Muerte con pingüino

   Som a la Ucraïna postsoviètica; Víktor és un home anodí, escriptor que mai ha escrit una novel·la però que acumula numerosos manuscrits que no ha acabat ni publicat. Viu sol en un pis acompanyat del pingüí Misha, que va adoptar quan el zoo de Kíev va oferir els seus animals per no disposar de pressupost per mantenir-los. I Misha és l'àlter ego de Víktor, trist i solitari, fora de lloc va donant voltes pel pis acompanyant el seu amo, que pràcticament no surt de casa si no és per comprar menjar. 

  Un dia es presenta l'oportunitat d'una nova feina pel Víktor, escriure necrològiques per a un diari, amb la particularitat que les persones a les quals fan referència aquestes necrològiques encara no han mort. Va passant el temps de manera gris i pausada a casa del Víktor fins que un dia surt publicada una de les seves necrològiques. A partir d'aquí mica en mica van sortint les seves publicacions, cosa que implica que totes aquelles persones a qui ell ha fet l'obituari, sempre encarregat pel cap del diari, i que acostumen a ser personalitats públiques, com militars, càrrecs del govern, empresaris, de manera sospitosa van morint en circumstàncies no sempre clares. Tot i això, Víktor continua fent la seva feina com si res, sense mostrar gaire curiositat per aquests fets i acceptant allò tant evident com quasi una rutina més de la vida del país.

  Només el títol i la portada inciten la curiositat per saber de què va aquesta novel·la, publicada fa 20 anys. I és un llibre ben estrany, que barreja una trama delictiva amb l'humor negre. Està escrit en capítols molt curts, cosa que facilita una lectura ràpida. No puc dir que m'hagi entusiasmat perquè l'he trobat molt diferent a allò que estic acostumada a llegir, no pel fet que un pingüí sigui la mascota del protagonista, sinó per com està escrit, com descriu l'autor la societat ucraïnesa dels anys 90, per la personalitat grisa i plana del Víktor. Però sí que puc dir que l'he llegit en poc temps, no se m'ha fet gens pesat i m'ha permès conèixer les circumstàncies d'un país com Ucraïna en l'era postsoviètica. 

La forma de l'aigua

    No sé quin ordre segueixen  les novel·les del comissari Montalbano, però havia de començar ja a llegir alguna, això no podia esperar més, i vaig escollir la més antiga que vaig trobar a la biblioteca, La forma de l'aigua.

  Montalbano investiga un cas que pot donar lloc a un escàndol polític de gran magnitud, quan un personatge important i respectat dins la comunitat és trobat mort dins del seu cotxe en un lloc inhòspit freqüentat per prostitutes i els seus clients.

  En aquest episodi he conegut un Montalbano amb un sentit de l'humor peculiar, reflexiu i pacient, honrat i honorable com a persona, i que es mou en un ambient d'allò més especial, com és l'illa de Sicília i la imaginària ciutat de Vigata. No conec com es viu en aquesta zona però si és tal i com Camilleri descriu és per llogar-hi cadires. 

   Com que no havia llegit abans res del Montalbano, m'ha costat una miqueta seguir-li el fil, alguna cosa se m'escapava durant la lectura i havia de tornar enrere per acabar d'entendre de quin personatge es parlava en cada moment. Potser el problema ha estat meu, per diversos motius últimament em costa concentrar-me en la lectura. A més, la traducció que he llegit, que no és de Pau Vidal, no m'ha acabat d'agradar.

    

Marley estaba muerto

  Necessitava un llibre petit, curt, fàcil de portar a la bossa, per llegir en trajectes de rodalies. I a la llibreria vaig veure Marley estaba muerto. El vaig comprar no només per la mida, sinó també per l'autor, Carlos Zanón. La decisió ha estat un encert, encara que a estones he pensat que no. Aquest llibre és un recull de relats curts, tots ells amb el nexe comú del temps en què es desenvolupa la narració, durant el Nadal. Però en un temps nadalenc, en què se suposa que tothom ha de ser feliç, les famílies es reuneixen i tal, tots els relats són tristos, desgarradors, dolorosos, de protagonistes perdedors. Al llarg de la geografia de la ciutat de Barcelona, éssers marginals pateixen de desamor, de soledat, de records maleïts que tornen un cop i un altre perquè no oblidin que són uns pobres desgraciats. 

