Sola

  A la Mei l'acaben de despatxar de la seva feina com a correctora lingüística. A més, la seva relació de parella es troba en un moment difícil ja que fa anys que conviu amb en Guim i la rutina s'apoderat d'ells. Tot i això, la Mei vol aprofitar aquest moment per escriure la seva primera novel·la, inspirada en Solitud de Víctor Català. Es per això que, per aïllar-se, marxa cap a la masia on va viure amb els pares de petita, situada en el bosc prop d'un petit poble. 

  No voldria donar més pistes del que passa més endavant. El llibre està estructurat en un compte enrere en què la Mei va relatant el que li passa i com se sent en cada moment, en la interacció amb el Manel, pastor que té cura de la masia i que li ha llogat; amb el Flavi, apicultor que viu a prop; amb la Mercè, botiguera del poble; amb la seva mare, molt popular al poble ja que de jove va gravar un anunci publicitari per a la televisió; amb en Guim. 

  M'ha agradat? No ho sé. Al començament sí, m'ha enganxat, m'ha agradat la Mei i entenia les seves reaccions. Però poc a poc me he anat allunyant d'ella, fins a trobar-la amb un punt d'immaduresa que no he acabat de païr. Potser és que no l'he acabat d'entendre. Tot i això no me penedeixo d'haver-la llegit, entre d'altres coses perquè m'ha fet pensar.