No jugueu al cementiri

    Eli i els seus dos amics aprofiten les vacances d'estiu per jugar prop de casa seva, al cementiri. Tot i que la seva mare li ha recomanat que no hi jugui, ja fa temps que ho fan, i no troben cap altra diversió més interessant, els morts no fan mal perquè estan morts....o no?

   Per altra banda, Arcàngel Blasco, violoncelista de grans vaixells ha mort de manera repentina, i els seus amics es disposen a enterrar-lo, mentre intenten descobrir els secrets que amaga el seu violoncel.

   Aquest llibre són cent-seixanta-vuit pàgines que es llegeixen en un moment, amb les dues històries paral·leles que s'acaben creuant, és quasi com un conte de por per llegir una nit de trons. És la meva primera novel·la d'Olga Xirinacs, no està malament, espero llegir-ne una altra aviat.

Yo, robot

   Any 2057; la doctora Susan Calvin és especialista en psicologia robòtica, ja té setanta-cinc anys i ha dedicat la seva vida als robots. Responent a les preguntes d'un entrevistador una mica tafaner, Susan explica diversos episodis professionals. Els robots han estat creats per ajudar l'ésser humà, i tots estan sotmesos a les tres Lleis de la Robòtica, que fonamentalment els impedeixen fer mal a cap persona o que cap persona mori per manca d'ajuda.

   Des dels primers robots que no parlaven, fins als que tenen aspecte humà, la doctora Calvin els ha estudiat a tots, les seves reaccions a vegades no ben enteses, la seva actitud a vegades infantil i marcada per la seva manca de maldat. 

   Asimov imagina un futur bastant proper a la realitat tenint en compte que la novel·la està escrita l'any 1950. Tot i la seva creativitat, és curiós com en un món tan robotitzat i evolucionat com descriu, la doctora Calvin grava les converses amb els robots que estudia en un magnetòfon! Si haguès vist els actuals aparells de gravació i reproducció de so...

   Aquest llibre és un clàssic de la ciència-ficció que no havia tingut el gust d'assaborir fins ara, ja que no és el meu gènere favorit. M'han animat alguns blogaires que n'han parlat, com Llibresipunt i Quadern de mots, i Un racó per llegir amb la seva ressenya sobre la trilogia de La Fundación, que un dia o altra caurà.

   Llàstima la penosa edició que he agafat de la biblioteca, amb un munt d'errades tipogràfiques increïbles i una traducció que fa que a vegades hom perdi el fil dels diàlegs.

Rebeca

   "Anoche soñé que había vuelto a Manderley."

 

    Una jove senyoreta de companyia està passant unes "vacances" amb la seva senyora a Montecarlo. Allà coneix Maxim de Winter, un home vidu amb un vel de tristesa als ulls, més gran que ella i noble terratinent, propietari de Manderley, famosa mansió ubicada en el sud-oest d'Anglaterra. Una inoportuna grip de la senyora fa que la protagonista (de qui mai sabrem el nom) passi més estona del que seria habitual per la seva posició social amb el senyor de Winter, situació que els condueix a l'enamorament. Ràpidament es casen i, després del viatge de noces, comencen la seva convivència a Manderley, una casa enorme, preciosa, envoltada de boscos i propera a la costa, dirigida per la sinistra mistress Danvers, que fou dida de Rebeca, primera esposa de Maxim i morta en tràgiques circumstàncies. La innocent nova senyora de Winter poc a poc va entrant en la rutina de Manderley, sota l'ombra invisible de Rebeca, que crea un ambient misteriós i opresiu en la dinàmica de la convivència diària. Així mateix, mistress Danvers s'encarrega personalment que la nova senyora de Winter se senti com una estranya a casa seva, recordant-li constantment que ella no és com Rebeca, preciosa dona amb una forta personalitat, estimada i respectada per tothom.

    El títol d'aquesta novel·la porta inevitablement a pensar en la famosa pel·lícula d'Alfred Hitchcock, més coneguda potser que el llibre. Tot i haver-la vista tres o quatre cops, en trobar per casualitat el llibre de Daphne du Maurier a casa, vaig decidir llegir-lo, pensant que podria ser millor que la peli, com acostuma a pasar. I efectivament, és millor però no gaire, l'adaptació cinematogràfica és bastant fidel, almenys m'ho sembla pels records que tinc.

