La velocidad de la luz

  En els anys 80 dos joves amics estudiants somien amb un gran futur professional, un d'ells com a pintor, l'altre com a escriptor. Aquest últim rep l'oportunitat de marxar als Estats Units per a completar els seus estudis. Així doncs, l'aspirant a escriptor, narrador en primera persona i de qui no coneixerem el nom, marxa cap a la ciutat d'Urbana, al departament d'espanyol. Allà coneixerà en Rodney, un company de feina més gran que ell, silenciós i esquerp, veterà de la guerra de Vietnam. Rodney i ell es convertiran en amics, o almenys per el nostre protagonista serà així. La relació amb Rodney, el seu passat i la seva personalitat marcaran profundament el jove escriptor, que anirà narrant les seves vivències i el seu camí vital durant la seva joventut i maduresa.
   Aquesta novel·la de Javier Cercas està estructurada en quatre grans blocs i té molt d'autobiografia, ja que Cercas va passar un temps a Urbana, va conéixer un veterà de la guerra de Vietnam i va tornar a Girona, on viu segons tinc entès. 
  M'ha impressionat molt la lectura de La velocidad de la luz, l'he trobat profunda, s'endinsa molt en el patiment, els remordiments, la recerca i la gestió de l'èxit professional, tot molt ben escrit com no pot ser d'una altra manera per Cercas, amb frases molt llargues però no difícils de seguir. Recomanable 100% i a molt bon preu, en una botiga de segona mà.

Cucarachas

   Només havia llegit un cop a Jo Nesbo i no em va entusiasmar gaire, com m'ha passat amb la majoria de novel·la negra nòrdica que he llegit fins ara, excepte amb Henning Mankell. La qüestió és que buscava un llibre de butxaca per portar a sobre sense gaire molèsties i vaig trobar aquest, que vaig comprar només per l'anterior raó, sense mirar el resum de la contraportada. Vaig pensar que era una bona elecció per marxar de vacances a Noruega llegir un escriptor norueg. I resulta que l'acció de Cucarachas passa tota a Bangkok... 

   Però la veritat és que l'he llegit força ràpid, he trobat un Harry Hole jove i impetuós, alcohòlic i obsesionat per resoldre el cas malgrat els obstacles que li van posant al davant. A ell l'han enviat per esbrinar la veritat sobre la mort de l'ambaixador norueg a Tailàndia, el cos del qual ha aparegut en un motel de dubtosa reputació amb un gran ganivet clavat. Les autoritats noruegues volen que el cas es resolgui ràpid i sense gaire soroll, per tal d'evitar un possible escàndol i així li recomanen a Hole que ho faci. I ell només vol saber la veritat, ja que malgrat els seus problemes personals és un policia íntegre.

   Una lectura entretinguda per passar les vacances amb la qual et marxen les ganes de visitar Bangkok.

La fugitiva

   La Mireia és una dona de més de 90 anys, esquerpa i no gaire simpàtica que viu sola en un pis de Sarrià, ajudada per cuidadores a les que tracta amb distància i indiferència. Fa anys que no es parla amb el seu fill Javi i la relació amb la seva filla Mireia és molt freda, només parlen algun cop per telèfon, pràcticament ni es veuen. Tan sols rep de tant en tant la visita de la Sònia, la seva néta i filla de la seva filla. Els dies van passant, la Mireia fa poca cosa, només escoltar els sorolls del carrer i dels veïns; mentrestant va recordant la seva vida des de la infantesa, cosa que ens farà entendre perquè s'ha convertit en la persona freda i sorruda que és ara.

   La protagonista de La fugitiva no és un personatge nou de la Blanca Busquets, sinó que ja l'hem conegut a Jardí a l'obaga. Tanmateix, no cal haver llegit un per llegir l'altre, tot i que, com que tots dos són molt bons llibres, és recomanable. L'autora ha creat un personatge molt real, una vella rondinaire i antipàtica, que sembla molt poc sensible però que amaga una història personal terrible que l'ha portat a ser qui és ara, i que cal conéixer per entendre-la i fins i tot emocionar-se amb la manera com ha superat els obstacles que la vida li va posar al davant. És una novel·la tendre sense caure en la sensibleria, 275 pàgines que passen volant.

El día que se perdió la cordura

   La víspera del dia de Nadal, a la ciutat de Boston, un home camina pel carrer  despullat i amb el cap d'una dona a les mans. Evidentment, és arrestat i portat a un centre psiquiàtric, on el director del centre i una agent del FBI intentaran esbrinar què ha passat. De forma estranya i sense saber com, tots dos es trobaran que formen part de la història que acompanya aquest esgarrifós succès, relacionat amb altres fets esdevinguts fa anys a la ciutat de Salt Lake.

