Los pacientes del doctor García

   

  Un cop finalitzada la Guerra Civil el doctor Guillermo García, que ha passat la guerra a treballant en un hospital de Madrid, ha d'amagar-se sota una falsa identitat per a poder sobreviure, ja que durant la guerra ha estat atenent sobretot milicians ferits. Sota aquesta nova identitat, en què ha de renunciar a la seva gran vocació de metge i amagar els seus ideals, entrarà en contacte amb una xarxa dedicada a portar cap a Espanya riqueses expoliades als jueus per part dels nazis, i que també ajuda a antics nazis a fugir de la justícia internacional. 

  Un altre cop m'he deixat seduir per Claudio Stassi i els seus dibuixos, en aquest cas Los pacientes del doctor García, basat en l'exitosa novel·la d'Almudena Grandes, l'últim dels seus Episodios de una guerra interminable. És impressionant com dibuixa els personatges d'aquesta gran novel·la, que té una trama una mica complicada i que crec que resulta difícil seguir en aquesta novel·la gràfica si abans no s'ha llegit el llibre, cosa que jo sí que he fet. Tot i això, ha estat impressionant, un gran treball.

Les calces al sol

  La Rita ha acabat els seus estudis a la UAB però no té aprovada l'assignatura d'anglès! Alguna cosa s'ha de fer, i veu la llum quan li surt l'oportunitat de marxar als Estats Units per fer d'au-pair. El problema és que no s'ha informat prou bé de les condicions en què va. Per començar, ella pensava que es quedaria a Nova York, on aterra un bon dia d'estiu, però finalment va a para a Atlanta, a casa d'una família acomodada i intel·lectual amb tres fills.

  Aquesta podria semblar una història sense més, però resulta força divertida, primer pel caràcter de la Rita i segon pel baixíssim nivell d'anglès que té, que fa que molts cops no entengui què li diuen i que ella sigui incapaç d'expressar el que vol. Escrit amb un gran sentit de l'humor, el periple de la Rita resulta força entretingut. Tot i això, a mi particularment se m'ha fet un xic llarg, 458 pàgines han sigut massa per mi. Tampoc la qualificaria com a una gran novel·la, simplement entretinguda.

Sola

  A la Mei l'acaben de despatxar de la seva feina com a correctora lingüística. A més, la seva relació de parella es troba en un moment difícil ja que fa anys que conviu amb en Guim i la rutina s'apoderat d'ells. Tot i això, la Mei vol aprofitar aquest moment per escriure la seva primera novel·la, inspirada en Solitud de Víctor Català. Es per això que, per aïllar-se, marxa cap a la masia on va viure amb els pares de petita, situada en el bosc prop d'un petit poble. 

  No voldria donar més pistes del que passa més endavant. El llibre està estructurat en un compte enrere en què la Mei va relatant el que li passa i com se sent en cada moment, en la interacció amb el Manel, pastor que té cura de la masia i que li ha llogat; amb el Flavi, apicultor que viu a prop; amb la Mercè, botiguera del poble; amb la seva mare, molt popular al poble ja que de jove va gravar un anunci publicitari per a la televisió; amb en Guim. 

  M'ha agradat? No ho sé. Al començament sí, m'ha enganxat, m'ha agradat la Mei i entenia les seves reaccions. Però poc a poc me he anat allunyant d'ella, fins a trobar-la amb un punt d'immaduresa que no he acabat de païr. Potser és que no l'he acabat d'entendre. Tot i això no me penedeixo d'haver-la llegit, entre d'altres coses perquè m'ha fet pensar.

Asesinato en el jardín botánico

   

 Un matí, en obrir el Jardí Botànic de Madrid, apareix el cos d'una dona, Concepción Rivera, secretària del Club de Amigos de los Jardines. Al costat del cadàver hi ha una ampolleta de whisky i unes flors de tora blava, una planta molt tòxica. El cas és assignat a la jutgessa Mariana de Marco, i mentre ella instrueix el pressumpte assassinat/suïcidi de la dona, la parella de Mariana, el periodista en atur Javier Goitia, es dedicarà a investigar pel seu compte, establint vincles amb els membres del Club, persones que formen part de la classe mitjana madrilenya. 

