Ningú ha escombrat les fulles

    Ningú ha escombrat les fulles és un recull de relats curts, amb un títol molt adient, totes les petites històries  estan impregnades de malenconia, tristor, pèrdua, mort, inclús suïcidi. És magnífica la descripció que fa l'autor de petits detalls quotidians, amb una riquesa de llenguatge magistral i un gran estil literari. Tot i això són històries íntimes, molt personals, de personatges molt propers, tant que a vegades hom pot pensar que és un dels protagonistes.     

   No acostumo a llegir llibres de relats curts, no m'agraden, sempre em deixen la sensació que s'acaben abans de temps. Tanmanteix aquest era un dels llibres de la meva llista, tan bones eren les crítiques que havia llegit fins ara. Amb molta pena haig de dir que no l'he acabat, és un molt bon llibre i l'autor és un gran escriptor, però no ha estat suficient com per enganxar-me ni quan portava llegit més de la meitat.

Trobat al facebook (I)

    No sóc gaire aficionada a les xarxes socials, però tot i això m'he deixat arrosegar com una ovella per un ramat i també tinc el meu perfil. A base de perdre temps he acabat trobant de tant en tant algunes coses que m'agraden, com aquelles frases en què amb quatre paraules es pot dir molt. Aquesta és una d'elles.

L'hivern del món

    Seguint amb la trilogia de Ken Follet, he aprofitat els dies de Nadal per llegir el segon totxo de la col·lecció, 960 pàgines que comencen el 1933, amb l'ascens d'Adolf Hitler a Alemanya, i que acaba el 1949, amb la partició de Berlin. 

    Els personatges són les mateixes famílies de La caiguda dels gegants, però han passat els anys i el protagonisme en aquest llibre recau sobre els fills, és per això que recomanaria llegir la primera part abans de començar aquesta. Cadascún d'ells juga un paper en la narració, des dels rics nord-americans fins els alemanys i russos que es dediquen a l'espionatge durant la guerra.

    Com els llibres de Follet que he llegit fins ara, la lectura és ràpida i fàcil, malgrat que pugui espantar una mica la considerable allargada de la novel·la, però puc assegurar que es fa fins i tot curta (sempre i quan sigui del gust del lector), tan gran és el contingut històric que hi ha en les seves pàgines, que pressuposo ben documentat, és una gran lliçó d'història novel·lada, on fins i tot hi ha capítols dedicats a la guerra espanyola. M'ha agradat molt com relata la situació política en els anys previs a l'esclat de la guerra al Regne Unit, ja que desconeixia la influència que van tenir els nazis i la seva ideologia en aquest país. Potser la part que se m'ha fet més pesada és la política que van desevolupar els països que van participar en la guerra, i no és perquè sigui avorrida ni molt menys, és que cada dia m'agrada menys la política en general. 

Lectures 2012

    S'acaba l'any i és hora de fer balanç lector, aturar-se un moment i reflexionar sobre les lectures que he fet durant el 2012, la majoria bones i entretingudes. Dels 30 llibres que han passat per les meves mans:

- M'han agradat molt: El lector de Julio Verne, Primavera, estiu, etcètera, Blau de Prússia, La plaça del Diamant.

- M'han emocionat: Las normas de la casa de la sidra.

- No m'agradat: El prisionero del cielo. No és que no m'hagi agradat, és que ni tan sols recordo gaire de què anava.

- He abandonat: Ronda naval sota la boira. Algun dia hi tornaré.

- No hauria d'haver llegit: per sort aquest any aquesta casella queda buida. Ni tan sols em penedeixo d'haver llegit Cinquanta ombres d'en Grey.

- He rigut amb: L'avi de cent anys que es va escapar per la finestra, Solar.

- He descobert: Rebeca, El carrer dels Tres Llits.

- M'ha decebut: Diari d'Anna Frank, El tesoro.

- He retornat a la biblioteca sense llegir: Fantasmas del invierno, Sota la pols, País íntim. Ni tan sols els he començat, els vaig agafar i no vaig tenir temps de llegir-los, però encara hi són a la llista de pendents de llegir.

Tots els altres que no hi són aquí m'han deixat un bon record encara que no els hagi inclòs en cap categoria, i molts d'ells han estat novel·la negra.

