Tot just l'acabo de començar i ja m'he adonat que no és un bon moment per llegir aquesta novel·la, galardonada amb el Premi Prudenci Bertrana, i que comença amb els últims dies de vida de la Valèria, arqueòloga ja gran que sap que s'està morint. Ella mateixa va explicant a un jove com ha començat la seva malaltia, com són els seus sentiments i la relació amb els seus fills a la vegada que s'intercalen records de la seva joventut en forma de llibretes-diari personal escrits per ella mateixa i que comencen amb la seva estada a Barcelona per estudiar a la universitat en una època en què les dones que estudiaven estaven mal vistes, i més si eren de poble.
L'hauria d'haver deixat a la biblioteca un cop vaig llegir la contraportada amb el resum, però tothom en parlava tan bé... No tinc ganes de llegir històries tristes, per molt bones que siguin, i segur que aquesta ho és.
Oh! M’ha sabut greu que no poguessis acabar el llibre. Espero que només sigui per no haver trobat un bon moment per la seva lectura. No et dic res que ja no saps, sí la Valèria es mor, però no crec que sigui un llibre trist, encara que hi passin coses tristes.
ResponEliminaA mi em va agradar força, el contrast de les dues amigues, el franquisme vist des de dintre i des de fora, com viuen les seves felicitats i sobretot el dret que cadascú té a escollir el seu camí de felicitat.
Però has fet bé en deixar-lo, sóc del parer que llegim per gaudir i si un llibre no ens atrapa, sigui quin sigui i pel motiu que sigui crec que es millor deixar-lo.
A mi també m'ha sabut greu deixar-ho, estic convençuda que en un altre moment l'hauria llegit amb molt de gust, però la malaltia de la Valèria m'ha pesat més que la seva joventut. Hi tornaré, segur.
EliminaQuina mandra la Sílvia Soler.
ResponEliminaÉs fàcil de llegir, una altra cosa és si agrada o no.
Elimina