Senderisme (II)

   

 Ja ho sabem que quan majoritàriament tothom fa festa no és aconsellable fer excursions d'aquelles que fa tothom, sobretot si ens agrada anar pel bosc sentint només les nostres passes i els ocells. Es corre el risc de trobar, en aquest cas la Mola, més plena que la Rambla un dia de rebaixes. Però com tothom té dret a sortir on vulgui i quan li vingui de gust, ens trobem un panorama com el de la foto, amb un dia fantàstic (de fet, l'únic dia bo que ha fet en tota la Setmana Santa), i els camins plens de gent. 

   Pujant des de Can Robert el camí no és tan llarg com des de Coll d'Estenalles, en una hora i escaig podem estar a dalt, fent cames fortes en una pujada força assequible.

   

La tristeza del samurái

    Dues històries es desenvolupen de manera paral·lela però lligades de manera tràgica. Per una banda, al 1940, Isabel fuig de casa amb el seu fill petit, escapant d'un marit que la maltracta, poderós falangista extremeny. Per l'altre, María és una jove advocada que exerceix la seva professió a Barcelona l'any 1981 i està greument malalta. Sense saber-ho, la vida de María ha estat condicionada pel dramàtic passat d'altres persones, i ella haurà d'intervenir involuntàriament per esbrinar allò que va passar a la postguerra amb Isabel i el seu fill.

   La tristeza del samurái és una novel·la dura, amarga, amb violència que a vegades pot resultar excessiva però no per això menys real, i que parla de fets políticament decissius i que van fer desgraciades moltes famílies, i de com fins i tot els fills acaben pagant els pecats dels pares.

    Víctor del Árbol, llicenciat en Història i mosso d'Esquadra, va rebre per aquest llibre el premi Le Prix du Polar Européen a la millor novel·la negra. És un bon llibre, tot i que la cruesa amb què relata l'autor alguns detalls se m'ha fet una mica difícil de pair.

Los enamoramientos

    Com cada matí, Maria esmorza en una cafeteria propera a la feina mentre contempla la parella perfecta segons ella, un matrimoni de mitjana edat que s'estimen davant els seus ulls, que ofereixen una imatge idil·líca de compenetració, complicitat, companyonia. Fins que un dia s'entera de l'absurda mort del marit, assassinat per error per un pertorbat.

   Sens dubte Javier Marías és un mestre de l'escriptura, digne d'ocupar, com de fet així és, un lloc en la Real Academia de la Lengua. Los enamoramientos és una barreja d'estudi filosòfic i psicològic, on un sol capítol pot donar per explicar, per exemple, el perquè d'un pensament, d'una frase, d'una mirada. Cal ser un gran escriptor per poder fer això. I també cal ser un lector pacient per llegir-lo, cal un ambient tranquil i una ment predisposada. 

   Eren tantes les bones crítiques que, malgrat pensar que no ho faria, he acabat llegint-lo, entusiasmada al començament, desitjant acabar-ho quan portava la meitat. Tu rostro mañana el vaig deixar a mitges, aquest no, però m'ha costat Déu i ajuda terminar-ho, és espès i feixuc amb ganes tot i ser edició de butxaca de 360 pàgines, però no per això puc deixar de recomanar-ho. I de reconéixer que probablement no torni mai més a llegir res de Javier Marías.

La muerte viene de lejos

    Segon cas de la jutgessa Mariana de Marco en el nou destí que ocupa, una ciutat més gran però provinciana, a la cornisa cantàbrica. Carmen, amiga de Mariana, l'insta a reobrir un cas, la mort accidental intoxicat per gas dos anys enrere d'un vell garrepa. El nebot del vell, Rafael Castro, que va heretar la seva fortuna, és sospitós, segons la Carmen d'haver matat el seu tiet, i ara manté una relació sentimental amb la neboda de la Carmen. La solitària maduresa de Mariana toparà amb l'atractiu de Rafael Castro, un home de món i sense escrúpols.

