La dona veloç

    Qui no s'ha sentit identificat o identificada algun cop per la neurosi obsesiva que pateix la Nes? Tots, en un moment o altre, hem mesurat el temps que triguem a fer les nostres activitats quotidianes, hem estudiat com escurçar aquest temps que triguem a fer-les per aprofitar el temps estalviat per fer altres activitats. El cas és omplir la vida completament, sense deixar estones mortes, no sigui que una estona lliure ens permeti pensar en la nostra vida. Aquesta és la rutina de la Nes, viure ocupant absolutament cada minut del seu dia a dia amb activitats absolutament cronometrades per estalviar al màxim el temps. Tanmateix no té temps de fer altres coses com visitar la seva germana o passar més temps amb el seu pare. Tampoc no té temps de plantejar-se la seva relació amorosa amb l'Eloi, el seu amant des de fa una pila d'anys.
   La vida de la Nes és una metàfora del temps que es viu ara, sempre atrafegats d'un lloc a l'altre, sempre correns, passant la vida sense adonar-se que s'està vivint i que també cal aturar-se, reflexionar, gaudir d'estones sense fer res per trobar-se un mateix.
   La dona veloç comença així i així manté el ritme durant gairebé tota la novel·la, però cap al final perd pistonada de manera estrepitosa, els dos últims capítols tiren per terra l'esplèndida feina feta per l'Imma Monsó en retratrar tot un seguit de personatges molt ben treballats, tant la Nes com la seva família i els seus amics. No puc dir que no m'hagi agradat, però les últimes seixanta pàgines i el final no m'han convençut gens.