Un fin de semana

 

  Un cap de setmana d'estiu tres amics es reuneixen en una casa al camp al costat d'un riu, data que coincideix amb el primer aniversari de la mort de Tony, germà de John, propietari de la casa i marit de Marian. Lyle, que havia estat parella de Tony, era la tercera persona que hi havia de ser a la casa, inesperadament acudirà acompanyat d'un jove que tot just acaba de conèixer, en Robert. En aquest cap de setmana tots tres intentaran superar el dol per la mort d'en Tony, cadascún d'ells a la seva manera.

  Vaig anar a la biblioteca i vaig trobar aquesta novel·la de Peter Cameron, un autor desconegut per mi però pel que vaig llegir, força aclamat, i també vaig llegir bones crítiques d'aquesta novel·la, no gaire llarga. Però ni l'he acabat, l'he trobat una mica lenta, amb diàlegs insípids que no aporten res, i uns protagonistes bastant buits. Crec que no val la pena perdre el temps amb un llibre que molt bo que diguin les crítiques que és m'ha avorrit i no m'ha aportat res, tot i haver llegit una mica més de la meitat.

Humo

 

  Una dona jove i un nen estan en una cabana al mig del bosc, aïllats, malvivint amb pocs recursos. No se sap ben bé que ha passat però la vida és difícil fora, el menjar és escàs, fruits del bosc i del petit hort que tenen al costat de la cabana i alguna cosa que un home els porta de tant en tant. Només se sap que l'exterior és hostil, eixams d'abelles agressives volten de vegades per la cabana, no sempre és segur estar fora. El nen quasi no parla, només diu alguna paraula a la dona, que no és la seva mare, de fet no se sap quina relació hi ha entre ells, només que intenten sobreviure en un entorn insegur i potser perillós.

  Vaig conèixer José Ovejero amb Insurrección, una novel·la que em va agradar força, és per això que quan vaig trobar Humo a la biblioteca no vaig dubtar en agafar-lo, tot i haver llegit per les xarxes socials que és una novel·la distòpica i a mi aquest gènere no m'acaba d'agradar.  La narració és en primera persona, és la dona la que explica el dia a dia amb el nen, en cap moment se sap què és el que ha passat que els ha portat on són, potser alguna mena de catàstrofe, crec jo. Potser és agossarat per part meva dir que en alguns moments m'ha recordat vagament el Mecanoscrit del segon origen de Pedrolo. De fet la lectura m'ha deixat sensacions contraposades, li haig de reconèixer reflexions interessants però com és un gènere que no m'acaba de fer el pes només li he donat 3 estrelles, tot i haver trobat a les xarxes socials excel·lents valoracions.

La possibilitat de dir-ne casa

   Fa gairebé vint anys que la Valentina va marxar a l'estranger per qüestions de feina, desenvolupant la major part del seu treball com a periodista en països en conflicte. Ara torna al seu poble des de Beirut, primer a casa dels pares, que ja són grans, i això ja li suposa un problema, ha passat molts anys fora, ella ha canviat, ja no veu ni sent els pares com abans quan era joveneta, i a més el pare està malalt. La Valentina ha passat tants anys fora que ara tot se li fa estrany, li costa acceptar el enorme contrast entre la realitat que ella ha viscut en els últims anys i el que es troba en el seu poble del Maresme.

  Aprendre a parlar amb les plantes és una novel·la de Marta Orriols que em va encantar, una de les millors que he llegit; Dolça introducció al caos em va agradar però no tant com l'anterior. És per això que ja tenia ganes de llegir La possibilitat de dir-ne casa, on la Orriols ha comptat amb la col·laboració de la Txell Feixes, que ha estat corresponsal a l'Orient Mitjà. Amb la seva ajuda i un viatge a Beirut, l'autora ha construït una novel·la íntima, intensa i lenta, on trobem una dona a qui li costa tornar a la que se suposa que és casa seva, deixar enrere tot el que ha viscut durant aquests anys, tant en el terreny professional com personal i amorós. 

  En algun lloc de les xarxes socials he trobat comentaris sobre aquest llibre en què es diu que conté frases d'aquelles per subratllar i, efectivament, així m'ho ha semblat a mi també.

Ningú ens va dir que seria fàcil

   Tres dones que són amigues des de petites es reuneixen periòdicament mantenint la bona relació que tenen des de fa molts anys, ja que les tres són ja madures, prop dels cinquanta anys, època de canvis en les dones amb l'arribada de la menopausa. Però l'assoliment de la maduresa no és ben bé com elles pensaven que seria, de fet totes tres, la Lisa, la Sara i l'Eva, es troben en moments complicats, la relació amb la parella no és ben bé perfecta i la situació laboral tampoc. 

