Tamara Sim és una jove periodista no gaire espavilada que treballa escrivint articles per a tabloides i revistes sensacionalistes. Un dia reb l'encàrrec de preparar un article sobre Honor Tait, periodista retirada i degana de la seva professió, amb un premi Pulitzer inclós i una trajectòria professional immaculada. L'Honor, ara ja molt gran, reb amb reticències la jove Tamara i immeditatament l'abisme generacional i personal entre ambdues dones genera una entrevista surrealista, on cap de les dues és capaç d'entendre l'altra.
Aquesta novel·la és la primera d'Annalena McAfee, que és la dona d'Ian McEwan: se li veu la influència familiar. L'exclusiva és més que la història de dues periodistes completament diferents, és una àcida crítica al món editorial londinenc, farcit de gent molt poc professional, sense cultura ni escrúpols, alcohòlics i drogoaddictes alguns d'ells. És també la història de dues persones, dues periodistes amb una realitat personal molt diferent, dos móns completament oposats tot i compartir professió, i per a cap d'elles la vida és gens fàcil.
Tot i que al començament em va costar una mica enganxar-me, i fins i tot vaig estar a punt de deixar-la, agraeixo profundament no haver-ho fet, ja que la segona meitat se m'ha fet molt més grata que la primera, i m'ha permés conéixer i entendre el context en què es desenvolupa la narració.
Seguint amb el que vaig començar al juliol, la poca motivació per lectures noves que m'ha envaït aquest estiu m'ha portat a escollir llibres que havia llegit, com a mínim, fa més de deu anys. Això té un perill, que és que la visió que n'obtingui sigui completament diferent, i fins i tot pot arribar a ser decebedora. Tot i això, no me n'he penedit gens.
El club Dumas és un llibre de llibres, Lucas Corso és un mercenari a la recerca de llibres especials, versions originals, edicions antigues i que sense voler es veu implicat en uns assassinats per culpa d'un misteriós llibre sobre el dimoni. Hi ha una pel·lícula de fa anys, La novena puerta, que no he vist, protagonitzada per Johnny Deep. És una novel·la entretinguda però té el defecte o virtut dels llibres de Pérez-Reverte: massa tècnica, tant que el lector convencional es perd i fins i tot pot arribar a avorrir-se.
La niebla y la doncella és la tercera entrega de les aventures de la parella de guàrdies civils Bevilacqua i Chamorro, que han d'anar a La Gomera a investigar la mort fa dos anys d'un jove d'origen alemany. No puc dir res negatiu, però és que aquesta sèrie m'agrada molt i no és el primer cop que en rellegeixo un.
I per últim, a casa feia temps que guardava una edició barata, d'aquelles que són la primera entrega d'una col·lecció, de Diez negritos, que vaig llegir quan era una adolescent apassionada de les novel·les d'Agatha Christie. És una lectura tan fàcil, tan lleugera i que a la vegada enganxa tant que potser repetiré amb alguna altra més.
Després de fer voltes per les biblioteques que tinc més a l'abast i trobar que tot el que buscava estava agafat, vaig decidir, ja que de moment no m'hi caben més llibres, que podia fer relectura d'allò que vaig llegir fa molts anys, tants que ja ni recordo de què anava.
Vaig escollir entre d'altres Son de mar, ja que el vaig trobar adequat per l'època estival, encara que sigui només pel títol. I crec que vaig encertar-la.
Un calurós dia d'agost, amb les platges del Mediterrani a vessar, apareixen en dues platges d'un mateix poblet, Circea, dos cadàvers, un home i una dona, ell vestit d'esmòquin i ella amb un elegant vestit de Chanel. Ràpidament són identificats els cadàvers com Ulises, un professor de literatura clàssica desaparegut fa anys, i Martina, la seva vídua. Ulises i Martina van viure una apassionada història d'amor jove, es van casar i van tenir un fill, fins que un dia ell va sortir a pescar la primera tonyina de la temporada per portar-li a Martina i no va tornar mai més.
Com és possible que ara, deu anys després, aparegui el cos d'Ulises? Com és que també ha aparegut morta Martina, que va refer la seva vida al costat d'un ric constructor? Només cal seure tranquil·lament al costat del mar i llegir aquesta novel·la de tres-centes pàgines en edició de butxaca per resoldre aquest enigma, carregat d'amor, passió i color mediterrani.
A més existeix una pel·lícula que no he vist, dirigida per Bigas Luna, no podia ser cap altre director qui la portés a la pantalla.
Fa anys que sóc addicta a la sèrie de Lorenzo Silva sobre la parella de guàrdies civils Bevilacqua i Chamorro, ben bé des que es va publicar El alquimista impaciente. És per això que només sortir aquesta última entrega he corregut quasi literalment a la llibreria per fer-me amb un exemplar que he llegit en temps rècord tenint en compte el baix ritme lector que porto últimament.
Un diumenge d'hivern apareix en una platja el cadàver de l'alcaldessa d'un turístic poble del País Valencià. El brigada Bevilacqua i la sergent Chamorro són els encarregats d'intentar resoldre aquest assassinat, que es sospita que pot estar relacionat amb una trama de corrupció política i urbanística.
La investigació del crim corre paral·lela, com en les anteriors novel·les, a l'evolució personal dels protagonistes, que estan en una edat crítica, ell volta els cinquanta i ella els quaranta.
Se m'ha fet curt, com sempre em passa amb aquesta sèrie. Entretingut i fàcil de llegir, amb uns guàrdies civils atípics fora de qualsevol estereotip conegut, és una lectura molt apropiada per a l'estiu. Un cop més sóc completament subjectiva, tinc debilitat pel protagonista...
