Incerta glòria

    A vegades em trobo sorpreses: un conegut em diu que està buidant el pis de l'avi, que tristament ha mort no fa gaire, i com que sap que m'agraden els llibres em proposa passar i mirar per si alguna cosa m'interessa, ja saps, són llibres vells i havíem pensat llençar-ho tot a la brossa, però tu que hi entens (...) igual trobes alguna cosa interessant. I vet aquí que trobo aquesta joia, que a més ve signada per l'autor, dedicada a l'avi del meu conegut. I jo que me l'emporto a casa tota feliç, però veient la considerable allargada del totxo, més de nou-centes pàgines, per no parlar de la petita lletra que l'acompanya, m'ho penso i repenso fins que trobo el moment per començar-lo.

 Aquesta quarta edició consta de quatre parts, amb tres narradors, tots ells amics. En la primera és en Lluís, advocat i aspirant a notari, qui explica les seves vivències en el front d'Aragó des que marxa de Barcelona per incorporar-se a l'exèrcit republicà. La segona part són les cartes que escriu la Trini, parella d'en Lluís, a en Juli Soleràs, amic comú de tots dos. La tercera i quarta part estan narrades per en Cruells, seminarista durant la guerra, company d'en Lluís i d'en Soleràs en el front d'Aragó, ara ja vicari un cop acabada la guerra.

   Incerta glòria és un llibre difícil a estones, al menys ho ha sigut per mi, en canvi d'altres he gaudit de la lectura, en altres moments m'ha emocionat. He quedat sorpresa per la frescura i naturalitat d'alguns dels diàlegs, que esperava més seriosos, així com m'ha xocat molt el personatge d'en Soleràs, divertit, extravagant, visionari, contradictori. La segona part és la que més m'ha entendrit, les emocionants cartes de la Trini a en Soleràs, on parla de la seva soledat a Barcelona, de com ha canviat la ciutat des que van marxar els soldats, de les revoltes anarquistes, de la fam i els bombardejos, de la cura que té del petit Ramonet, fill d'ella i d'en Lluís. La tercera i quarta parts, on en Cruells és el narrador, comprenen des que comparteix la guerra amb en Lluís i en Soleràs, la dispersió de les tropes un cop caigut el front d'Aragó, la fi de la guerra fins acabar quan en Cruells ja és gran i fa una reflexió sobre tot el que han viscut.

   Com ja he dit, no és una novel·la fàcil, els llargs diàlegs, quasi monòlegs, d'alguns personatges són difícils de seguir, sí molt recomanable per no dir imprescindible, la he trobat molt realista i que dona un punt de vista de tres persones diferents que tenen en comú formar part dels vençuts.

  

De tot cor

  Tiaguín Moltó, periodista de la premsa del cor, és assassinat a casa seva. Molta gent el volia perdre de vista, era un periodista sense escrúpols que posseïa molta informació privilegiada i compromesa, no només del món de la premsa del cor sinó també de polítics. Últimament Tiaguín no passava per un bon moment, s'havia engreixat, bevia sense control, no tenia diners ni feina estable. El grup d'Homicidis de la policia s'encarregarà d'investigar el cas, havent d'interrogar personatges de tot tipus com toreros, folclòriques, periodistes i tot de personatges que habitualment desfilen pels programes del cor.

    Andreu Martin crea en aquesta novel·la una paròdia dels programes de tele-escombraries que s'emeten a alguns canals de televisió, on són tan protagonistes els convidats com els presentadors, on no hi ha escrúpols a l'hora de mostrar la cara més íntima dels convidats, tot fent-los posar en ridícul davant de l'audiència, tot sigui per augmentar la quota de pantalla. Només cal veure el nom d'alguns dels personatges per fer-se una idea de com els ha creat Martin: Aurorita Linares, actriu cocaïnòmana, la presentadora Alma Cortinas del programa Con toda el Alma, la bailora Juana de Dios, etc.

    De tot cor és un llibre escrit en un format diferent, són dues novel·les que narren el mateix cas, alternant-se capítols d'una i l'altra, molt ben escrita com no podia ser d'una altra manera en tractar-se d'Andreu Martin. Però no l'he acabat: no m'ha enganxat, segurament perquè no veig mai programes del cor, no m'interessen en absolut ni m'atreu gens aquest món.

