Música de cámara

   Els pares de l'Arcadia, una nena de dotze anys, acaben de morir en un accident de tren a França, i ella, que només té dotze anys, es veu obligada a retornar a Espanya, país d'on van fugir els seus pares un cop acabada la Guerra Civil, atès que ells eren republicans. Ha d'anar a viure a Barcelona amb la seva tia Inés, que no triga a apuntar-la a l'escola de música del Liceu, ja que Arcadia és una bona intèrpret de la viola. Poc a poc l'Arcadia anirà adaptant-se com pot a la nova realitat que l'envolta, en una escola de monges on se li ensenyen els valors imposats per la dictadura, que deixen a les dones un paper secundari i submís en la societat. Però l'Arcadia, a mesura que es fa gran, no deixa de pensar en tot allò que li van ensenyar els seus pares. Un dia coneix el Javier, fill d'un important advocat adepte al règim, s'enamoraran i intentaran portar endavant la seva relació tot i les reticències de la família d'ell.

  En assabentar-me de la recent mort de Rosa Regàs el mes passat vaig pensar que potser ja tocava llegir aquesta novel·la que feia temps que estava a la pila de pendents. Vaig llegir primer algunes crítiques, cosa que de vegades no és gaire recomanable perquè poden predisposar bé o malament cap una nova lectura. En aquest cas, les crítiques no la deixaven gaire bé: parlaven d'un estil farragós, de frases molt llargues, cosa que és veritat i que fa que els diàlegs puguin semblar forçats i poc naturals, i fer la narració feixuga sense necessitat. 

  A banda d'aquest tema, a mi al començament m'ha agradat força, el retrat que fa l'autora dels barris de Barcelona per on es mou l'Arcadia, la situació de la dona en una època difícil, la seva relació amb el Javier i la seva família. Però la segona part, que narra la trobada molts anys després, al 1984, l'he trobat forçada, poc realista i que sembla més aviat un debat polític que un diàleg entre dues persones que fa més de vint anys que no es veuen. És per això que la meva valoració es queda en 3 estrelles que podrien ser 3,5. De totes formes no em penedeixo de la lectura i potser més endavant torni a llegir la Regàs.

Aloma

   Vaig llegir Aloma a l'institut com a lectura obligatòria, pràcticament no en recordava res, però encara tinc el llibre a casa, una edició que conserva el preu escrit amb llapis a la primera pàgina, 165 pessetes. Com que és un llibre petit el vaig ficar a la motxilla per tal de tenir-lo de comodí de lectura, i després d'haver llegit un totxo modern, Mañana, mañana y mañana, vaig decidir que era un bon moment per llegir-lo. I tan bon moment. 

  Aloma és una noia que viu en una casa amb jardí a la part alta de Barcelona, amb el seu germà, la seva cunyada i el fill petit de tots dos. Aloma és una noia una mica introvertida, òrfena i marcada per la mort del seu germà Daniel, que es va suïcidar. Un dia la família rep una carta d'en Robert, el germà de la seva cunyada Anna, que torna de Sudamèrica i passarà una temporada amb ells a casa, cosa que regirarà tota la rutina i l'entorn de l'Aloma.

  Podria dir moltes més coses d'aquesta novel·la escrita per Mercè Rodoreda i que va obtenir el Premi Crexells l'any 1937, i que posteriorment la mateixa autora va revisar l'any 1968. No sé quins canvis deuria fer, el cas és que, potser pel moment en què l'he llegit o vés a saber perquè, m'ha agradat moltíssim. Tot i que després de veure opinions per les xarxes, no és de les novel·les més ben valorades de l'autora. Val a dir doncs, que si li he donat cinc estrelles ha sigut de manera totalment subjectiva, com per altra banda són sempre les meves valoracions.

Mañana, mañana y mañana

 

 En Sam Masur es retroba en el metro la seva amiga Sadie Green, a la qual feia temps que no veia. Es van conèixer a l'hospital, quan en Sam tenia dotze anys i estava recuperant-se d'un greu accident de cotxe en el qual havia mort la seva mare; la Sadie, que llavors tenia onze anys, visitava a l'hospital la seva germana, en tractament per un càncer. En aquell moment ràpidament van avenir-se, atès que tots dos eran grans aficionats als videojocs. Un cop retrobats, ja com a estudiants universitaris, la seva afició als videojocs es converteix en una professió, tots dos juntament amb en Marx es convertiran en socis en el disseny i creació de videojocs amb un gran èxit professional. A mesura que passen les pàgines tots tres van madurant mentre es fan adults, com a persones, com a professionals, amb les seves afinitats, desavinences, traumes físics i psicològics.

  Quan vaig començar aquesta novel·la tenia moltes reticències i dubtava que pogués acabar un llibre de cinc-centes pàgines que fonamenta la narració en el desenvolupament dels videojocs, atès que no formo part de la generació que ha crescut amb ells. Haig de reconèixer que Mañana, mañana y mañana m'ha agradat força, tot i que a estones m'he sentit fora de lloc pel que he comentat abans, ni m'agraden els videojocs ni entenc absolutament res dels seus mecanismes d'elaboració i desenvolupament. I és que la història de la Sadie i en Sam té molt suc, conèixer-los com a persona, des de la seva adolescència fins a fer-se adults, en diferents llocs dels Estats Units, amb les seves alegries, tristeses i discapacitats, vivint l'èxit i el fracàs, tant en l'aspecte personal com professional.  

