Lola

    L'Àgueda torna a la que havia estat la seva casa després de vint anys en què pràcticament no han sabut res d'ella. Ubicada en un poble de Mallorca, la mansió familiar, on havia conviscut amb l'àvia, els tiets i els cosins Pau i Guillem, s'ha convertit en una acollidora casa de turisme, única solució que van trobar el cosí Pau i la seva dona per mantenir la casa. Per què torna l'Àgueda després de tants anys? Aquesta és la pregunta que es fan en Pau i en Guillem.
    I la pregunta que em faig jo: per què he tornat a llegir aquesta novel·la, que tenia a casa des de l'any 1999, quan la vaig llegir? Malgrat tenir una pila de llibres per llegir molt més actuals, traient la pols de la biblioteca de casa la vaig trobar i no en tenia un mal record. Havia llegit també Ets la meva vida, ets la meva mort, de la qual no recordo gairebé res, i vaig començar Màrmara dos cops i no vaig ser capaç de passar de la pàgina 50. Vaig googlejar una mica i he trobat que Maria de la Pau Janer ha escrit una nova novel·la. Les crítiques són demolidores, tant de la nova com de les antigues.
    Lola és una història exageradament intimista, excessivament descriptiva, plena de detalls molts d'ells superflus, fins el punt que saltant línies no es perd el fil de la lectura. Les dones en són les protagonistes, dones que mai expressen els seus sentiments, porugues, callades, incapaces de prendre les regnes de les seves vides i que fugen constantment d'una existència que les oprimeix. 
    La relectura m'ha servit per descartar definitivament tornar a llegir algun llibre de la Janer, si és que algun cop se m'havia passat pel cap aquesta idea. Això no vol dir que a estones no hagi gaudit de la lectura.