La vida negociable

   Hugo és un perruquer que explica la seva vida a una clientela imaginària, des de la seva adolescència fins el moment actual, al voltant dels quaranta anys. Tot comença en el moment en què descobreix una infidelitat de la seva mare: Hugo l'acompanya dos cops per setmana a la consulta d'un suposat psiquiatra que resulta ser una relació extramatrimonial que la mare disfressa de malaltia dels nervis. Mentre duren les "visites mèdiques", Hugo espera la mare a la porteria de l'edifici on hi ha la consulta del doctor, i allà fa amistat amb Leo, una noia de la seva edat no gaire simpàtica i brusca, a qui no agraden els nois però es comporta com si fos un d'ells. 

  La relació mare-fill pateix un fort daltabaix que el noi aprofita per-li fer xantatge, emocional i material. Hugo, que mai ha mostrat interès pels estudis, acaba descobrint també que el seu pare, administrador de finques, no és l'home íntegre que creia, fet que agreuja encara més les relacions familiars, tot convertint Hugo en un tirà que no treballa, que demana contínuament diners als seus pares i que somia amb una vida idíl·lica en el camp, rodejant de boscos i animals. Personatge peculiar, Hugo va explicant els seus projectes, negocis, somnis, amb periodes d'un optimisme exaltat i d'altres de fracàs absolut, sempre amb una narració que resulta força distreta i molt ben escrita. 

   He llegit molt bones crítiques d'aquesta novel·la de Luis Landero, escriptor que no havia llegit mai abans; en elles es parla de com l'autor ha creat un protagonista Cervantí, que no sé ben bé què vol dir però que imagino com un pícaro que treu profit de tot allò que la vida li posa al davant de manera no gaire ètica. Aquestes crítiques les he llegit després d'haver acabat la lectura i haig de dir que a mi el protagonista m'ha semblat un personatge amoral, pagat de si mateix i molt egoista, però haig de reconéixer que durant molta estona m'ha resultat simpàtic i la lectura entretinguda, probablement perquè Luis Landero escriu molt bé.

1984

   Reescriure el passat per controlar el present; aquesta és una de les tasques que duu a terme el Ministeri de la Veritat. La Policia del Pensament controla que ningú surti de la línia marcada pel Partit, que ningú caigui en el crimpensar. El Ministeri de la Pau dirigeix la guerra en un món que sempre està en guerra, ja sigui amb Euràsia o bé amb Orientàsia. El Ministeri de l'Abundància controla el racionament i distribució dels elements de primera necessitat, escassos en un món en guerra. Winston, treballador en el Ministeri de la Veritat, sap que el Partit manipula i enganya, la seva feina consisteix en això mateix, però no pot controlar del tot el seu pensament, cosa que li provoca gran angoixa: les telepantalles que tothom té a casa controlen qualsevol moviment que faci, les seves expressions facials, les paraules que pugui dir mentre dorm: el Gran Germà observa en tot moment els ciutadans. Winston comença a escriure un diari d'amagat i observa els companys i coneguts del Ministeri, tot buscant alguna petita senyal que l'indiqui que no és l'únic que té inquietuds que se surten de la norma marcada pel Partit.

    Si hi ha clàssics que s'han de llegir, entre d'altres coses perquè fan pensar i molt, 1984 és un d'ells. En aquesta novel·la, que no sé si qualificar de ciència-ficció o futurista, Orwell dibuixa un món controlat fins al límit pel Gran Germà, personatge real o fictici que domina el present a través de l'observació contínua de la gent, que manipula fins i tot el passat, tot modificant-lo inclús en els llibres de text i diaris a la seva conveniència: el que no interessa es canvia, es torna a escriure, s'esborra tot allò que no interessa que es recordi. 

    Ha estat una lectura impactant, recomanable sí o sí, que tothom hauria de llegir en un moment o altre. George Orwell va ser un gran visionari, sens dubte. 

Mugs & Books VI edición, by Mónica Gutiérrez Artero

    Una vez más Mónica (http://monicagutierrezartero.com/) nos deleita con este concurso a todos/as los que nos gustan tanto los libros como las tazas. Hace unos años ya participé, y no ya por el regalo, que también, sino por la diversión que me supone buscar un libro con un significado especial y una taza que también lo tenga. Aunque los años anteriores he andado un poco despistada, este año casi se me pasa pero he llegado a tiempo, quizás me hubiera gustado disponer de más tiempo para pensar y hacer una foto en condiciones, ya que el plazo finaliza este viernes 24, pero no he querido dejar pasar la oportunidad de participar.