   Per això mateix a vegades he pensat que m'havia equivocat escollint aquest llibre, acabar un d'aquest relats, mirar per la finestra del tren i veure un túnel fosc o les vies del tren travessant espais urbans degradats no anima precissament. O potser serà que l'autor ha aconseguit commoure el lector, que la lectura no el deixi indiferent.

   Els primers relats m'han agradat més que els últims, tots ells escrits amb un inconfusible estil, frases curtes però contundents, sense pèls a la llengua, amb la música quasi bé sempre present. Amb els últims, sobretot el que dona nom al llibre, he tingut la sensació de viure en una paranoia constant, sense ser capaç de distingir passat i present, m'ha costat seguir-los. 

La nena perduda

   La Lila i la Lenù són adultes, mares i esposes, es fan grans, arriben a la vellesa. El món va canviant al seu voltant i elles també, mentre els seus fills van creixent, passen per l'adolescència, es fan adults. L'amistat entre totes dues protagonistes continua amb alts i baixos, i la seva vida continua a Nàpols, com si la mateixa ciutat formès part d'elles o fins i tot arribès a ser un personatge més de la narració. El fort caràcter d'aquesta ciutat impregna tot allò que fan no només les dues amigues sinó també tots els altres personatges que formen part d'aquesta impresionant tetralogia: la violència als carrers, la brutícia, els barris marginals i els que no ho són tant, els seus monuments i també la impactant presència del volcà Vesubi.  

   M'ha impressionat el profund treball que ha fet l'Elena Ferrante d'unes persones al llarg de la seva vida, des de la infantesa fins a la vellesa , tan ben fet que a vegades m'ha semblat que estava al seu costat vivint amb elles, amb les seves pors, amors, inseguretats, desgràcies i alegries. Al llarg d'aquest recorregut no només es viu al costat de les dues amigues, es fa un ampli recull de la història contemporània i política d'Itàlia, com també un estudi de la societat en què viuen les amigues, i es qüestionen les relacions de parella, la maternitat, la família i el valor de la cultura.  

   Em queda la sensació que necessito un dies per pair tot el que m'ha deixat aquesta lectura, com una mena de dol, fins que enceti un nou llibre.

Una fuig, l'altra es queda

    Més d'un any ha passat des que vaig llegir la primera i segona part de la tetralogia d'Elena Ferrante, i m'hi he tornat a enganxar ràpidament, poc m'ha costat tornar a endinsar-me en el món de les dues amigues, la Lila i la Lenù, tan diferents, tan distants a vegades i tan properes.

   En aquest tercer volum ambdues són adultes joves, la Lenù ha acabat els estudis universitaris i es prepara per un futur aliè completament al seu entorn napolità, ja que la universitat l'ha obert les portes d'un món diferent on la cultura és un valor primordial. En canvi, la Lila continua amb la seva rebel·lia però dins la seva ciutat, ha deixat el seu marit i el benestar econòmic que ell li oferia, i ara viu amb el seu fill i treballa en una fàbrica en dures condicions laborals.

    L'acció d'aquesta tercera part s'emmarca en una part convulsa de la història contemporània d'Itàlia, que pràcticament desconeixia, de vegades m'he trobat una mica perduda per un moment polític desconegut per mi, la Itàlia de finals dels seixanta i principis dels setanta, on van tenir lloc greus incidents per les lluites entre feixistes i comunites armats, amb assassinats majoritàriament de caire polític i molts cops sense resoldre. 

    Durant aquest periode el concepte de familia també va evolucionant, sobretot el paper de la dona en la societat. L'entorn en què han crescut les dues amigues les condiciona a ser esposes i mares, sense cap més ambició a la vida; en canvi, totes dues es rebel·len a la seva manera contra aquest destí. En la narració que la fa Lenù, a més de la relació amb els amics, la familia, etc, cada cop es qüestiona més quin és el seu lloc com a dona en el seu entorn i el de les dones que l'envolten, intentant lluitar contra un masclisme molt arrelat, tant que fins i tot en els ambients cultes teòricament més oberts també es pretèn adaptar la dona a la mentalitat de l'home en lloc de deixar-la que es desenvolupi lliurement:

 "I ningú sabia millor que jo què significava masculinitzar el cap propi perquè fos ben acollit per la cultura dels homes", pàgina 358.