Las vidas ajenas

 

 Claude i Daniel són drapaires, un parell de perdedors que es dediquen a buidar pisos de gent que ha mort i a vendre allò que sigui aprofitable. Tots dos són el que en la seva ciutat, Brusel·les, es coneix com a "basura blanca", són uns morts de gana que no són capaços de fer res per prosperar. Un dia tenen la "brillant" idea de fer xantatge amb unes fotos compromeses que han arribat a les seves mans al senyor Lebeaux, un important empresari amb negocis, entre d'altres de diamants, una mica tèrbols sobretot a la zona de l'antic Congo Belga. En Degand és el seu advocat, un home gris però eficient, que haurà de portar la negociació amb els xantagistes.

  Vaig comprar aquesta novel·la, que va rebre el Premi Primavera de novel·la l'any 2005, en una botiga de segona mà, he llegit un parell de novel·les de José Ovejero que m'han agradat. No esperava que la trama d'aquesta novel·la estigués situada a Bèlgica, però he llegit en la contraportada que l'autor fa anys que hi viu.

  M'ha agradat, ha estat una lectura interessant tot i que fa una mica de mal cos, sobretot quan l'autor descriu personatges com l'empresari Lebeaux, un home cruel i sense escrúpols a qui tan se li fa qui hagi de trepitjar per tal d'aconseguir el que vol, tot i que li sobren els diners, és un home amb una supèrbia increïble, tan ben retratat que estic convençuda que en el món n'hi ha uns quants com ell que són els que mouen el "cotarro" en el que vivim. 

Fracàs

   

  La Clàudia i el Domènec són un jove matrimoni benestant de Barcelona, amb dos fills, minyona, segona residència, i tot allò de què gaudeix una parella burgesa ben posicionada. Mentre el Domènec treballa en els seus negocis la Clàudia es dedica a allò que fa una dona de la seva posició: res, atès que per això té minyona que s'ocupa de la casa i els fills. El Blai és un pintor bon amic del Domènec de fa temps i un dia el Domènec li proposa fer un retrat de la Clàudia, cosa que en principi podria semblar correcte, però el Domènec vol que la pinti nua. Al començament tots dos s'hi oposen però la tossuderia del Domènec acaba imposant-se i el Blai comença la seva feina. A mesura que avancen les sessions de pintura la relació entre tots tres s'anirà deteriorant, sobretot per culpa del mateix Domènec: 

"Calia restar llargues estones immòbil sota l'esguard de Domènec i de Blai. Clàudia es veia dins del mirall. Quan Blai pintava, semblava més pàlid. El seu esguard servava una expressió absorta, impersonal. Sota aquest esguard, Clàudia es sentia esdevenir un objecte".

  Aquesta és la primera novel·la que he llegit d'Aurora Bertana i haig de dir que m'ha entusiasmat, m'ha agradat molt com construeix els personatges, molt ben treballats en tan poques pàgines. He llegit comentaris de gent que la posen a l'alçada de Mercè Rodoreda i crec que s'ho mereix, com a mínim amb aquesta novel·la, espero llegir ben aviat alguna altra.

Les coses que t'hauria volgut dir

   El Lluís es retroba casualment amb la Cristina, amb qui va compartir un any d'institut i de qui es va enamorar. La Laia és una model catalana que fa temps que viu a Nova York i que troba a faltar casa seva. El Sergi, el Miquel i també els altres, per ells han passat anys, ara tots tenen una vida, però no tot és satisfactori, es troben en un moment de les seves vides en què no tot ha sortit com ells esperaven, no es poden queixar però... Potser les coses podrien haver anat d'una altra manera, i què hauria passat?

  En aquesta novel·la trobem personatges que tenen en comú trobar-se en un moment determinat de les seves vides en què són adults madurs, el temps ha passat i hi ha coses que haurien volgut que fossin d'una altra manera, és el que jo anomenaria "la insatisfacció dels quarantins". M'ha agradat perquè per la meva edat puc entendre perfectament les seves situacions. Tots ells tenen punts en comú, es coneixen, han tingut amistat. Cada capítol està dedicat a un d'ells. Potser he trobat a faltar un capítol final que els uneixi a tots.