  Sóc una amant de la botànica, m'agraden molt les plantes, sobretot les silvestres, i pensava que aquesta novel·la era molt adequada per a mi. Fa anys havia llegit algun cas de la jutgessa de Marco, no recordo gairebé res però tampoc en tinc mal record. Però aquest llibre, que és l'últim protagonitzat per la jutgessa, l'he trobat força insípid. Els personatges que formen part del club els he trobat desfassats en el temps, semblen sortits dels anys seixanta pel seu comportament i mentalitat. He trobat a faltar també més investigació a nivell científic, pràcticament tota es desenvolupa mitjançant els interrogatoris de la policia i la jutgessa per una banda i les converses del periodista per una altra. M'ha decebut bastant, tot i que penso que potser pot trobar lectors engrescats en un altre tipus de públic, atès que l'autor ha publicat uns quants llibres amb la mateixa protagonista.

  La tora blava (Aconitum napellus) és una planta molt tòxica tota ella però molt maca. Aconsello ni tan sols tocar-la, tot i el seu aspecte. La de la foto la vaig trobar aquest estiu a la Vall d'Aran.

Lectures 2022

 

Un altre any que s'acaba i és hora de fer balanç lector del 2022. No em puc queixar, he llegit 50 llibres, tot i que algun he deixat a mitges, ja no estic per romanços, so many books, so little time.  Un altre cop les meves lectures han vingut condicionades pel repte lector de a Biblioteca Sud de Sabadell, on aquest any s'han proposat 12 categories més 5 d'extres i que he pogut acabar. 

I aquest és el balanç lector del 2022:

- M'ha agradat molt: La guerra no tiene rostro de mujer, de Svetlana Alexièvich, un llibre molt bo però molt dur alhora, m'ha fet patir; Nada, de Claudio Stassi, novel·la gràfica basada en el llibre de Carmen Laforet, unes imatges impressionants d'aquest bon llibre.

- Clàssics que he llegit: Lady Susan, de Jane Austen, un clàssic que no hauria llegit si no fos pel repte; Terra Baixa, d'Àngel Guimerà, que havia llegit a l'institut i que m'havia horroritzat llavors, ara l'he sabut entendre, llegit pel #reptereducte2022 que no he pogut acabar.

- M'ha emocionat: La biblia envenenada, de Barbara Kingsolver, impressionant relat d'una família marcada per l'integrisme religiós del pare; La història d'en Shuggie Bain, de Douglas Stuart, un nen fent esforços per salvar la seva mare alcohòlica en un entorn assolat per la crisi econòmica.

- He abandonat: Malena es un nombre de tango, tant que m'agrada Almudena Grandes i no he pogut amb aquesta història que se'm feia pessadíssima; Guilleries, de Ferran Garcia, que vaig comprar tot veient les bones crítiques i que no m'ha agradat des del minut u; El club del crim del dijous, de Richard Osman, malgrat ser considerat un relat divertit a mi m'ha avorrit.

- No hauria d'haver llegit: no puc incloure cap llibre dins d'aquesta categoria, tots m'han aportat alguna cosa, inclús els que no he acabat.

- He descobert: La vida autèntica, de Montse Barderi, un relat molt complet i personatges molt ben treballats; Persecució, de Toni Sala, impactant des de la primera línia.

- M'ha decebut: Un cert somriure, de François Sagan, curta però decebedora i previsible; La buena suerte, de Rosa Montero, primer llibre que llegeixo d'aquesta autora, bon començament i cap a la meitat perd pistonada per acabar de manera forçada i previsible.

