L'advocat Ernest Claramunt és un home d'èxit en el món dels negocis. I ara ha tingut una idea genial per millorar encara més el benestar de la seva família: ha firmat un contracte amb la senyora Francesca Puigmajor en què es compromet a pagar-li una pensió vitalicía a canvi de quedar-se amb el seu magnífic pis a l'Eixample quan ella mori. Però el que sembla un negoci rodó amb els anys s'acaba convertint en un llast quan l'Ernest mor i la vella senyora Puigmajor ja ha arribat als cent-cinc anys amb el cap ben clar i una vitalitat sorprenent. La família Claramunt es veu incapaç de mantenir el pacte: la vídua Vicky no ha treballat mai i no surt del seu món de del·liris de grandesa; el fill gran Artur és un gandul que l'únic que ha fet malbaratar l'herència del pare; i la filla petita Gisela, la més eixerida, fa molts anys que va marxar a l'estranger i es va apartar de la família.
L'angoixa dels Claramunt és màxima, si no poden pagar a la vella Francesca perdran els drets sobre un pis pel qual fa molts anys que estan pagant, fins i tot poden perdre el seu propi pis, ja que tant la Vicky com l'Artur són incapaços de trobar una solució per obtenir els diners que necessiten; i clar, l'Artur no ha pensat en buscar feina ara, de fet no ha treballat mai...
Quina novel·la i quins personatges, cadascun d'ells dona per molt més del que Llort escriu en un llibre que podria haver estar perfectament més llarg però que ha sabut donar en la seva justa mesura per deixar al lector amb el regust d'haver llegit molt en poc temps. La Francesca és per sucar-hi pa, una dona aparentment fràgil però amb un passat i una força increïble. La Vicky és la típica senyora de família burgesa rància que només pensa en la imatge i no valora l'esforç que valen les coses, és així com a malcriat a l'Artur, a qui justifica sempre la seva vagància.
M'ho he passat d'allò més bé llegint Herències col·laterals, m'ha agradat més encara que Si quan et donen per mort un dia tornes, Llort ja està a la llista dels meus escriptors favorits.
He llegit quasi tot el que LLort ha publicat i cada cop m'ha agradat més, però per aquest llibre tinc certa debilitat.
ResponEliminaM'ha agradat molt, espero que els altres de Llort que també llegiré m'agradin tant com aquest.
EliminaAplaudiments!! M'alegra que t'agradi Llort, perquè també el considero un dels millors escriptors catalans d'avui. Encara li queda carrera per fer-se lloc entre els grans, però és dels que més la toca de la nova generació. Ara ja no hi haurà qui et pari i llegiràs tot el que trobis d'ell, però et tocaria 'Sota l'asfalt' i aquest és el pitjor amb diferència, penso. Segurament la majoria de gent que hem llegit les quatre novel·les que li han donat fama hi estaríem d'acord. Llegeix-la si vols, però si saltessis a 'No n'estiguis tan segur', no passaria res.
ResponEliminaAra mirava la Viqui, i veig que de novel·les en té unes quantes, més, així que tenim feina encara, potser en recuperi alguna de les antigues!
Et faré cas Xexu, perquè amb aquest llibre ha deixat el llistó molt alt i no voldria quedar decebuda.
EliminaCom diu en Xexu, Sota l'asfalt és el pitjor. Val, no he llegit els altres, però Sota l'asfalt em va fer fugir de llegir res més de Llort. I mira que aquest que comentes estava a la meva llista de pendents! Admeto que una relliscada la pot tenir tothom, i amb aquest et veig entusiasmada (de fet tothom el recomana)... Va, readmès a la llista de pendents.
ResponEliminaDoncs si dos dels meus favorits (tu i en Xexu) compartiu opinió sobre "Sota l'asfalt" ho tinc clar que el deixo passar.
EliminaI aquest val la pena, m'alegro que el tornis a tenir en compte.