  Vaig comprar aquesta novel·la sense haver llegit res abans de l'autora, Ester Invernon. La temàtica m'atreia, ja que estic en una edat semblant a les protagonistes i pensava que d'alguna manera em podia sentir identificada amb elles, però no ha estat així en cap moment, de fet la Lisa m'ha caigut malament des del primer moment. Se suposa que haurien de ser dones madures i amb les idees clares i trobo que no ho són gens, excepte l'Eva que té un comportament i mentalitat força diferent al de les seves amigues. Quan portava mig llibre llegit estava tan emprenyada que he estat a punt de deixar-lo, no m'agradaven ni elles ni els seus diàlegs, que he trobat alguns cops forçats i poc naturals. Com que es llegeix ràpid he decidit seguir, i la veritat és que a partir d'aquesta primera meitat hi ha canvis, passen coses que no diré per no fer spoiler. L'he acabat però no m'ha convençut gens, trobo que no n'hi ha per tant atès l'èxit que està tenint i que deixa temes pendents de resoldre i que es podria haver tret molt més partit a la idea inicial.

Mis días en la librería Morisaki

 

  La Takako és una noia de vint-i-cinc anys que acaba de passar un desengany amorós amb un company de feina, la vida a Tokio se li està fent feixuga i està trista. És per això que la Takako accepta la proposta del seu tiet Satoru per anar a viure a l'habitació de sobre de la seva llibreria, situada en el barri de Jinbocho, una zona singular, plena de llibreries i amb un encant especial que la fa molt diferent de l'ambient de la gran ciutat. És en aquest barri i aquesta llibreria on la Takako, que mai ha sigut una gran lectora, descobrirà un món diferent, redescobrirà el seu tiet que amaga també una història d'amor, i establirà relació amb els clients de la llibreria mentre ajuda en el negoci.

  He llegit molt poc de literatura japonesa, la seva cultura és tan diferent a la nostra que no acabo d'entendre el pensament i comportament dels personatges. Tot i això, m'he decidit a llegir aquesta curta novel·la atesa la quantitat de ressenyes bones que he llegit. També tenia clar que, si finalment la llegia, havia de ser en un moment escollit expressament, i sort que ho he fet així, si no m'hauria semblat la cosa més "ñoña" del món. Crec que s'hauria de incloure aquest llibre dins del gènere anomenat feelgood perquè, malgrat que no és una gran lectura, si s'agafa en un bon moment deixa un bon regust i realment fa sentir bé, i a més es llegeix en una estona. 

A casa teníem un himne

   Tres dones, mare i dues filles, es retroben a la Toscana: la Remei, la filla gran, pràcticament ha arrossegat sa germana Marga a casa de la mare, que fa anys que viu allà. Aquesta trobada familiar ha de servir per que totes tres es retrobin com a família, ja que per diversos motius que s'aniran coneixent poc a poc s'han anat distanciant, tot començant per que les filles entenguin perquè sa mare fa molts anys que va marxar a viure a la Toscana. 

  Quina novel·la més divertida, propera i emocionant que ha anat a parar a les meves mans, i a més escrita amb el dolç parlar de les Terres de l'Ebre. Si Gina em va agradar molt, A casa teníem un himne m'ha agradat molt més, la manera com està escrita, tan "normal", en què cadascuna de les protagonistes va expressant el que veu i el que sent, fa que el lector se senti molt proper a totes tres, que les entengui, que sembla que les tingui al seu costat explicant-li els seus sentiments i problemes com qui està escoltant una amiga. En resum, llegida en un cap de setmana i gaudida al màxim.

A sang freda

   A mitjans de novembre de 1959, a la matinada, dos homes van matar a trets quatre persones d'una mateixa família de la localitat de Holcomb, a l'estat nordamericà de Kansas. Les víctimes vivien en una granja d'aquesta població, i eren persones respectades i estimades per la comunitat. Com és lògic, l'aparició dels cadàvers va suposar un gran trasbals en la zona, atès que no s'entenien les causes d'aquest horrible crim.  La investigació policial que es va dur a terme va descobrir els dos criminals, dos homes que s'havien conegut a la presó i que van planejar el robatori a la granja, on esperaven trobar un munt de diners i on no volien deixar testimonis. És així com Dick i Perry, els dos criminals, van matar a trets el pare, la mare i els dos fills adolescents que en aquell moment hi havia a la granja, però pràcticament no van trobar diners en efectiu, ja que Herb Clutter, el pare, feia la majoria d'operacions amb xecs.

  Aquest esgarrifós crim, que és una història real, va servir a Truman Capote per escriure aquesta novel·la que no pot portar millor títol que A sang freda, que és com els dos criminals van assassinar aquesta família. Capote va queda commocionat pel crim i es va desplaçar cap a la zona per seguir de prop el judici, va entrevistar-se diverses vegades tant amb els investigadors com amb els dos assassins mentre aquests últims estaven a la presó, i fins i tot va assistir a les execucions a la forca de tots dos. La novel·la va trigar uns anys a escriure-la, la major part mentre vivia al Baix Empordà, entre Calonge i Palamós.

  He llegit aquesta novel·la seguint un cop més una iniciativa de lectura conjunta a Instagram organitzada per Raquel @tontoelquenolea, una persona molt dinàmica que sempre proposa lectures interessants i ben moderades segons el meu parer, sense terminis i segons vagi fent cadascún. Ha estat una bona lectura, esgarrifosa en certs moments atesa la gran frialdat dels dos criminals però molt interessant. He trobat googlejant una foto de la casa de Palamós on es va allotjar Capote, que deixo aquí penjada.