- He retornat a la biblioteca sense llegir: La princesa de hielo, de Camila Lackberg, no per res en especial, no he tingut temps de llegir-lo, el tornaré a agafar sens dubte; Los crímenes de la calle Morgue y otros relatos, d'Edgar Allan Poe, exactament pel mateix motiu, manca de temps.

- M'ha angoixat: Vestido de novia, de Pierre Lemaitre, segon llibre que llegeixo d'aquest autor i m'ha fet patir; La farmacèutica - 492 dies segrestada, de Carles Porta, real i esfereïdor.

A part de tots aquests, destacaria Tor, tretze cases i tres morts, de Carles Porta (m'encanta Crims), i Jardí vora el mar, de Merçè Rodoreda.

Anècdota estadística: he llegit un total de 50 llibres, de tots aquests 27
els he comprat, 3 d'ells en botiga de segona mà; 15 són de la biblioteca, 4 ja els tenia per casa, 3 me'ls han regalat i 1 me l'han deixat.

Bon any i bones lectures!

Sota la mar salada

  En Ramon, un home vidu fa anys, regenta un taller de fusteria de mobles al barri de Sants, en la Barcelona de 1929. Un dia un misteriós papir irromp en la seva monòtona vida i el seu fill Andreu, que treballa amb ell al taller, voldrà esbrinar el seu origen, atès que des que el tenen a les seves mans els estan passant coses estranyes que involucren traficants d'antiguitats i policies corruptes.

  Sota la mar salada és una novel·la d'acció i misteri, on es barreja el passat d'en Ramon i els seus pares amb el present, a causa d'uns fets ocurreguts a l'Empordà relacionats amb un vaixell enfosat molt a prop de la costa i que uns joves arqueòlegs volen recuperar atès el gran valor del seu contingut. És una lectura amena i entretinguda però que cal seguir acuradament, per sort els capítols són curts, però personalment no l'he pogut gaudir com caldria ja que he tingut molta discontinuitat en la lectura i a estones m'he perdut. Val a dir que fins pràcticament el primer terç la seguia bé, a partir d'allà m'he anat perdent. Crec que més endavant és possible que la torni a llegir per gaudir-la com cal.

La mujer de verde

   En una festa d'aniversari prop d'un terreny que es troba a mig edificar uns nens hi juguen. Una nena petita rossega una cosa que ha trobat a terra, el germà gran d'un dels convidats s'apropa a la nena i veu que allò que la nena es fica a la boca és un os, concretament un tros de costella, probablement humana. Ràpidament s'avisa a la policia i també a un arqueòleg, ja que en la zona a mig edificar s'observen més restes d'ossos mig enterrats. Quan es comença a excavar amb molta cura es comprova que, efectivament, les restes són humanes. El policia Erlendur Sveinsson i els seus companys comencen a investigar qui era el propietari dels terrenys i si en la zona es va denunciar alguna desaparició en les dates en què se sospita van ser enterrades les restes humanes. Mentre tot això passa, Erlendur ha de lluitar amb els seus propis dimonis personals: la seva filla Eva Lind, amb qui fa anys no es parla, es troba en estat crític a l'hospital poc després de fer una trucada de socors al seu pare.

  Feia molt temps que no llegia novel·la negra nòrdica i la veritat és que em venia de gust tornar-hi, tenia a casa una edició de butxaca de La mujer de verde i em vaig decidir. No m'ha agradat gaire, la veritat, he trobat que segueix pràcticament la mateixa línia de Pasaje de las sombras, també d'Arnaldur Indridasson, investigació d'un crim comès fa molts anys, en l'època de la Segona Guerra Mundial, en què les tropes nordamericanes havien establert quarters en territori islandès. A més, un altre cop surt amb força el tema del maltractament vers les dones, en aquest llibre amb una violència contundent. De fet, m'ha semblat que l'autor repeteix el mateix patró en les dues novel·les, esperava una altra cosa llegint la contraportada, que parla de la investigació d'un crim comès fa anys. Crec que el proper cop que llegeixi novel·la negra nòrdica no serà d'Indridasson.