Primavera cruel

   A la primavera de l'any 1956 apareix un home mort molt a prop de la residència de Franco, el palau d'El Pardo. L'home trobat mort anava armat, cosa que fa pensar als investigadors que pretenia atemptar contra la vida del dictador, és per això que el cas és encarregat a l'inspector Trevejo, que anteriorment ha demostrat les seves capacitats per resoldre casos complicats, i aquest ho és, no queda gaire clar si aquest home volia matar Franco, atès que un cop iniciades les investigacions comencen a aparèixer altres morts de persones relacionades amb la primera víctima, i que apunten a una trama estranya, no comunista com en un principi semblava ser.

  Aquest passat estiu vaig descobrir Luis Roso, un escriptor de novel·la negra estremeny, amb el primer cas de l'inspector Trevejo, Aguacero, un personatge peculiar, que tot i ser policia en l'època de la dictadura franquista no combrega gaire amb la política i intenta mantenir-se al marge, cosa prou difícil dins la seva professió. 

  Aquest nou cas de Trevejo m'ha agradat, el començament és una mica lent, però cap a la meitat comença a veure's el fons de la trama, complicada, potser una mica enrevessada pel meu gust, i amb un final força imprevisible. Sí que m'ha fet patxoca el fet que bona part de l'acció passa a Catalunya, amb personatges que parlen català, de fet Luis Roso va estudiar un temps a Barcelona.

Només terra, només pluja, només fang

   La Maria arriba a Ca la Viuda, la casa de la seva família que ara és buida. Es tanca dins la casa i no surt, davant del desconcert dels veïns de la casa més propera, en Manel i la Cristineta, una parella ja gran, que no entenen què ha vingut a fer, perquè no surt, què menja si no surt ni a comprar. El que no saben és que la Maria ha arribat més morta que viva, que arrossega una pena que l'està consumint, i que se sabrà poc a poc a mesura que ens endisarem en la lectura d'aquest llibre de només dues-centes pàgines però que és capaç d'explicar el dol d'una manera intensa i profunda.

  L'he llegit només en un dia, m'ha agradat molt tot i que al començament no acabava d'entendre ben bé per on anava l'autora. Trobo que és una lectura dura, no la recomanaria a segons qui en segons quin moment, però tot i això, la trobo necessària. A més, la parella gran de veïns, amb la seva xafarderia, li treuen ferro amb un petit toc d'humor dins la desgràcia.

La casa de les tres xemeneies

   

  El Ramon, un jove de divuit anys fill d'exiliats a França, arriba a la Barcelona de l'any 1962, disposat a continuar amb els seus estudis i millorar el coneixement del castellà, atès que ell ha nascut a França i amb els seus pares ha parlat sempre en català. El Ramon lloga una habitació en un pis del carrer Conde del Asalto (l'actual Nou de la Rambla), i des d'aquest pis pot veure perfectament la singular silueta de les xemeneies de La Canadenca, una fàbrica amb una història destacada dins la Barcelona del segle XX. Un cop instal·lat, el Ramon va coneixent els veïns de l'escala, des del porter Salvador, mutilat de guerra i a qui el franquisme ha col·locat allà per espiar els veïns, fins a la Josefina, una dona que viu sola i rodejada de llibres. Com és normal, més estreta serà la relació amb els propietaris del pis on té l'habitació llogada, un matrimoni treballador amb un fill de quinze anys, el Quimet, un jovenet que juga a rugby al camp de la Foixarda. 

  Per al Ramon la vida quotidiana de les famílies que l'envolten i de la joventut és tota una sorpresa, ell està acostumat a una llibertat individual que és impensable en un país que comença a remontar després de la Guerra Civil i una dura postguerra, i pensava que en general la gent estaria més rebotada contra el règim de Franco, però es troba amb que tothom s'ha adaptat, dins les limitacions, i intenta sobreviure com bonament pot. Tot i això, a mesura que va coneixent més a fons les persones que l'envolten, va trobant indicis de ganes de canvi, de petites revolucions en el dia a dia. A més de tot això, el Ramon viurà el drama de les riuades del Vallès, el descobriment dels barris de barraques i els submons de corrupció i prostitució que conviuen a la ciutat.

  Quan vaig veure la portada d'aquest llibre vaig pensar que seria molt semblant a Les noies de Sants, que vaig llegir l'any passat, però res a veure: en aquesta novel·la hi ha un estudi molt profund de la realitat d'un barri, el Poble-sec, d'una gran ciutat com Barcelona, en uns anys de la dictadura en què es comencen a albirar canvis, lents però segurs, i se'ns mostren unes situacions i uns personatges que poden ser perfectament reals, de fet l'autor s'ha inspirat en la seva pròpia història per construir un relat molt interessant de la societat barcelonina dels anys 1962 i 1963. Una lectura molt recomanable.

  

La nit més clara

   

 El Damià és un jove estudiant que acaba de perdre el seu pare, només li queda l'àvia que ja és molt gran. Quasi sense proposar-ho troba la manera de sortir endavant: la prostitució, una activitat que li permet continuar estudiant i mantenir la seva àvia, endinsant-se poc a poc en aquest submón que li ofereix fàcilment la nit de la ciutat de Barcelona.

  La nit més clara és una novel·la molt curta on el Damià narra amb una fredor que espanta una mica com viu el seu dia a dia. M'ha agradat, l'he llegit poc temps, cent-sis pàgines que podrien haver estat més perfectament, l'he trobat excessivament curta, m'han faltat alguns detalls de la vida personal del Damià i trobo que si li podria haver tret més suc a la història. Tot i això, el balanç general és positiu.

Somiàvem una illa

   La Carla acaba de perdre la seva mare i està molt trasbalsada: mai ha conegut el seu pare, és filla única i la mare era el seu refugi, sempre estava allà. Ara li queda el seu marit i els dos fills que tenen, però ella, que se'ls estima molt, necessita fer una pausa, agafar-se un temps de reflexió per superar el que li està passant. Tot això, tot el que porta a dins i el que sent, ho escriu en una llarga carta adreçada al seu marit, i aquesta carta és un resum de la seva vida, de les persones que ha conegut i li han deixat empremta, de la seva relació amb la mare, de la feina, dels fills... 

  Aquesta novel·la de Roc Casagran ha obtingut aquest any el Premi San Jordi, no acostumo a llegir premis literaris perquè els poc que he llegit m'han decebut, però en aquest cas, en llegir la contraportada vaig pensar que li podia donar una oportunitat, i més quan me'l van regalar per Sant Jordi. I haig de dir que m'ha agradat força, tant la història personal de la Carla com la manera en què està estructurat el llibre: mentre la Carla descriu en primera persona tot allò que li ha passat i com se sent, l'autor intercala petites històries de diverses illes, totes elles singulars per la seva situació en el mapa, molt aïllada, i amb una idiosincràsia que les fa úniques, tant en el seu origen com en la seva situació actual. Això últim ho he trobat molt original i ben col·locat dins la narració, i molt interessant ni que sigui com a apunt cultural.

  En definitiva, puc dir, sempre des del meu punt de vista plenament subjectiu, que en aquest cas l'obra guanyadora del San Jordi s'ho mereix.