La playa de los ahogados

   Justo Castelo és un pescador que apareix mort en una platja petita prop de Vigo. Aparentment Castelo s'ha suïcidat, ja que va sortir sol amb la seva barca un diumenge plujós, quan ningú surt del petit port de Panxón un diumenge per pescar; a més, portava les mans lligades. L'inspector Leo Caldas, a qui ja vam conéixer a Ojos de agua, serà l'encarregat junt amb el seu ajudant, l'aragonès Estévez, d'investigar aquest cas, ja que en l'autòpsia el forense ha determinat que la víctima no podia haver-se lligat ell mateix les mans tal i com les portava quan va morir ofegat.

   Tot i que ja fa anys que havia llegit aquesta novel·la he volgut llegir tota la sèrie de l'inspector Caldas des del començament abans d'endinsar-me en l'últim llibre publicat fa poc, El último barco, que espero llegir aviat. La playa de los ahogados és una narració de ritme molt lent, de preguntes en les quals la resposta és una altra pregunta, molt gallec tot. Ben bé fins l'últim quart del llibre no es comença a veure la llum en l'entrellat d'aquest cas, on les supersticions dels pescadors tenen un gran pes, tothom pensa que el mort s'ha suïcidat per culpa dels remordiments i la por que li ocasionava el naufragi, fa anys, del vaixell on navegava una nit de tempesta amb dos companys més i el capità, i on aquest últim va morir mentre que ell i els seus companys es van salvar in extremis.
   Molt ben escrita, l'autor aconsegueix que el lector es trobi ben bé a la mateixa ciutat de Vigo i els seus voltants, sentint en el seu cos la pluja, el fred, el paisatge d'aquesta zona de Galícia. L'única pega que li trobo és Estévez, un personatge poc creïble des del meu punt de vista (i conec molts aragonesos...) i que no he acabat d'entendre quin paper juga en tota la investigació, a part de fer de xofer de l'inspector. Tot i això, el desenvolupament dels fets i com treballa l'inspector Caldas m'han agradat molt, sense artificis del tipus CSI, pràcticament tot a base de dades, preguntant a uns i d'altres i recorrent la zona sense deixar escapar cap detall.

   

Un millón de gotas

   L'advocat Gonzalo Gil és un home mediocre, el seu bufet sobreviu econòmicament amb prou feines mentre ell intenta mantenir la seva independència i integritat professional envers el seu sogre, advocat sense escrúpols ric i ben posicionat. Un dia Gonzalo rep la notícia de la mort de la seva germana Laura, amb qui feia molt temps que no tenia contacte. Laura, policia, s'ha suïcidat després de torturar i matar l'assassí del seu fill. 

   La mort de Laura serà el detonant d'una sèrie d'esdeveniments que conduïran Gonzalo a investigar el perquè del comportament de Laura, com va arribar fins on ho va fer. Poc a poc Gonzalo anirà descobrint que tot és molt més complicat del que aparentment sembla, inclús que aquest tràgic final de la seva germana està relacionat amb el seu propi passat i el de la seva família.

   No voldria desvetllar més de la trama d'aquesta gran novel·la, que des de l'època actual ens trasllada en capítols alternant passat i present als anys 30, la Guerra Civil espanyola, la Segona Guerra Mundial i els primers anys de la dictadura franquista. Quan vaig comprar aquesta edició de butxaca i vaig llegir la contraportada no esperava ni molt menys trobar-me el que he trobat, una novel·la èpica, basada en part en fets reals, dura, molt dura, que narra fets esgarrifosos i que mostra la part més sinistra de l'èsser humà.

Una suerte pequeña

   Mary Lohan torna a la seva Argentina natal després de vint anys d'absència. En aquests moments Mary viu a Boston i el seu viatge és professional, o això sembla en un principi. Però és molt més que això perquè Mary torna a l'escola on va estudiar de petita. Allà era coneguda com a Marilé i d'allà va fugir d'un dia per l'altre deixant tot enrere per convertir-se en una alta dona, amb un nom i aspecte diferent,  convençuda que ningú la reconeixerà. Per què va marxar Mary/Marilé? Poc a poc Claudia Piñiero anirà descobrint al lector la tragèdia que amaga la protagonista, el perquè de la seva fugida i el seu canvi d'identitat, els sentiments que li provoquen la tornada als escenaris de la seva vida anterior, la retrobada amb tot el que va deixar enrere. 

   Un cop més he triat amb molt d'encert Claudia Piñeiro. Una suerte pequeña és una novel·la narrada en primera persona, molt intimista, dolorosa, on l'autora desgrana la gestió del patiment per part d'una dona ben normal, com qualsevol de nosaltres, a qui un tràgic succés molt difícil de païr canvia el destí, l'única manera de sobreviure serà la fugida. Coneixerem així una dona que són tres: María Elena Pujol en la seva infantesa i joventut, Marilé adulta i Mary Lohan madura, una única dona en les seves tres etapes de la vida que marquen fins i tot un canvi de nom.