La librería de las nuevas oportunidades

    Jasmine és una executiva d'origen indi que viu a Los Ángeles, acabada de divorciar i sense poder superar que el seu marit l'hagi deixat per una altra dona. La seva tia Ruma, que regenta una llibreria a l'illa de Shelter, prop de Seattle, li demana que es faci càrrec del seu negoci mentre ella viatja a l'Índia per ser tractada d'una malaltia. Jasmine veu l'oportunitat de canviar d'aires, intentar oblidar la traició del seu exmarit i visitar la seva família. Un cop allà es troba amb una llibreria ubicada en un antic edifici estil victorià, ple de racons, teranyines i pols, però amb personalitat pròpia, desordenat i governat per una figura del déu-elefant Ganesh i per la tia Ruma, personatge peculiar que combina el sari tradicional indi amb roba més adequada per al plujós clima de l'illa. Els esperits que habiten la llibreria, els llibres antics i els seus autors (Jane Austen, Poe, Beatrix Potter i molts més) ajudaran Jasmine a retrobar el camí cap a la felicitat, dins un ambient encantat, el dur clima de Shelter i les olors que continuament estimulen la Jasmine: la cuina índia, el mar, els arbres i les espècies.

    La primera novel·la d'Anjali Banerjee traduïda al castellà i al català és una novel·la fàcil de llegir, on s'idealitza la figura del llibreter, capaç de saber quin llibre busca i necessita cada client, amb no gaires pàgines (299), entretingut i per passar l'estona, sense pretensions però agradable, com un conte, inclús a vegades es pot pensar que s'està llegint una novel·la "rosa". 

    Quan vaig llegir la ressenya de Quadern de mots

 (http://quaderndemots.blogspot.com.es/2012/04/la-libreria-de-las-nuevas-oportunidades.html ) de seguida em va atreure i, dit i fet, a les meves mans i llegit en qüestió d'una setmana. Per passar una bona estona llegint en el tren o el metro. 

    Voldria destacar un detall del llibre que m'ha sorprès gratament i que, si jo tingués una impremta de llibres, intentaria incorporar a tot allò que sortís de les meves màquines: cada capítol està encapçalat pel seu número corresponent i un senzill dibuix d'una pila de llibres.

L'avi de cent anys que es va escapar per la finestra

    L'Allan Karlsson és un avi que viu en una residència de gent gran a un poble de Suècia. El dia que fa cent anys, i mentre li preparen una festa d'aniversari a la residència, ell decideix que no li ve de gust celebrar-ho i surt per la finestra de la seva habitació, sense rumb concret i en sabatilles, però amb moltes ganes de canviar d'aires. Caminant arriba fins a l'estació d'autobusos, on troba un jove desmanegat ros i amb els cabells largs i llardosos, barba irregular i una caçadora texana que duia a l'esquena la inscripció NEVER AGAIN, i aquesta trobada marcarà el camí d'en Allan, en una delirant fugida cap endavant, on coneixerà i compartirà camí amb uns personatges una mica estrafolaris. La narració alterna capítols del present i del passat de l'Allan, un home molt senzill, sense cultura però sense maldat, que al llarg de la seva vida ha conegut personatges com Mao, De gaulle, Harry Truman i fins i tot Franco.   

    Ha sigut l'èxit de vendes aquest Sant Jordi, me'l van regalar i llegir-lo ha estat un plaer, un descans mental, m'ha resultat molt entretingut; de fet, ja sabia una mica com anava la història, perquè vaig llegir el primer capítol al QL. La vida de l'Allan és increïble i surrealista per les coses que li arriben a passar i que ell viu amb tota la naturalitat del món. Com he dit abans, no és un llibre per pensar, sinó per defugir, escrit amb un gran sentit de l'humor, i retratant els personatges històrics que surten com persones tant simples a vegades com el propi Allan. Tot aquest rerefons històric amaga una crítica a les guerres, com diu l'Allan: tots els conflictes de la humanitat tenen el següent principi: Ets un tonto. No, tu ets més tonto. No, tu ho ets més. En alguns moments de la lectura l'Allan n'ha recordat a Forrest Gump, amb la seva lògica aplastant: ...però ell no era  dels que intenten trobar una explicació al que és inexplicable.

    Potser no té prou qualitat per arribar a ser un súpervendes, no és cap gran obra literària, malgrat això, ho recomanaria per a qui vol passar una estona entretinguda i deixar escapar un somriure de tant en tant.

Ronda naval sota la boira

    Es pot fer una ressenya d'un llibre que no s'ha acabat de llegir? Com es pot donar una opinió si no s'ha arribat ni a la meitat del llibre? I si l'autor és molt reconegut i consagrat?

