícula protagonitzada per Whitney Houston. Però m'he quedat a la meitat i no m'ha vingut de gust seguir, havia començat molt bé i estava animada a seguir però les ambicions personals d'aquestes dones les he trobat tan allunyades de les meves idees que tot i que les puc arribar a entendre se m'han començat a fer avorrides: només desitjo trobar marit, i ha de ser negre, amb diners, bon amant, que em tracti bé i no m'enganyi. Suposo que deuen ser dones bastant normals als Estats Units però ho he trobat una mica superficial tot plegat.

Dones

   Arran de la mort de la Isabel-Clara Simó vaig recuperar l'únic llibre que he llegit seu i que encara conservo des de fa força anys. Dones és un llibre de relats curts, de dones ben diferents i en actituds ben diferents també. Com diu la contraportada: "És tan reaccionari creure que les dones no estan capacitades per a deteminades feines com pensar que totes són tendres, sensibles i intuïtives. Cada dona és un individu, no és l'espècie". Així doncs, trobarem dones fortes i dones febles, dones víctimes i dones que fan víctimes al seu voltant, unes són tendres i altres dures com a pedres. 

   He anat llegit els relats a estones perdudes, tots són molt curts, alguns de quatre pàgines, altres més, la majoria d'ells en forma de diàleg o monòleg interior, i acompanyats cadascún d'una maca il·lustració al començament, fetes per la també desapareguda Núria Pompeia.  

Tot el bé i tot el mal

   La Reina (curiós nom, si més no), es troba per motius de feina a Bucarest: psicòloga de professió, ha de seleccionar personal per a una gran empresa. Aparentment és una dona triomfadora: guanya molts diners fent una feina que li agrada, té marit i un fill adolescent, un ex-marit i ara mateix també té un amant que l'ha acompanyat en aquest viatge. D'un dia per l'altre la vida de la Reina es capgira a causa d'un greu esdeveniment i les seves prioritats vitals comencen a canviar.

  No voldria dir gaire cosa més de la trama d'aquesta novel·la de Care Santos, la tercera que llegeixo d'aquesta autora i que m'ha enganxat força. Tot el relat es desenvolupa en capítols curts i en poc temps, un temps en què la Reina va recordant episodis de la seva vida que fan que el lector hi entri poc a poc, en el perquè és la dona que és ara, el seu comportament, les seves reaccions, la seva actitud envers els esdeveniments que li han passat al llarg de la seva vida.

  Des que vaig llegir fa temps Habitaciones cerradas m'he tornat fan de la Care Santos, encara em queden novel·les seves pendents que segur que llegiré tard o d'hora. Val a dir que un cop acabada aquesta he vist que forma part d'una bilogia que continuarà amb el títol Seguiré les teves passes, i que segur que llegiré també.