Inacabat: Petons de diumenge

    Tot just l'acabo de començar i ja m'he adonat que no és un bon moment per llegir aquesta novel·la, galardonada amb el Premi Prudenci Bertrana, i que comença amb els últims dies de vida de la Valèria, arqueòloga ja gran que sap que s'està morint. Ella mateixa va explicant a un jove com ha començat la seva malaltia, com són els seus sentiments i la relació amb els seus fills a la vegada que s'intercalen records de la seva joventut en forma de llibretes-diari personal escrits per ella mateixa i que comencen amb la seva estada a Barcelona per estudiar a la universitat en una època en què les dones que estudiaven estaven mal vistes, i més si eren de poble.

   L'hauria d'haver deixat a la biblioteca un cop vaig llegir la contraportada amb el resum, però tothom en parlava tan bé... No tinc ganes de llegir històries tristes, per molt bones que siguin, i segur que aquesta ho és.

Ningú ha escombrat les fulles

    Ningú ha escombrat les fulles és un recull de relats curts, amb un títol molt adient, totes les petites històries  estan impregnades de malenconia, tristor, pèrdua, mort, inclús suïcidi. És magnífica la descripció que fa l'autor de petits detalls quotidians, amb una riquesa de llenguatge magistral i un gran estil literari. Tot i això són històries íntimes, molt personals, de personatges molt propers, tant que a vegades hom pot pensar que és un dels protagonistes.     

   No acostumo a llegir llibres de relats curts, no m'agraden, sempre em deixen la sensació que s'acaben abans de temps. Tanmanteix aquest era un dels llibres de la meva llista, tan bones eren les crítiques que havia llegit fins ara. Amb molta pena haig de dir que no l'he acabat, és un molt bon llibre i l'autor és un gran escriptor, però no ha estat suficient com per enganxar-me ni quan portava llegit més de la meitat.

Trobat al facebook (I)

    No sóc gaire aficionada a les xarxes socials, però tot i això m'he deixat arrosegar com una ovella per un ramat i també tinc el meu perfil. A base de perdre temps he acabat trobant de tant en tant algunes coses que m'agraden, com aquelles frases en què amb quatre paraules es pot dir molt. Aquesta és una d'elles.

L'hivern del món

    Seguint amb la trilogia de Ken Follet, he aprofitat els dies de Nadal per llegir el segon totxo de la col·lecció, 960 pàgines que comencen el 1933, amb l'ascens d'Adolf Hitler a Alemanya, i que acaba el 1949, amb la partició de Berlin. 

    Els personatges són les mateixes famílies de La caiguda dels gegants, però han passat els anys i el protagonisme en aquest llibre recau sobre els fills, és per això que recomanaria llegir la primera part abans de començar aquesta. Cadascún d'ells juga un paper en la narració, des dels rics nord-americans fins els alemanys i russos que es dediquen a l'espionatge durant la guerra.

    Com els llibres de Follet que he llegit fins ara, la lectura és ràpida i fàcil, malgrat que pugui espantar una mica la considerable allargada de la novel·la, però puc assegurar que es fa fins i tot curta (sempre i quan sigui del gust del lector), tan gran és el contingut històric que hi ha en les seves pàgines, que pressuposo ben documentat, és una gran lliçó d'història novel·lada, on fins i tot hi ha capítols dedicats a la guerra espanyola. M'ha agradat molt com relata la situació política en els anys previs a l'esclat de la guerra al Regne Unit, ja que desconeixia la influència que van tenir els nazis i la seva ideologia en aquest país. Potser la part que se m'ha fet més pesada és la política que van desevolupar els països que van participar en la guerra, i no és perquè sigui avorrida ni molt menys, és que cada dia m'agrada menys la política en general.