 El dia que se'm va acudir llegir aquest llibre; així podria titular aquesta ressenya. Sort he tingut que l'he agafat de la biblioteca i no n'he invertit ni un sol cèntim. A vegades em sap greu ser crítica amb certs llibres que crec que han estat escrits amb molt d'esforç i il·lusió per part del seu autor i que han resultat un èxit editorial, però és que l'he trobat fluix, m'ha semblat ben bé com una mediocre sèrie televisiva traslladada al paper, amb personatges imversemblants, situacions aparentment deixades a l'atzar però en el fons manipulades, escenaris excessivament preparats. Sembla ben bé que tots els personatges hagin perdut la cordura en un moment o altre, suposo que el títol està molt ben escollit. L'únic avantatge que l'he trobat és que les 448 pàgines que té me les he empassat en quatre dies.

Cops de bec a Pasadena

   Aquest és un títol ben estrany per un llibre que també ho és en part. Perquè la història que ens explica Manuel de Pedrolo, a més de ser una mica estrambòtica també fa riure per absurda que sembla a vegades. No pot ser d'una altra manera quan un dels protagonistes, míster Spill, es guanya la vida encenent cigarretes. A més de mantenir amb el seu sou la seva dona i dos aspirants a guionista i escriptor respectivament que descaradament viuen a costa d'ell: la seva cunyada i un amic. Evidentment, això només pot passar a Hollywood.
   Cops de bec a Pasadena el vaig comprar en una botiga de segona mà, en una edició antiga, d'aquelles que em recorden la meva època d'estudiant de batxillerat. És un llibre entretingut i que es llegeix ràpid. Tot i això, no m'ha agradat gaire, potser perquè per a mi Pedrolo és el de Joc brut i Mecanoscrit del segon origen.

La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey

   Tot just ha acabat la Segona Guerra Mundial i la ciutat de Londres es troba mig destrossada i recuperant-se poc a poc. La Juliet és una escriptora i columnista londinenca que un dia rep una curisosa carta, en què Dawson Adams, un granjer de l'illa de Guernsey, li comunica que té un llibre que ha sigut propietat de la Juliet, que aquest llibre li ha agradat molt i que vol conèixer més llibres del mateix autor. També li parla de un curiós grup de persones de l'illa, la Societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, societat formada arran de l'ocupació de Guernsey pels nazis al començament de la guerra. Aquesta carta desperta la curiositat de la Juliet, que desconeix l'illa i l'ocupació i aïllament que va patir. Comença així una relació epistolar entre la Juliet i en Dawson i també amb altres habitants de Guernsey, la majoria d'ells membres de la Societat.

   Ja feia temps que estava llegint crítiques molt bones d'aquest llibre, escrit tot ell en forma de cartes entre els diversos personatges. A vegades em fa una mica de prevenció escollir un llibre per les crítiques que hagi llegit, però en aquest cas crec que tot allò de bo que es pugui dir és poc, tot i que fins més o menys la meitat del llibre no he començat a trobar la part més profunda dels personatges, dels seus patiments, de com intenten sobreviure a l'aïllament de la metròpoli i l'ocupació alemanya. Ja tinc ganes de veure la pel·lícula. 

Si esto es una mujer

 La inspectora de la Policia Nacional Manuela Mauri està de baixa des de fa mesos, concretament des que va trobar el Rodrigo, el seu cap i amant, amb un tret al cap al seu despatx. En aquests moments, la Manuela s'està a casa descansant, cuidant dels seus dos fills i intentant trobar l'equilibri a la seva vida personal al costat de l'Alberto, la seva actual parella. Un dia rep la visita de la Guadalupe, companya de feina, que aprofita la visita de cortesia per demanar-li que torni a la feina per tal de resoldre l'esgarrifós cas Vertedero: en un abocador d'escombraries prop de Madrid ha aparegut part del cos d'una dona de color, i en un altre abocador, una altra part, sense que s'hagi pogut trobar la resta del cos; han passat setmanes i el cas es troba en un punt mort.

   Basat en un fet real, Lorenzo Silva ha creat, conjuntament amb la seva parella Noemí Trujillo, un nou personatge, un dona policia, a qui suposo voldran donar continuïtat, com ha fet Silva amb el guàrdia civil Bevilacqua amb el qual ha tingut un gran èxit i que a mi, personalment, m'agrada força.

  Aquest llibre conté a més de la investigació policial pròpiament dita una certa crítica social, com la tolerància cap a les xarxes criminals que controlen la prostitució i el tràfic de dones procedents d'altres països; la poca repercusió social que té la mort d'una dona sense papers, prostituta i de color; la dificultat de la dona per compaginar vida personal i professional quan es tenen fills. Val a dir que el cas i la seva resolució els he trobat molt interessants, mentre que la protagonista no m'ha acabat de fer el pes, no he empatitzat gens amb ella, m'ha semblat una mica prepotent i a la vegada insegura.