Blau de Prússia

 

   Un policia andorrà, trist i abatut per la mort en accident de la seva dona, investiga l'aparició del cadàver d'una jove en un abocador de runa proper a La Seu d'Urgell, on descarreguen només camions provinents d'Andorra. Tancat en si mateix, Andreu Boix intenta refer la seva vida sense gaire entusiasme, mentre ajudat per companys i amics tira endavant la investigació que el portarà a un retrobament que no hagués imaginat mai, la neu va caient després de tres anys dolents i l'Andreu s'ha d'enfrontar als seus fantasmes personals.

   Aquesta novel·la va rebre el premi Carlemany l'any 2006, i crec que és un cas estrany en què el premi és ben merescut i jo li hauria donat algun altre més. És magnífica la descripció de la història i la societat andorrana que fa Albert Villaró, d'aquest país tan petit, tan proper i moltes vegades poc conegut, com també ho és la creació del personatge d'Andreu Boix.

   Un altre cop ha anat a parar a les meves mans una novel·la negra en una visita a la biblioteca, sembla que m'esperen, i espero que aviat tinguin disponible L'escala del dolor, continuació de Blau de Prússia, haig de dir que ha estat una petita gran troballa, així com una lliçó de vocabulari andorrà:

posobra
	[de posar (en imperatiu) i obra, és a dir, 'deixa l'obra' per començar a descansar]
	f Vigília d'una festa.

La marca del meridiano

    Hace tantos años que no leo un Premio Planeta que ya no me acuerdo de cuándo fue la última vez. Si no los leo es porque me han ido defraudando cada año un poco más hasta que dejé de perder el tiempo en libros de mucho premio y poca chicha. Pero este año, para mi gran sorpresa, el premio se lo han dado a Lorenzo Silva, escritor al que hace mucho que sigo, desde que descubrí la exitosa serie de novelas policíacas protagonizadas por la pareja de guardias civiles Chamorro y Bevilacqua, la primera de las cuales se publicó en 1998 si no me equivoco.

    Un subteniente de la guardia civil retirado aparece muerto, colgado de un puente y con evidentes signos de tortura. Bevilacqua (Vila para los amigos), será el encargado de investigar la muerte de su antiguo compañero y jefe, lo que le llevará a descubrir una desagradable trama de corrupción policial, a la vez que volverá a revivir elementos de un pasado profesional y personal en Barcelona que no siempre han sido agradables, y que le afectarán de manera profunda, hasta el punto de hacer peligrar su relación de tantos años de confianza con Chamorro.

    Aquesta novel·la està ambientada majoritàriament a la Barcelona actual. No és el primer cop que passa, a La reina sin espejo, cinquena de la sèrie, també l'acció estava ubicada a terres catalanes. Però ara Silva fa aparéixer elements de l'actual cojuntura social i política, com la crisi econòmica, la guerra de banderes i la incomprensió del fet català per part de l'estat espanyol, detall a agrair per part d'un escriptor madrileny però que ara viu a Viladecans.

    Tot i això, haig de dir que de les set novel·les de la sèrie, aquesta és la que menys m'ha agradat, potser pel fet d'incloure referències com les que he dit abans, potser perquè pel meu gust ha abusat una mica dels recursos lingüístics castellans que evidentment domina, però que se'm fan una mica difícils de seguir, tot i que la meva llengua materna és el castellà. Això no treu cap mèrit a la trama policiaca, com en els altres llibres, molt ben estructurada. Malgrat els pros i els contres que l'he trobat, no puc estar-me de  dir que espero que aviat continuï amb aquesta sèrie fins que Vila es jubili.

Diari d'un forense

    Clàudia Pujol relata deu casos provinents de l'experiència professional de Narcís Bardalet, cap de forenses de la província de Girona, que transcorren entre finals dels 80 i el final de la primera dècada del segle XXI. Són casos escollits pel mateix Bardalet, dels molts que ha trobat al llarg de la seva trajectòria professional, i que per algun motiu en particular l'han deixat empremta. Des d'una mare que mata el seu fill petit per poder sortir de festa fins l'avi malalt d'Alzheimer que conviu amb el cadàver de la seva dona durant dos mesos, homes gelosos fins a convertir-se en assassins, maltractadors...

    No és possible restar indiferent davant la mort i qui la  provoca, per un motiu o un altre. Alguns dels casos mai s'han arribat a resoldre, encara que cada cop és més difícil que això passi, gràcies a les noves tècniques analítiques.

    Una mica esgarrifós tot plegat, és un tema que ha d'agradar, i a mi m'agrada, però entenc que no li passi el mateix a tothom. Ho recomano per tot aquell que li agradi la novel·la negra, perquè aquest és un llibre de casos reals, i la realitat, com tots sabem, sempre supera la ficció.