Aterratge

 

  Una dona en crisi pren una decisió sense pensar-s'ho dos cops: anar de viatge amb tres desconeguts a Islàndia, un viatge molt curt per tal de veure les restes d'un avió que s'hi va estavellar fa cinquanta anys, un accident en què no van haver-hi víctimes mortals.  Aquest plantejament serveix per conèixer dues persones: la dona protagonista i el pilot de l'avió, que quan es va estavellar era un jove de vint-i-sis anys amb molt poca experiència professional. 

  Què puc dir d'aquesta curta novel·la de només 154 pàgines que es llegeix en un sospir? M'ha agradat, però se m'ha fet curta: tot i que té frases lapidàries i dignes de ser remarcades, hauria volgut una mica més de profunditat i ordre en el coneixement de la protagonista. No m'ha agradat com està escrita: paràgrafs curts en què tan està parlant la protagonista com el pilot, present o passat, se m'ha fet una mica caòtic fins al punt que he estat a un pas de deixar-la, però agraeixo no haver-ho fet. En general puc dir que el balanç és positiu tot i que hauria agraït que hagués estat en una altra forma.

Els fills adormits

   Abans que la meva biblioteca de referència tanqués per vacances vaig fer una visita ràpida a la recerca d'algun llibre per afegir a la pila de pendents, que no para de pujar. És així com he trobat aquesta curta novel·la, que més que novel·la és una crònica, la de la família de l'autor, Anthony Passeron, que quaranta anys després de la mort del seu oncle Désiré fa un repàs no només de la seva història familiar, sinó també de la malaltia que es va endur el Désiré, la sida. 

  En capítols molt curts l'autor va presentant els seus avis, propietaris d'una carnisseria en un poble prop de Niça i que eren del tipus de gent que vivia només per a la feina. Aquests capítols s'alternen amb d'altres en què l'autor fa un recull històric de l'aparició del VIH i com van enfocar els diversos investigadors la recerca per esclarir l'origen, evolució i tractament d'aquesta greu malaltia, molt estigmatitzada en els seus origens. Crec que és una lectura molt recomanable, tant per conèixer l'aparició de la sida i l'evolució com per les greus conseqüències que van patir moltes persones tant a nivell sanitari com social i familiar.

Aguacero

 

 Gener de 1955. En un poble de la serra madrilenya en poc temps han mort assassinades quatre persones: dos guàrdies civils i l'alcalde del poble i la seva dona. És per això que l'inspector de la policia Ernesto Trevejo és enviat cap allà a investigar els crims amb l'ajuda d'un jove guàrdia civil. Les autoritats estan molt interessades en resoldre ràpidament aquests crims, en la zona s'està construint una gran presa i el govern de Franco vol donar una bona imatge a l'exterior.

  Durant aquestes vacances he passat per Plasencia i he aprofitat per visitar La Puerta de Tannhauser, una llibreria amb molt encant que segueixo des de fa temps a Instagram. És allà on he trobat aquesta novel·la d'un autor extremeny desconegut per mi però que ja porta escrites vàries novel·les amb l'inspector Trevejo com a protagonista.

  La lectura d'Aguacero ha estat interessant, pel protagonista i per l'època en què es desenvolupa l'acció, tres dies del mes de gener en els quals la protagonista és la insistent pluja que no para de caure, un ambient fred que s'agraeix en aquests dies de calor. L'he valorat amb 3 estrelles perquè no està contemplat el 3,5. S'agraeix que l'editorial Alrevés hagi recuperat el primer cas de l'inspector Trevejo, publicat originalment l'any 2016.

El lápiz del carpintero

   Un home gran de nom Herbal explica a una jove de nom Maria da Visitaçao la seva joventut, quan va esclatar la Guerra Civil i ell era un guàrdia civil que feia de vigilant en una presó a Galicia. Dins de la presó un pintor va dibuixant amb un llapis de fuster els rostres del Pórtico de la Gloria de la catedral de Santiago de Compostela, posant-los les cares dels seus companys de presidi. El guàrdia Herbal té una obsessió malaltissa amb el doctor Da Barca, un jove metge molt vocacional i intel·ligent, tancat a la presó i a qui visita la seva nòvia Marisa.

  Aquesta novel·la de Manuel Rivas va ser escrita en gallec per l'autor, jo he llegit una traducció al castellà. El seu estil és una mica especial, a estones difícil de seguir i al començament una mica caòtic, fins al punt que no se sap ben bé qui porta el pes de la narració, l'he trobat tan estranya al principi que he estat a punt de deixar-la en els primers capítols. M'alegro de no haver-ho fet, m'ha agradat molt tot i que, com he comentat, l'estil narratiu no és del meu gust. En poc menys de 200 pàgines aporta per una banda les conseqüències de la Guerra Civil en un lloc concret, i per altra banda una bonica història d'amor.