   Durant el mes d'abril, la lectura conjunta al Quèllegeixes ha estat Ronda naval sota la boira, de Pere Calders. El vaig trobar a la biblioteca fàcilment i m'hi vaig unir. El pròleg és boníssim, ple d'un llenguatge ric i d'ironia, però un cop acabat el primer capítol i llegint l'addenda que porta a continuació, vaig perdre l'interès. Em va costar començar el segon, i llegint l'addenda corresponent, vaig decidir no continuar, aquesta última la vaig trobar una mica més fluixa que la primera, i aquests talls entre capítols no els he paït prou bé. Conclusió: millor deixar-lo que seguir a la força i sense ganes, he passat directament a l'epíleg (cosa que no s'ha de fer mai) i santes pasqües.

   Calders és un enorme escriptor, domina l'escriptura i la llengua d'una manera magistral. És un gran observador de la conducta humana, que he trobat reflectida en moltes frases, les posaria totes, que en són moltes només en vuitanta-vuit pàgines que he llegit, però hi deixo aquesta, que està precisament en l'epíleg: "El que importa és constatar que l'home troba la forma més segura d'immortalitat imitant-se i repetint-se. Tant que la busca dedicant-se a empreses mai no vistes i la té en un perfil de nas o una mania que passa de pares a fills, a través dels segles. La té, fins i tot, en el seu instint de mantenir viva una gran dinastia universal de la imbecil·litat. Un arbre genealògic de frondoses branques registra amorosament tots els errors i cada generació els recull de l'anterior amb l'afany de vetllar-los i enriquir-los, de penjar nous blasons en alguna de les branques...".

   En resumides comptes, un molt bon llibre que no he agafat en el moment oportú. Potser més endavant. I m'ho deixava: amb les notes a peu de pàgina, n'hi ha per sucar-hi pa.

El velo pintado

    No buscava aquest llibre, sinó El filo de la navaja, però no el tenien a la biblioteca, així que vaig decidir agafar El velo pintado sense saber de què anava, i la veritat és que ha estat una sort trobar-lo. Mai havia llegit res de W. Somerset Maugham, el desconeixia totalment com a escriptor; fins i tot he trobat molt interessant la biografia que surt a la viquipèdia.

    L'acció transcorre a la Xina colonial, a principis del segle XX. La Kitty és una noia bella, superficial i egoista que només pensa en passar-s'ho bé, ja que així l'ha educat la seva estricta mare, que només vol per ella un bon matrimoni. Però el temps va passant i no hi ha cap home a l'alçada de les seves espectatives, fins i tot la seva germana petita es promet abans que ella. Per despit acaba acceptant la proposta de matrimoni d'en Walter, un intel·ligent metge i bacteriòleg, tímid i amb una marcada incapacitat per expressar els seus sentiments. Tots dos, un cop casats, marxen cap a Hong Kong, on té la seva feina en Walter. Però la Kitty no és feliç, no estima el seu marit i la gent de la colònia no li acaba d'agradar, excepte en Charlie, un home de bona posició social i casat, amb qui comença una relació sentimental que la portarà, sense ella saber-ho, a un daltabaix en la seva vida, que la farà madurar com a persona i tranformarà les seves prioritats a la vida.

    M'ha sorprès com es tracta en aquest llibre el tema de la infidelitat per part de la dona, no està contemplada des d'un punt de vista negatiu malgrat l'època en què es desenvolupa la trama, hi ha una crítica a les convencions socials i a l'educació de la dona burgesa, tot i que crec que l'autor encara podria haver aprofondit més, tant en aquest tema com en la personalitat del protagonistes, sobretot en la d'en Walter. 

    Per cert, avui a les 6.14 h ha començat la primavera. Aquest és un ametller de Rellinars.

    

    

El camí fosc

    Inna Wattrang apareix morta en una cabana a la vora d'un llac gelat amb signes de tortura, vestida amb un xandall i un conjunt de roba interior atractiu. Treballava per a Kallis Mining, empresa sueca dedicada a la mineria i molt important arreu del món. Aquest assassinat serà investigat per la detectiu Anna-Maria Mella, ajudada per la Rebecka Martinsson, ajudant del fiscal i protagonista de la sèrie de crims ambientats al Cercle Polar. La investigació del crim no serà fàcil, amb relacions inquietants amb els personatges que formen part de la trama, molts d'ells amb problemes psicològics, solitaris i introvertits, i pel mig una gran empresa amb interessos comercials sobretot a països africans de governs inestables, i també a Suècia, on es desenvolupa la trama.

    Tot i que és la tercera novel·la de l'exitosa sèrie creada per Asa Larsson, vaig agafar aquesta perquè era l'única que hi havia a la biblioteca en la meva última visita. La història narrada m'ha resultat entretinguda en sí, ben elaborada, però a estones se m'ha fet una mica avorrida, són 449 pàgines i crec que algunes en sobren. No m'ha agradat l'estil narratiu de l'autora, crec que abusa de l'ús de frases molt curtes. 

