La cara B

    La Generalitat valenciana és un pou de corrupció, dominada per un partit que porta uns vints anys governant, o més aviat manant i fent allò que més convé a les butxaques de determinats polítics. El jove Marc és fill d'un alt càrrec el govern que va haver d'abandonar el país fa anys, acusat de múltiples delictes econòmics. Tot i això, el Marc viu com un rei, fent veure que és escriptor però mai no ha escrit res, vivint ell i la seva mare d'uns diners que no saben o no volen saber d'on venen però tant els hi és, mentre puguin mantenir el seu alt ritme de vida. L'Helena és una periodista incisiva i molt treballadora, amiga del Marc, que investiga uns crims que han sacsejat la vida pública: la mort de d'un conseller i d'un alt càrrec del govern. L'Helena demana ajuda al Marc per investigar aquests crims.
    Aquesta no és una novel·la negra clàssica, on hi ha un criminal que no se sap qui és; però tampoc no importa massa, perquè allò realment engrescador és la trama, els fets que es desenvolupen al llarg de la narració, que ja són prou interessants per desviar l'atenció de l'objectiu final del lector, saber qui és l'assassí. Tot això adobat amb un entorn que resulta desgraciadament actual: la corrupció política al País Valencià.
    La cara B és un llibre que es llegeix ràpid, amb ritme i dinamisme, amb frases curtes, molt entretingut i actual, amb un protagonista molt pijo però que cau bé.

Lola

    L'Àgueda torna a la que havia estat la seva casa després de vint anys en què pràcticament no han sabut res d'ella. Ubicada en un poble de Mallorca, la mansió familiar, on havia conviscut amb l'àvia, els tiets i els cosins Pau i Guillem, s'ha convertit en una acollidora casa de turisme, única solució que van trobar el cosí Pau i la seva dona per mantenir la casa. Per què torna l'Àgueda després de tants anys? Aquesta és la pregunta que es fan en Pau i en Guillem.
    I la pregunta que em faig jo: per què he tornat a llegir aquesta novel·la, que tenia a casa des de l'any 1999, quan la vaig llegir? Malgrat tenir una pila de llibres per llegir molt més actuals, traient la pols de la biblioteca de casa la vaig trobar i no en tenia un mal record. Havia llegit també Ets la meva vida, ets la meva mort, de la qual no recordo gairebé res, i vaig començar Màrmara dos cops i no vaig ser capaç de passar de la pàgina 50. Vaig googlejar una mica i he trobat que Maria de la Pau Janer ha escrit una nova novel·la. Les crítiques són demolidores, tant de la nova com de les antigues.
    Lola és una història exageradament intimista, excessivament descriptiva, plena de detalls molts d'ells superflus, fins el punt que saltant línies no es perd el fil de la lectura. Les dones en són les protagonistes, dones que mai expressen els seus sentiments, porugues, callades, incapaces de prendre les regnes de les seves vides i que fugen constantment d'una existència que les oprimeix. 
    La relectura m'ha servit per descartar definitivament tornar a llegir algun llibre de la Janer, si és que algun cop se m'havia passat pel cap aquesta idea. Això no vol dir que a estones no hagi gaudit de la lectura.

Els morts no parlen

    En Quimet és un prejubilat de Banyoles, s'ha quedat sense feina i no té res més per fer que cuidar l'hort; mentrestant, la seva dona no para a casa, la seva jornada laboral cada cop és més llarga i en Quimet sospita que està liada amb el seu cap. Un dia troba a l'hort un cadàver, i no se li acudeix cap altra cosa que enterrar-ho, mala decisió de la qual se'n penedirà més d'un cop, com també se'n penedirà d'haver-ho explicat al seu cosí, un individu d'allò més peculiar, groller i fatxenda, sens dubte una mala influència per en Quimet.

    Descriure aquesta novel·la no em resulta gens fàcil, de fet no s'assembla a res que hagi llegit abans, podria dir que és esperpèntica, grotesca, poca-solta, divertida, desvergonyida, sense complexos... És com Torrente amb accent banyolí, amb un reguitzell de personatges plens de defectes i especialistes en ficar la pota, xafarders, maleducats, golafres i bruts. 

    Un cop més, agraeixo llegir novel·la negra de la casa, propera, on els personatges parlen amb el dialecte del lloc on passen els fets, amb paraules algunes d'elles conegudes quan tens algú proper de la zona: això ho fa encara més divertit. Tot i això, se m'ha fet un xic llarga, no perquè l'acció baixi el seu ritme trepidant, sinó perquè els personatges m'han acabat cansant una mica, de tant bruts i desastrosos que són.

