Les papallones no mosseguen

   La Clàudia viu una experiència traumàtica amb tretze anys, tot coincidint en un moment en què una papallona la mossega. Els anys passen i les ferides no s'han tancat del tot, la Clàudia es fa adulta i afronta les diferents etapes de la seva vida com pot: amors, etapa universitària, maternitat, els pares que es fan grans, la relació amb la seva germana Sara; i queden pendents els silencis. 

  Tal i com consta en l'índex d'aquesta curta novel·la, sembla que la vida té totes unes etapes: sobreviure (al fet traumàtic), crèixer, transformar-se (en adults) i volar. He conegut aquest llibre, com moltes de les lectures que faig últimament, per les xarxes socials, vaig veure que la tenien a la meva biblioteca i cap allà que vaig anar. Com que és molt curta, cent vuitanta-quatre pàgines, l'he llegit pràcticament en un dia. La veritat és que m'ha agradat, tant la temàtica com la manera en què està escrita, en primera persona és la Clàudia qui ens explica tot el que li passa i com se sent. Però m'ha sabut a poc, crec que la trama dona per molt més suc del que se li ha tret, pel meu gust li ha faltat aprofondir una mica més, tant en la Clàudia com en sa germana, i també amb la seva parella, de qui pràcticament només se l'anomena quan cal. És per això que es queda amb 3,5 estrelles quan fàcilment podia haver arribat a 4.

Cinc vells

 

  Aquest curtet llibre recull cinc relats en què els protagonistes  són vilatans de Mequinensa, l'omnipresent Mequinensa de Jesús Moncada, excepte en el primer mini relat en què el protagonista és un tramviaire a punt de jubilar a Barcelona. Tots els personatges són vells, i mai més ben dit personatges. A més del conductor de tramvies trobarem el Silveri, a qui la construcció del pantà dispara l'avarícia; dues iaies que fa seixanta anys que no es parlen; la iaia de la família Móra i l'afer del cementiri nou; i l'hereu vingut a menys. Tots els relats estan escrits amb ironia i sarcasme, amb el llenguatge i estil de Moncada, un microllibre per passar una estoneta agradable.

El crimen de Malladas

 

 A l'estiu de 1915 cinc persones van morir de manera cruenta en una finca de la província de Cáceres, totes elles mortes a cops de destral, eren un home, dues dones, una d'elles embarassada, i dues nenes. La finca en qüestió, Malladas, pertany al municipi de Moraleja. Des d'allà es desplaçaran les autoritats per tal d'esclarir l'escalofriant succés, ja que hi va haver un fort acarnissament amb les víctimes. Les investigacions de la Guàrdia Civil van concloure amb la detenció de cinc jornalers de la zona, a qui es va processar, jutjar i condemnar per aquests crims. Fins aquí tot podria semblar que havia seguit el procés normal, però no va ser així, atès que els cinc jornalers asseguraven que la nit del crim estaven en un altre poble lluny d'allà, i molts testimonis així ho asseguraven. Altres proves també indicaven que no eren ells els assassins, però tot aixó es va obviar en el judici i se'ls va condemnar a cadena perpètua. L'advocat defensor, Manuel Telo, sempre va creure en la inocència dels jornalers, va lluitar per esclarir els fets però no va trobar mai recolzament i tot van ser traves en les seves investigacions, que semblava ser que apuntava a una fosca trama. 

  L'autor d'aquesta novel·la, que més que novel·la és un impressionant treball d'investigació, Luis Roso, és natural del poble on van succeïr el terrible crim, i quan va descobrir els fets es va sentir obligat a investigar. És així com ha escrit aquest llibre, on descriu amb la màxima objectivitat possible i amb la poca informació disponible, com creu ell que es van desenvolupar els fets posteriors als crims.

  Vaig descobrir Luis Roso aquest passat estiu, quan vaig passar uns dies per la província de Càceres, i en la preciosa llibreria La puerta de Tanhauser, a Plasencia, vaig veure en un prestatge un llibre de l'editorial Alrevés que em va cridar l'atenció, aquest llibre és Aguacero, em va agradar força i vaig pensar que continuaria llegint aquest autor. Tot i que El crimen de Malladas no és ben bé una novel·la, que quedat impactada per la narració, per tot el treball de recerca que ha fet l'autor, i crec que és d'aquells llilbres que deixa empremta.

Agnes Grey

   L'Agnes és filla d'un pastor amb escassos ingressos i d'una dama ben posicionada socialment que va renunciar als seus privilegis per amor. La família no passa per un bon moment econòmic i l'Agnes, que gaudeix d'una bona educació, decideix treballar com a institutriu per a ajudar la família. És així com entra a treballar per a la família Bloomfield per fer-se càrrec de l'educació dels seus fills, uns nens malcriats. Allà veurà com és de difícil imposar-se quan ni els nens ni els pares ni el servei de la casa respecten la seva autoritat.

  Amb aquesta novel·la no gaire llarga, Anne Brontë explica un món que ella mateixa va conèixer bé, el de les institutrius, que es veuen en una posició complicada, menyspreades per les famílies per a les quals treballen, que volen que eduquin els seus fills però no hi col·laboren gens ni mica, és més, molts cops posen traves a la seva feina.

  He trobat aquesta novel·la amb aquesta edició tan maca als prestatges de la meva biblioteca. Està bé sense que m'hagi entusiasmat, està escrita com si fos un diari i és fàcil de llegir tot i l'època en què es va escriure. I així poc a poc vaig llegint les germanes Brontë.

Com un batec en un micròfon

   

  A començaments d'estiu la Gabriela, una noia de divuit anys, es desplaça al poble del seu avi a passar l'estiu, on treballarà a la biblioteca del poble. Un cop instal·lada s'acosta al llac proper a banyar-se. Allà es trobarà amb en Quim, un home de trenta-nou anys que ha llogat una casa per passar l'estiu amb els companys de feina teletreballant. De seguida la Gabriela s'interessa pel Quim, contacta amb ell per Instagram, van parlant, el intenta no mostrar massa interès per ella atesa la diferència d'edat, ella va sortint de festa amb les amigues, passa a prop on està ell, el va cercant poc a poc.

  Fa pràcticament un any que aquesta novel·la de Clara Queraltó va rebre el premi Llibres Anagrama de Novel·la, en veure que la meva biblioteca la tenia disponible i que no és gaire llarga, unes dues-centes pàgines, vaig passar a buscar-la, i l'he llegit en pocs dies. Està estructurada en dues parts, ambdues narrades en primera persona. En la primera part la Gabriela ens va explicant la seva arribada al poble, el retrobament amb les amigues, el llac i una mica el treball en la biblioteca; en la segona part és el Quim qui explica el mateix periode d'estiu en què coincideix amb la Gabriela al poble. Ella és una noia descarada, independent i una mica grollera i superba, en canvi el Quim és un home aparentment tranquil i assenyat.

  No puc dir d'aquesta lectura que no m'hagi agradat, però crec que no n'hi ha per tant com per un premi, de fet quan portava mig relat de la Gabriela he estat temptada de deixar-la estar, entre d'altres coses perquè no m'agrada gens la protagonista, l'he trobat excessiva en les formes. He llegit crítiques de tota mena i he vist que a la majoria de la gent els ha agradat més la primera part que la segona, per mi són molt diferents perquè els dos protagonistes ho són, a més m'ha semblat que tots dos es podrien haver treballat més.