    Segurament no tornaré a repetir amb un altre llibre de la sèrie, a no ser que aquest estiu  estigui a la platja i no sàpiga que llegir o no tingui cap altra lectura a mà. El que sí que m'ha agradat és l'ambient on es desenvolupa l'acció, prop de l'Àrtic, i que condiciona el caràcter dels personatges, alguns amb malalties psicològiques greus, ha de ser molt dur viure en les condicions climàtiques que pateixen (o gaudeixen, segons com es miri). I ja que qui està malalt pren medicaments, l'autor o el traductor ens podrien haver ajudat una mica amb els noms comercials d'uns medicaments que surten i que no té cap sentit que apareguin si no saps què són: pàgina 300, l'Inna està a casa seva, no es troba bé i busca uns medicaments per prendre, Xanor i Imovane, que són alprazolam i zopiclona, ansiolític i hipnòtic; pàgina 362, en Diddi, germà de l'Inna, rebusca a la farmaciola de casa seva, trobant Alvedon (paracetamol), Nezeril (oximetazolina), però no troba Benso (?) que és el que necessita. 

    Resumint, per passar l'estona i prou. I per il·lustrar una miqueta, deixo aquestes imatges de Kiruna, localitat on va néixer Asa Larsson i on es desenvolupa l'acció de El camí fosc.

    
    
   

La solitud de Patrícia

    El títol d'aquesta novel·la, II Premi Crims de Tinta, no fa presupossar que és el que realment és, una novel·la negra, sembla que hagi de parlar d'una noia trista i solitària. Patrícia Bucana està molt sola, sí, però perquè és una intrèpida periodista addicta a la feina, sense parella, sense amics, sense família, una molt bona professional que gràcies als seus contactes dins el cos de Mossos d'Esquadra està sempre al dia de les notícies més impactants.

    Ara es troba amb la notícia de la seva vida: dues persones de nacionalitat francesa han estat detingudes prop de Barcelona amb una arma molt sofisticada, pròpia de professionals del crim, amb la qual es creu que pretenien cometre un magnicidi a la capital catalana. Al mateix temps és detingunt al voltant del camp del Barça un psicòpata assassí de prostitutes. Patrícia es llança de ple a la investigació en aquests dos afers, mentre la seva vida personal cau en un pou, cosa que l'obliga a replantejar-se els seus objectius vitals. 

    Són cent-noranta pàgines molt entretingudes i ben documentades des del punt de vista jurídic, o al menys això m'ha semblat, en el moment en què apareixen en escena els fiscals, jutges i advocats la terminologia emprada i el desenvolupament legal crec que són els adequats. La trama m'ha resultat creïble, que ja és una gran cosa en novel·les policiaques ambientades a casa nostra. Carles Quílez crec que posa tots els seus coneixements professionals en aquest llibre, és periodista i ha treballat en la secció de Tribunals i Policia de la Cadena Ser.

    He trobat algunes paraules i expressions que creia que provenien del castellà, com combregar amb rodes de molí, però si l'ha fet servir Josep Pla, és que també la fem servir aquí correctament.

Solar

    Recibir el Premio Nobel de física implica muchas cosas, entre ellas que dejes de investigar para pasar a ser un personaje mediático al que se convoca para reuniones, foros, charlas, etcétera, que poco tienen que ver con la investigación en sí. Michael Beard es así, desde que recibió el premio se ha dedicado a "vivir del cuento", colecciona esposas y amantes al mismo tiempo que gana quilos y bebe cada vez más. Patrice, su quinta mujer, le engaña con el constructor que rehabilita su casa, y eso no le gusta nada a Michael, a pesar de que, en sus cinco años de matrimonio, él ha sido infiel a su mujer varias veces. Comienza entonces una obsesión por Patrice, bella y joven, por recuperar su amor, a la vez que el instituto que dirige investiga en energias renovables, derrochando el dinero del Estado en proyectos de dudoso futuro que poco o nada interesan a Michael. 

    En principi no em cridava l'atenció aquesta novel·la d'Ian McEwan, perquè havia llegit algunes crítiques no la deixaven massa bé, però fent voltes per les prestatgeries de la biblioteca va anar a parar a les meves mans, i la veritat és que no me'n penedeixo gens d'haver-la llegit, tot i que no s'assembla gens als anteriors treballs de McEwan que havia llegit abans (A la platja de Chesil, Expiació i Dissabte). El personatge de Michael està molt ben treballat, tot i que a vegades sembla una mica inversemblant, tanmateix no dubto que hi hagi en el món més d'una persona egoista, infantil, mentider, golafre i gandul com el protagonista, malgrat ser tot un personatge en un món com el de la ciència. També trobo magnífica la fina ironia que destil·la tota la narració, i la crítica soterrada a les institucions, que mantenen econòmicament un tipejo com Michael, que fa molts anys que no té idees noves i que aprofita el treball dels altres per al seu propi benefici.

   Tot i això, se m'han fet difícils de seguir les parts més tècniques sobre física. I la traducció al castellà que he llegit tampoc no m'ha agradat gaire, hi ha paraules que no havia sentit en ma vida: estipendio, sinecura, solipsismo. Probablement no sóc prou culta per entendre-les i fer-les servir (hauria de llegir el Quixot). Fins i tot he trobat un error a la pàgina 301, on Michael ha d'escollir una data del calendari en una mateixa setmana: "tenía que elegir entre el martes 21 o el jueves 25...".