Botas de lluvia suecas

   En una zona de Suècia banyada pel mar Bàltic hi ha petites illes, algunes d'elles habitades. En una d'aquestes illes hi viu Fredrik, un metge jubilat, tot sol en la casa que van construir els seus avis. Una nit mentre dorm la casa es crema, ell tot just té temps de sortir corrents de la casa calçat amb un parell de botes que son del mateix peu, mentre veu com totes les seves pertinences desapareixen destruïdes pel foc. Ho ha perdut tot, només li queda l'illa, que és de la seva propietat, i una caravana que fa anys que tenia aparcada allà mateix, i on s'haurà de refugiar. Entre els habitants de la zona s'estèn el rumor que en Fredrik ha estat qui ha provocat el foc i la policia comença a investigar-lo. Mentrestant ell truca la seva filla Louise, a qui fa temps que no veu, i comença una amistat amb la Lisa, una periodista de la zona que també investiga les causes de l'incendi encarregada pel diari pel qual treballa.

  Botas de lluvia suecas és l'última novel·la que va escriure Henning Mankell abans de la seva mort l'any 2015, i que és una continuació, amb salt temporal inclós, de Zapatos italianos, que no he llegit, però tampoc he trobat que m'hagi perdut res per no haver-ho fet. Esperava trobar una narració típica de novel·la negra nòrdica, però el que he trobat és un personatge ancià en un entorn estrany, i uns personatges que no m'han acabat de convèncer, tot començant pel mateix protagonista. Els diàlegs entre pare i filla, per posar un exemple, són molt breus i força estranys; les reaccions de Fredrik són també rares i molts cops contradictòries, tan bon punt diu que farà una cosa i fa tot just el contrari, sense justificació ni sentit. Puc entendre que l'autor volia crear un personatge gran i una mica decrèpit, tot i que està a punt de fer setanta anys, amb remordiments per coses que ha fet en el seu passat i que de vegades li pesen molt i de vegades es justifica a sí mateix. A banda d'això, la narració és molt lenta i amb detalls que trobo que sobren, que només serveixen per omplir línies. M'ha decebut bastant, la veritat.