Els Tammarians és una zona muntanyosa dels Pirineus on l'alçada dels pics arriba als 4000 metres. Al refugi Quesler arriba, com una aparició, una dona extenuada i coberta de neu. És la Irena, una coneguda professional de l'escalada, enigmàtica i misteriosa, que es troba al límit de les seves forces. Dins el refugi l'acullen, descansa, es recupera físicament i decideix quedar-se amb els treballadors del refugi per fer de guia dels turistes que pugen per conéixer l'espectacular paisatge.
Al vertigen és una novel·la no tant d'aventura com d'entusiasme per l'escalada i d'amor fins al límit, els protagonistes viuen amb passió l'esport al qual dediquen la seva vida i també les seves relacions amoroses.
Núria Perpinyà és una gran dominadora de la llengua, amb uns registres increïbles i que expressen de manera brillant les situacions i sentiments dels personatges. Aquesta novel·la està molt ben estructurada, molt ben treballada i documentada, amb fets i personatges reals inclosos. Fins i tot a les pàgines interiors hi ha un mapa dels imaginaris Tammarians. Però possiblement (o segur) no he escollit el millor moment per gaudir-la, m'ha costat Déu i ajuda acabar-la i en alguns moments m'he trobat fora de la narració. Tot i això no puc deixar de recomanar-la, de tan ben escrita que està.
Fa uns minuts que he acabat de llegir la tercera entrega dels "Episodios de una guerra interminable" i ja estic esperant que surti el següent. Era el meu regal de Sant Jordi i me l'he llegit en un temps rècord tenint en compte el poc temps que li dedico a la lectura últimament i el considerable número de pàgines que conté, 760.
Manolita és una joveneta adolescent que viu en el Madrid de la guerra civil i la posguerra; ella sempre ha estat una noia senzilla, simple i sense grans ambicions. El germà gran de Manolita, Antonio el Guapo, milita en el bàndol republicà i en acabar la guerra s'amaga de la persecució franquista en un pis, mentre que el seu pare i seva la madrastra acaben a la presó. Manolita s'ha de fer càrrec dels quatre germans més petits en un Madrid trist, assolat i mort de fam, i mentre lluita per sobreviure comença a visitar un conegut a instàncies del seu germà amagat a la presó de Porlier, on esperen multitud de presos republicans un judici que probablement els condemni a mort. Les penúries de Manolita són constants i asfixiants, tot i això ella tira endavant com pot mentre és ben conscient que el pitjor no és passar gana:
"Porque existen hambres mucho peores que no tener nada que comer, intemperies mucho más crueles que carecer de un techo bajo el que cobijarse, pobrezas más asfixiantes que la vida en una casa sin puertas, sin baldosas y sin lámparas".
Un cop més, Almudena Grandes fa una narració magistral de la posguerra a Espanya, en un relat que combina fets i personatges reals amb altres de ficció, quasi es pot dir que és una lliçó d'història contemporània per la quantitat de realitat que conté i que ella mateixa explica al final de la novel·la.
Las tres bodas de Manolita és un llibre impressionant, com els dos episodis anteriors. Val a dir que són independents entre si però contenen elements comuns com algun personatge dels llibres anteriors que de tant en tant es cola dins aquesta magnífica narració.
Sóc una fan incondicional d'Almudena Grandes, tot i que no he llegit tots els seus llibres (crec que em falten els dos primers), només li puc retreure a Las tres bodas de Manolita els salts temporals de la primera meitat del lllibre que m'han fet perdre el fil de tant en tant i la dificultat per seguir el maremàgnum de personatges que apareixen contínuament; una mica tard vaig descobrir que al final del llibre hi ha una llista d'ells i dels seus parentescs i relacions.
Feia molt temps que volia llegir aquest llibre, des que vaig llegir Las normas de la casa de la sidra, però últimament m'ho penso molt abans de començar un llibre de més de 400 pàgines. Fins que em van fer un regal solidari, és d'una botiga de llibres de segona mà que inverteix els beneficis en projectes socials.
I no he quedat gens decebuda, John Irving és un autor mundialment reconegut, tot i que això no és cap garantia per a què un llibre agradi. En tot cas, Una mujer difícil ha estat una lectura plaent, malgrat el fil argumental, amb una història d'allò més trista: Ted i Marion han perdut els seus dos fills adolescents en un tràgic accident de cotxe. Ted ho va superant mica en mica gràcies a les moltes infidelitats que va buscant amb mares joves que se li acosten continuament, ja que és escriptor i dibuixant de llibres infantils (que, per cert, són una mica especials, tot s'ha de dir, més aviat semblen històries de terror per a nens). Marion va deixant passar els dies enfonsada en la seva pena i revivint el passat amb les fotos dels seus fills penjades per tota la casa, mentre li explica a la seva filla de quatre anys Ruth, nascuda després de la mort dels dos germans, la història i el perquè de cadascuna de les fotos.
Tot i que no ho pugui semblar a primera vista, la novel·la destil·la un sentit del humor molt especial, i algunes situacions resulten veritablement còmiques, sobretot les associades a les aventures d'en Ted, un personatge d'allò més especial, que contracta com a ajudant durant un estiu un jove estudiant de setze anys que acaba enamorant-se (i no només platònicament) de Marion; de fet, la relació entre Marion i el jove Eddie O'Hara és provocada i tolerada expressament per en Ted...
Una de les coses que més m'ha agradat d'aquest llibre és que no hi ha un únic protagonista, sinó que l'autor aprofondeix en la personalitat de Marion, Ted, Ruth i Eddie O'Hare de la mateixa manera, sense que cap d'ells sigui el principal, cosa que no passa en la majoria de novel·les que he llegit fins ara.
