Els morts no parlen

    En Quimet és un prejubilat de Banyoles, s'ha quedat sense feina i no té res més per fer que cuidar l'hort; mentrestant, la seva dona no para a casa, la seva jornada laboral cada cop és més llarga i en Quimet sospita que està liada amb el seu cap. Un dia troba a l'hort un cadàver, i no se li acudeix cap altra cosa que enterrar-ho, mala decisió de la qual se'n penedirà més d'un cop, com també se'n penedirà d'haver-ho explicat al seu cosí, un individu d'allò més peculiar, groller i fatxenda, sens dubte una mala influència per en Quimet.

    Descriure aquesta novel·la no em resulta gens fàcil, de fet no s'assembla a res que hagi llegit abans, podria dir que és esperpèntica, grotesca, poca-solta, divertida, desvergonyida, sense complexos... És com Torrente amb accent banyolí, amb un reguitzell de personatges plens de defectes i especialistes en ficar la pota, xafarders, maleducats, golafres i bruts. 

    Un cop més, agraeixo llegir novel·la negra de la casa, propera, on els personatges parlen amb el dialecte del lloc on passen els fets, amb paraules algunes d'elles conegudes quan tens algú proper de la zona: això ho fa encara més divertit. Tot i això, se m'ha fet un xic llarga, no perquè l'acció baixi el seu ritme trepidant, sinó perquè els personatges m'han acabat cansant una mica, de tant bruts i desastrosos que són.