    Y mi contribución es esta foto, de un libro que leí hace muchos años y que forma parte de mi biblioteca particular, lo cual quiere decir que cualquier día lo volveré a leer. También he publicado la foto en Instagram (@botikallibres, #MugsAndBooks).
     

Temps de perdre

    La Laura és una jove de divuit anys que ha deixat els estudis per treballar en una fàbrica on passa vuit hores al dia planxant pantalons texans. La seva vida és rutinària i falta d'al·licients, els seus pares són simples i porucs, el seu xicot és maldestre i no comparteixen els mateixos gustos ni els somnis de futur. L'atzar posa al camí de la Laura un viatge a París, on trobarà la passió, el desig, l'alegria de viure que li falta en el seu dia a dia. Però la realitat acabarà imposant-se i a la Laura no li quedarà més remei que acceptar-la: ara és temps de perdre però hi haurà un temps de guanyar.

   Després d'haver llegit Los pacientes del doctor García m'ha resultat difícil encertar la següent lectura, i no serà per no tenir una pila de llibres que esperen el seu moment; he començat tres i els he deixat a les primeres pàgines, i no perquè no siguin bons, sinó perquè no he aconseguit del tot desenganxar-me'n i "oblidar" una mica les sensacions que m'ha deixat Los pacientes... He començat a remenar per les estanteries fins que he trobat una edició d'aquelles que comencen col·leccions a un preu irrisori la primera entrega: Temps de perdre, de Maria Merçè Roca. 

    Aquesta novel·la és com un conte curt, com una faula, que s'ha d'entendre en el context de l'època en què va ser escrita, l'any 1999, i que actualment pot semblar una mica fora de lloc i desfasada, tot i que, per l'edat que tinc diria que inclús reflecteix més una manera d'entrendre la realitat anterior, la trobo més pròpia de la mentalitat dels 80. Crec que seria recomanable com a lectura escolar en els instituts, si no ho és ja.

Los pacientes del doctor García

    Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, alguns nazis intenten fugir de la justícia internacional que els persegueix per haver comès crims contra la humanitat. Clara Stauffer, militant de la secció femenina de la Falange i espanyola d'origen alemany, crea una xarxa de protecció per a tots els nazis que han vingut a l'Espanya franquista i necessiten ajuda, ja sigui per quedar-se o bé per emigrar a l'Argentina, on seran ben rebuts per Perón. Amb la connivència del govern de Franco, que fa la vista grossa, i l'ajuda de funcionaris i capellans, proporciona passaports i noves identitats a criminals com Leon Degrelle, Ante Pavelic i Otto Skorzeny entre d'altres. 

    Amb aquesta trama com a fons, Almudena Grandes crea un univers fictici però alhora molt realista, amb Guillermo García com un dels protagonistes. El doctor García tot just ha acabat la carrera quan esclata la Guerra Civil i ell, de cor republicà, ajuda com pot en un hospital de Madrid quan la capital d'Espanya és bombardejada per la Legión Cóndor. Allà és on aprèn a fer transfusions sanguínies amb l'ajuda del metge canadenc Norman Bethune, personatge real, que es va traslladar a Madrid per ajudar amb els seus coneixements a salvar la vida de molts ferits.

    Això són només unes pinzellades de tot el món que abarca aquesta novel·la amb majúscules, que comença al 1936 i acaba al 1977, on el doctor García es veurà implicat en una trama d'espionatge republicà que intentarà desmuntar la xarxa de Clarita Stauffer, barrejant de manera magistral personatges creats per la imaginació de l'autora amb d'altres reals, des de la mateixa Stauffer fins al president Negrín.

     No puc expressar amb paraules les sensacions que m'ha produit la lectura d'aquesta obra, que ha sigut difícil tant pel regitzell de personatges com per la manera en què l'he llegida, desgraciadament molt interrumpuda. M'ha deixat una sensació d'impotència i d'injustícia difícil d'assumir. Com a conclusió podria dir que és una lectura imprescindible i que s'hauria de fer un format reduit (té 740 pàgines) per incloure-la com a lectura obligatòria en les escoles com a formació en història contemporània.