 

La penitència de l'àlfil

    El sergent de Mossos d'Esquadra Xavi Massip es troba davant un repte: investigar i resoldre el cas d'un assassí que actua cada deu anys. Compta amb l'ajuda de l'inspector del Cos Nacional de Policia Alejandro Arralongo, retirat però que ja va investigar els crims des del primer cop que es van produir a Madrid. En Xavi es troba en excedència però això no és obstacle perquè des del primer dia en què coneix l'Alejandro quedi impactat per l'actuació d'un assassí psicòpata, intel·ligent i que actua deixant unes pistes difícils d'interpretar.
    La penitència de l'àlfil és el segon cas del Xavi Massip, però no cal haver llegit la primera novel·la per llegir la segona. Un cop més, Rafa Melero demostra que coneix molt bé de què parla, i millora força l'aspecte narratiu respecte a La ira del fènix. La trama representa un repte personal entre l'assassí i el policia, una mena de joc macabre en què el criminal posa a prova la policia, tot volent demostrar la seva superioritat.
    Personalment no m'agrada gaire el tema criminals psicòpates, però aquesta novel·la m'ho he passat força bé; tot i reconéixer el mèrit de l'autor, espero que la següent no vagi pel mateix camí o potser m'ho pensaré per llegir-la, ja ho dic que és per un tema de gustos personals.

La noia del tren

    La Rachel agafa el tren per anar a Londres cada dia a la mateixa hora i aquest tren cada dia s'atura en el mateix semàfor vermell; això fa que es fixi en el mateix grup de cases prop de la via. En una d'elles viu una parella a qui la Rachel observa cada dia i fins i tot els ha posat nom: la Jess i el Jason són joves i s'estimen, semblen una parella ideal. Però un dia, amb el tren aturat al semàfor, la Rachel veu un fet a la casa que li fa canviar la idea que ella tenia de la parella. Aquest fet la trasbalsa, i tot una sèrie d'esdeveniments posteriors fan que allò que era una simple distracció es converteixi en un thriller on ella mateixa es veurà implicada.
    Sens dubte s'ha convertit en el bestseller de l'estiu, és una novel·la que es llegeix fàcilment i d'una tirada, amb intriga, acció i narrada en primera persona per tres personatges diferents, tots dones. Té un posat molt britànic, les cases típiques dels afores de Londres, els problemes amb l'alcohol de persones ja no tan joves. Tot això fa que sigui de lectura fàcil i complaent, sense complicacions, el típic llibre per emportar-se de vacances, passar una estona distreta i no escalfar-se massa el cap. 

El aroma del crimen

    L'oficial instructor de l'Ertzaintza Vicente Parra té dos casos sobre la taula: per una banda la mort de la dissenyadora de moda Elena Castaño, assassinada a ganivetades a casa seva; per l'altra, la mort del jove Cristian, conserge de la facultat de Química, aparentment natural, però la mare sospita que algú ha pogut fer mal al seu fill. El Cristian havia estudiat gastronomia i s'hi havia dedicat abans de ser conserge; la millor amiga de l'Elena, la Carmen, ajuda en un restaurant de molt prestigi a Donosti. Estan relacionats els dos casos? 
    Xavier Gutiérrez és xef, psicòleg i escriptor, i treballa en el departament d'innovació del restaurant Arzak. En general no m'interessa gaire (per no dir res) el tema de la gastronomia; tot i això, en llegir la contraportada d'aquest llibre se'm va encendre una espurna d'interès: un xef que escriu novel·la negra?? Això ho haig de llegir! I així va ser com em vaig autoregalar aquest llibre per Sant Jordi, i la veritat és que no m'ha decebut gens. Una trama amb dos camins diferents però que poden estar relacionats; uns personatges que tenen pràcticament el mateix pes o més que el suposat protagonista, el policia; un entorn d'alta cuina i estudis de gastronomia que em resulta novedós com a escena d'un crim. En resum, una bona novel·la per llegir a l'estiu.
    

La dona de gris

    Una dona anodina, res en ella no crida l'atenció, ni alta ni baixa, ni lletja ni guapa, ni jove ni gran. Però ell s'hi fixa, i per sortir de la seva pròpia monotonia, decideix seguir-la sense que ella ho sàpiga, descobrint què fa, on va cada dia, on viu, escrivint-ho tot en una llibreta. Aquest assetjament, certament malaltís, el portarà a descobrir coses inesperades, i s'haurà d'implicar en la vida d'aquesta dona més enllà del que esperava.

    Alguns l'han definit com a novel·la negra, de fet pertany a l'editorial Llibres del delicte; altres la consideren un thriller psicològic. El que sí és cert és que la psicologia del protagonista és digna d'estudi, perquè un personatge com aquest no em sembla ni molt menys estrany o inversemblant, i qualsevol de nosaltres pot convertir-se en el seu blanc. Amb això vull dir que és tan real que a vegades m'ha arribat a angoixar, hom pot arribar a entrar en una paranoia de persecució personal.

    La primera novel·la d'Anna Maria Villalonga sorprèn per la seva senzillesa, quotidianitat i naturalitat, ben escrita, amb una trama perfectament construïda, en cap moment perd el ritme.