La memòria de la Vall Fosca

   Ja em venia de gust llegir novel·la negra propera a casa, i vaig aprofitar la segona edició de Sabadell Negre organitzada per Les Dames del Crim, per passar per la llibreria a fer una ullada només... Evidentment, vaig sortir d'allà amb dos llibres que em van cridar l'atenció i vaig tenir la sort que els seus autors estaven allà i me'ls van dedicar.

   Un d'aquests llibres és La memòria de la Vall Fosca. En aquesta curta novel·la de Carles Mentuy, els clans dels Mairà i dels Xurracs estan enfrontats pel control del tràfic de drogues a la Vall. Hi ha odis personals, familiars i llunyans en el temps, a part del vessant delictiu, que porten a un enfrontament continu i molt violent entre els dos clans. 
   Les cent vuitanta-quatre pàgines que té aquesta novel·la passen volant, amb un ritme d'acció trepidant i personatges que podrien ser perfectament cosins germans de la Cosa Nostra, però amb la parla pròpia de la Vall Fosca, tan maca; tot amanit amb els increïbles paisatges de la Vall que l'autor coneix perfectament. 

Un corazón demasiado grande

   Aquest llibre és un recull de narracions curtes que no hauria llegit si no fos perquè m'he subscrit a Bookish, una iniciativa que vaig veure per Instagram i que vaig trobar prou interessant. No l'hauria llegit perquè en general no m'agraden els relats curts, em fan la impressió que les històries queden coixes, que es podria treure molt més profit dels temes plantejats. Al llegir Un corazón demasiado grande he tingut sensacions contradictòries: per una banda alguns dels relats m'ha deixat trasbalsada, en les poques pàgines que tenen m'han tramès molt; en canvi, d'altres els he trobat més fluixos o no he sabut veure el que l'autora volia transmetre. 

   Cal destacar sobretot el primer d'ells, que és a més el més llarg. En ell, una dona accedeix a cuidar el seu exmarit a instàncies de la seva filla, un home que és un malalt terminal i a qui no tracta des de fa anys. Una història de persones molt properes, que ben bé podrien ser qualsevol de nosaltres o dels nostres veïns, amics o coneguts. Aquesta proximitat dels personatges i la quotidianitat de les situacions plantejades és el denominador comú de tots els relats, així com la seva localització en el País Basc, a banda i banda de la frontera.

   Val a dir que ha rebut dos premis: el Premio Euskadi de Literatura i el Premio de los Libreros de Guipúzcoa. 

El último barco

   

   L'inspector Leo Caldas rep l'encàrrec per part del seu comissari d'investigar la desaparició d'una dona jove, la Mònica, filla única d'un eminent metge de Vigo amb qui el comissari se sent molt agraït per haver tractat fa temps la seva dona amb èxit. Caldas accepta l'encàrrec a contracor, ja que la Mònica és una dona adulta que viu sola i que no té perquè donar explicacions del que fa amb la seva vida. El metge és un home persistent i amb una forta personalitat, durant tota la investigació es dedica a pressionar Caldas i el comissari per obtenir resultats. Poc a poc Caldas, acompanyat del seu ajudant Estévez, comença amb el seu personal estil a preguntar a veïns, coneguts i companys de feina per esbrinar què ha passat amb la Mònica, si la seva desaparició és voluntària o no.

  He tingut la gran sort d'aconseguir aquest totxo de més de 700 pàgines tot just quan estava acabant La playa de los ahogados. El último barco segueix una mica la mateixa manera de narrar que l'anterior, una investigació lenta, pausada, de recollir molt poc a poc bocins d'informació, sense grans artificis. Ben bé és un gran assoliment per part de Domingo Villar el fet que aquesta lentitud en la narració no faci la lectura feixuga ni molt menys, malgrat la considerable allargada del llibre les pàgines passen ràpid, els capítols són curts i el lector té la sensació d'estar al costat de l'inspector Leo Caldas a Vigo i els seus voltants.