    La protagonista és un personatge molt ben creat per l'autora, una jove innocent i plena d'il·lusions, que no entèn què passa al seu voltant, ja que desconeix tot sobre Rebeca, a qui ella considera una rival, creient que Maxim encara està enamorat de la seva primera dona. 

    L'ambient de Manderley també està molt ben descrit, amb el seu personal de servei, les seves tradicions angleses tan típiques com l'omnipresent ritual del te, que es repeteix un cop i un altre, arribant a formar part imprescindible del relat tant com els personatges protagonistes. Tota la narració gira entorn Manderley, magnífica mansió de la qual arribes a pensar que té personalitat pròpia.

Senderisme (I): el camí de Sant Medir

    És aquesta una ruta fotogràfica recomanada per la Diputació de Barcelona en la seva guia, concretament correspon a la ruta Sant Cugat - Can Coll - Cerdanyola, que coincideix en part amb el camí de Sant Medir. 
    El dia escollit per fer-la (un diumenge de maig) no va ser el més adient: hi havia més gent que a la Rambla. Sortint de la plaça de Rotary Club a Sant Cugat comença el camí, que en realitat és una pista forestal, molt ampla, però que no ho semblava, tanta era la quantitat de gent que hi havia, sobretot ciclistes que anaven esquivant els caminants. Després de passar pel Pi d'en Xandri, que està al començament pràcticament, el camí continua fins el restaurant Can Borrell, i aquí es desvia la ruta cap a Cerdanyola, per una altra pista forestal més ampla, plena de cotxes que anaven al restaurant,i per tant, de pols. Una mica més endavant vaig decidir fer marxa enrere, després d'haver fet unes quantes fotos i una mica decebuda. No crec que hi torni per acabar-la, m'agraden més els camins tranquils per on no passin cotxes.
    Tot i això, estava el camí ple de flors típiques de la nostra flora mediterrània: roselles, fumàries, cistus, etc.

La librería de las nuevas oportunidades

    Jasmine és una executiva d'origen indi que viu a Los Ángeles, acabada de divorciar i sense poder superar que el seu marit l'hagi deixat per una altra dona. La seva tia Ruma, que regenta una llibreria a l'illa de Shelter, prop de Seattle, li demana que es faci càrrec del seu negoci mentre ella viatja a l'Índia per ser tractada d'una malaltia. Jasmine veu l'oportunitat de canviar d'aires, intentar oblidar la traició del seu exmarit i visitar la seva família. Un cop allà es troba amb una llibreria ubicada en un antic edifici estil victorià, ple de racons, teranyines i pols, però amb personalitat pròpia, desordenat i governat per una figura del déu-elefant Ganesh i per la tia Ruma, personatge peculiar que combina el sari tradicional indi amb roba més adequada per al plujós clima de l'illa. Els esperits que habiten la llibreria, els llibres antics i els seus autors (Jane Austen, Poe, Beatrix Potter i molts més) ajudaran Jasmine a retrobar el camí cap a la felicitat, dins un ambient encantat, el dur clima de Shelter i les olors que continuament estimulen la Jasmine: la cuina índia, el mar, els arbres i les espècies.

    La primera novel·la d'Anjali Banerjee traduïda al castellà i al català és una novel·la fàcil de llegir, on s'idealitza la figura del llibreter, capaç de saber quin llibre busca i necessita cada client, amb no gaires pàgines (299), entretingut i per passar l'estona, sense pretensions però agradable, com un conte, inclús a vegades es pot pensar que s'està llegint una novel·la "rosa". 

    Quan vaig llegir la ressenya de Quadern de mots

 (http://quaderndemots.blogspot.com.es/2012/04/la-libreria-de-las-nuevas-oportunidades.html ) de seguida em va atreure i, dit i fet, a les meves mans i llegit en qüestió d'una setmana. Per passar una bona estona llegint en el tren o el metro. 

    Voldria destacar un detall del llibre que m'ha sorprès gratament i que, si jo tingués una impremta de llibres, intentaria incorporar a tot allò que sortís de les meves màquines: cada capítol està encapçalat pel seu número corresponent i un senzill dibuix d'una pila de llibres.