   Les primeres pàgines prometien molt, però la manca d'acció, la lentitud amb què es desenvolupa el cas, i algun personatge poc consistent han fet que aquesta lectura se m'hagi fet avorrida. Fa temps havia llegit No acosen al asesino, primer cas de Mariana de Marco, i no recordava gens ni mica si m'havia agradat o no, perquè si ho hagués recordat segurament no hauria escollit per llegir aquest llibre. I encara n'hi ha més, sis novel·les de la jutgessa, la qual cosa em fa pensar que potser a molta altra gent sí que li agrada aquesta sèrie.

 

Jane Eyre

    Després de dues lectures fallides per no ser escollides en el moment adequat, m'ho he rumiat durant uns quants dies per no tornar a caure en el mateix error, i després de donar voltes per la biblioteca i per casa he acabat amb un clàssic d'aquells que sempre estan a la llista de pendents però trigan a caure. I com que vaig una mica a contracorrent, no ha estat una novel·la negra, un dels meus gèneres favorits i tot just acabada la setmana de novel·la negra a Barcelona, sinó literatura anglesa de pes. 

   Jane Eyre és la història d'una òrfena maltractada per la família que l'acull i que acaba en una escola per a nenes pobres. Passen els anys i ja adulta troba feina com a institutriu en la mansió del senyor Rochester, del qual s'enamora, i ell d'ella, però el seu futur com a parella està condicionat per un terrible secret que s'amaga entre les parets de Thornfield Hall.

   Està classificada com una novel·la romàntica i ho és, però no és només això, sinó que també és un al·legat a favor de les dones i la seva capacitat d'escollir el seu destí i de ser independents. També de la igualtat entre els nobles i les classes més humils, clarament parla de persones intel·ligents i nobles d'esperit en totes les escales socials. Destacaria també la capacitat d'observació de la protagonista, com descriu les persones que l'envolten, en les llargues vetllades de la mansió amb els nobles locals.

   Potser la part que menys m'ha agradat és cap el final, on condiciona el seu futur a la voluntat de Déu, tot i que puc arribar a entendre la importància de la religió en aquella època.

   Tot i això, ha estat una lectura molt plaent, o potser hauria de dir pleasant...

Inacabat: Esperando un respiro

    Ja feia temps que el veia per la biblioteca, i tot i que no és cap novetat i que existeix una pel·lícula que no he vist, al final vaig decidir agafar aquesta exitosa novel·la de Terry McMillan, però un cop més, no ha estat una decisió encertada, i em dol dir-ho.

   Esperando un respiro explica l'amistat entre quatre dones afroamericanes, cadascuna amb els seus problemes afectius i personals. Esperan el príncep blau i el que troben són homes egoistes que no les entenen ni són capaços de fer-les felices. Haig de dir que no és un llibre dolent ni molt menys, és entretingut i a estones divertit, ben bé com si estigués veient una sèrie americana. En el moment de la seva publicació (any 2000) va ser un gran èxit de vendes i la pel·lícula va comptar amb la interpretació de Whitney Houston, però l'he deixat a la meitat, no m'he enganxat, l'arrosegava d'un lloc a l'altre i no trobava el moment de seguir amb la lectura, per tant millor deixar-ho per una altra ocasió.

   Amb la llista tan llarga de llibres pendents de llegir i no l'encerto.

Inacabat: Petons de diumenge

    Tot just l'acabo de començar i ja m'he adonat que no és un bon moment per llegir aquesta novel·la, galardonada amb el Premi Prudenci Bertrana, i que comença amb els últims dies de vida de la Valèria, arqueòloga ja gran que sap que s'està morint. Ella mateixa va explicant a un jove com ha començat la seva malaltia, com són els seus sentiments i la relació amb els seus fills a la vegada que s'intercalen records de la seva joventut en forma de llibretes-diari personal escrits per ella mateixa i que comencen amb la seva estada a Barcelona per estudiar a la universitat en una època en què les dones que estudiaven estaven mal vistes, i més si eren de poble.

   L'hauria d'haver deixat a la biblioteca un cop vaig llegir la contraportada amb el resum, però tothom en parlava tan bé... No tinc ganes de llegir històries tristes, per molt bones que siguin, i segur que aquesta ho és.