La luna en las minas

    He llegit dues novel·les de Rosa Ribas fins ara, i m'agrada el seu estil com a escriptora, de fet, amb Pensión Leonardo vaig quedar encantada. Els seus llibres parlen d'un temps gris en una Espanya grisa dels anys 50-60, en llocs poc acollidors i fins i tot inhòspits però que donen per a històries de personatges senzills i profunds alhora. 
    Per això vaig buscar la seva última obra, La luna de las minas, que parla d'un home llop, un tema que no m'atreu gaire, jo que sóc més partidària de realisme que de fantasia. I puc dir que no m'ha decebut, perquè el jove Joaquín, Ximo, és un personatge d'allò més tendre, rebutjat per la seva família sent un nadó i acollit per una àvia que creu que és un ésser innocent malgrat la seva "maledicció". Tot això en un lloc tan especial com és la comarca del Maestrat, que l'autora coneix molt bé, on les llegendes, supersticions i mites resulten d'allò més creïbles, per la seva especial orografia i els petits i aillats pobles que en formen part.
    No és la millor novel·la de la Rosa Ribas que he llegit fins ara però he gaudit d'una lectura entretinguda que m'ha fet empatitzar amb el protagonista i amb una temàtica que en principi no hauria escollit si no fos per qui l'ha escrit.

   

Recursos inhumans

   L'atur és un gran problema social en els països occidentals; i més greu és pels qui ho pateixen, sobretot si l'aturat passa dels cinquanta anys, com li passa a l'Alain, el protagonista. Trobar una feina digna es converteix en un repte gairebé impossible, a més que com a persona se sent menyspreat i invisible per a les empreses. Així és com l'Alain es troba, qualsevol feina és vàlida per ell, que va ser cap de recursos humans durant molts anys. Ara treballa només tres hores per un sou miserable, una feina no qualificada que ha trobat mitjançant els serveis d'ocupació. Però un incident amb el seu cap fa que l'Alain arribi al límit de la seva resistència. En aquest moment crític és quan se li presenta l'oportunitat de tornar a treballar en la seva professió: una gran empresa prepara un procés de sel·lecció en què l'Alain participa fins arribar a l'última prova, que consisteix en participar en un joc de rol amb ostatges. Desesperat com està, l'Alain es dedica a preparar-se a fons per a aquesta prova, arriscant-ho tot, fins i tot allò que més estima: la seva pròpia família. 

  Recursos inhumans està estructurat en tres parts: abans, durant i després. Comença amb la narració en primera persona per part de l'Alain del neguit que pateix des que va perdre la feina. No voldria donar més detalls per no fer un spoiler, només diré que hi ha girs inesperats que converteixen la novel·la en quasi bé un thriller. També cal remarcar com l'autor, Pierre Lemaitre, descriu la part més fosca del món empresarial, sense escrúpols a l'hora d'aconseguir el perfil de treballador desitjat, i com l'atur pot arribar a destrossar la persona que ho pateix. 

   Vaig estar a punt d'abandonar el llibre sobre la pàgina 100, de tan malament que m'ho estava fent passar l'actitud de l'Alain, que semblava que hagués perdut per complet el seny i que abocava la seva família a la desgràcia; aquí haig de reconèixer el mèrit de l'autor, que va aconseguir que realment m'endinsés profundament en la trama. Per sort no ho vaig fer, la lectura ha sigut una experiència impresionant, està molt ben escrit fins al punt d'endinsar tant al lector que sembla que estigui ben bé al costat de l'Alain en la seva boja carrera per aconseguir el lloc de treball que tant necessita per la seva salut mental. 

El cuento de la criada

   La Defred ho ha perdut tot, fins i tot el seu propi nom. Després d'una mena de revolució de caire religiós-integrista com a conseqüència de l'amenaça del terrorisme islàmic, les dones han perdut totes les seves llibertats, de pensament, de moviment, fins i tot han d'anar vestides amb una mena d'uniforme segons la seva funció en la societat. La dictadura puritana que governa el seu país considera les dones únicament com un element reproductor, i quasi totes les que no poden tenir fills són enviades a les Colònies, un desterrament on les espera un dur treball en un lloc fortament contaminat. D'altres, una minoria, es queden perquè o bé són les esposes d'homes importants o bé fan algun tipus de feina que no poden fer els homes, com fan les anomenades Tíes, que es dediquen a adoctrinar a les dones pequè coneguin bé el seu paper en aquesta nova societat. 
   Així doncs, la Defred és portada a casa d'un home important, a qui l'autora anomena el Comandant, i a qui la seva dona no ha pogut donar un fill. Allà tota l'activitat que du a terme la Defred és controlada fins a l'últim detall, està prohibit llegir, no pot sortir sola al carrer, se li proporciona el menjar adequat per tal que mantingui una bona salut, ja que haurà d'intentar concebir un fill del Comandant, a qui no pot veure mai a soles.

    La Defred va narrant en primera persona com viu ella la seva situació, poc a poc va donant detalls de com ha arribat fins aquí i quins són els seus sentiments, els seus records, les seves quasi nul·les esperances de canviar el seu destí. 

    Impactant i visionària, El cuento de la criada fa fins i tot por, de tant realisme que porta a dins, com si allò que explica es pogués viure perfectament demà, plasma una situació no tan llunyana ni esbojarrada com en principi podria semblar.  Aquesta és una d'aquelles lectures que tot i ser molt bones deixen un mal cos per tot el que volen dir, el que porten a dins, una societat imaginària però no impossible de veure, tal i com està el món.