L'avi de cent anys que es va escapar per la finestra

    L'Allan Karlsson és un avi que viu en una residència de gent gran a un poble de Suècia. El dia que fa cent anys, i mentre li preparen una festa d'aniversari a la residència, ell decideix que no li ve de gust celebrar-ho i surt per la finestra de la seva habitació, sense rumb concret i en sabatilles, però amb moltes ganes de canviar d'aires. Caminant arriba fins a l'estació d'autobusos, on troba un jove desmanegat ros i amb els cabells largs i llardosos, barba irregular i una caçadora texana que duia a l'esquena la inscripció NEVER AGAIN, i aquesta trobada marcarà el camí d'en Allan, en una delirant fugida cap endavant, on coneixerà i compartirà camí amb uns personatges una mica estrafolaris. La narració alterna capítols del present i del passat de l'Allan, un home molt senzill, sense cultura però sense maldat, que al llarg de la seva vida ha conegut personatges com Mao, De gaulle, Harry Truman i fins i tot Franco.   

    Ha sigut l'èxit de vendes aquest Sant Jordi, me'l van regalar i llegir-lo ha estat un plaer, un descans mental, m'ha resultat molt entretingut; de fet, ja sabia una mica com anava la història, perquè vaig llegir el primer capítol al QL. La vida de l'Allan és increïble i surrealista per les coses que li arriben a passar i que ell viu amb tota la naturalitat del món. Com he dit abans, no és un llibre per pensar, sinó per defugir, escrit amb un gran sentit de l'humor, i retratant els personatges històrics que surten com persones tant simples a vegades com el propi Allan. Tot aquest rerefons històric amaga una crítica a les guerres, com diu l'Allan: tots els conflictes de la humanitat tenen el següent principi: Ets un tonto. No, tu ets més tonto. No, tu ho ets més. En alguns moments de la lectura l'Allan n'ha recordat a Forrest Gump, amb la seva lògica aplastant: ...però ell no era  dels que intenten trobar una explicació al que és inexplicable.

    Potser no té prou qualitat per arribar a ser un súpervendes, no és cap gran obra literària, malgrat això, ho recomanaria per a qui vol passar una estona entretinguda i deixar escapar un somriure de tant en tant.

Ronda naval sota la boira

    Es pot fer una ressenya d'un llibre que no s'ha acabat de llegir? Com es pot donar una opinió si no s'ha arribat ni a la meitat del llibre? I si l'autor és molt reconegut i consagrat?

   Durant el mes d'abril, la lectura conjunta al Quèllegeixes ha estat Ronda naval sota la boira, de Pere Calders. El vaig trobar a la biblioteca fàcilment i m'hi vaig unir. El pròleg és boníssim, ple d'un llenguatge ric i d'ironia, però un cop acabat el primer capítol i llegint l'addenda que porta a continuació, vaig perdre l'interès. Em va costar començar el segon, i llegint l'addenda corresponent, vaig decidir no continuar, aquesta última la vaig trobar una mica més fluixa que la primera, i aquests talls entre capítols no els he paït prou bé. Conclusió: millor deixar-lo que seguir a la força i sense ganes, he passat directament a l'epíleg (cosa que no s'ha de fer mai) i santes pasqües.

   Calders és un enorme escriptor, domina l'escriptura i la llengua d'una manera magistral. És un gran observador de la conducta humana, que he trobat reflectida en moltes frases, les posaria totes, que en són moltes només en vuitanta-vuit pàgines que he llegit, però hi deixo aquesta, que està precisament en l'epíleg: "El que importa és constatar que l'home troba la forma més segura d'immortalitat imitant-se i repetint-se. Tant que la busca dedicant-se a empreses mai no vistes i la té en un perfil de nas o una mania que passa de pares a fills, a través dels segles. La té, fins i tot, en el seu instint de mantenir viva una gran dinastia universal de la imbecil·litat. Un arbre genealògic de frondoses branques registra amorosament tots els errors i cada generació els recull de l'anterior amb l'afany de vetllar-los i enriquir-los, de penjar nous blasons en alguna de les branques...".

   En resumides comptes, un molt bon llibre que no he agafat en el moment oportú. Potser més endavant. I m'ho deixava: amb les notes a peu de pàgina, n'hi ha per sucar-hi pa.