Las siete cajas

    No acostumo a llegir no ficció, però comentaris de companys de feina em van obrir la curiositat i em vaig decidir a llegir aquest llibre, escrit per Dory Sontheimer, nascuda a Barcelona, educada en la fe catòlica i d'origen alemany.
    Arran de la mort de la seva mare, la Dory troba a les golfes de casa set caixes que contenen un munt de cartes antigues, cartes que són tot un document històric i que trasbalsen profundament la Dory en conèixer l'origen de la seva família i el trist i cruel destí que van patir molts d'ells.
    Els pares de la Dory es van conèixer a Barcelona, on tots dos residien, enviats per les seves famílies fora d'una Alemanya on Hitler comença a ofegar lentament la vida dels seus ciutadans jueus. Ells van ser afortunats en poder fugir del nazisme, i mitjançant la lectura de les cartes la Dory va esbrinant poc a poc les històries d'avis, cosins, tiets, pares i germans perseguits, maltractats i assassinats per un règim intolerant, racista i cruel fins a límits insospitats com va ser el nazisme.
    Val la pena llegir un relat real i colpidor com aquest per no oblidar l'Holocaust i les seves terribles conseqüències, el genocidi programat de tantíssimes persones innocents condemnades només pel seu origen i la seva religió.
    Dory Sontheimer va ser entrevistada per TV3: http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/Telenoticies/Las-siete-cajas-Dory-Sontheimer/video/5174991/

Els ulls grocs dels cocodrils

    La Josephine, experta en història medieval, viu una existència relativament plàcida als seus quaranta anys, amb dues filles adolescents i l'única ombra d'un marit que porta un temps a l'atur. L'Antoine, el marit, ocupa tot el seu temps en cuidar les plantes, llegir el diari, jugar als escacs amb si mateix i seduir la perruquera del barri. 

    El drama comença quan la Josephine descobreix l'afer del seu marit. Llavors s'adona de la fragilitat del seu petit món i s'haurà d'enfrontar tota sola a la vida: se sent lletja, grassa, envellida, bleda i incapaç de tirar endavant sola, sobretot en comparar-se a la seva germana Iris, bella, ociosa i feliçment casada amb un home d'èxit. A més, ha de suportat el menyspreu de la seva rígida mare i l'obstinada rebel·lia de la seva filla gran, que la culpa de la seva penosa situació.

    Tot i que la Josephine és la protagonista, tots els personatges que l'envolten, la majoria femenins, tenen un gran pes en aquesta novel·la de Katherine Pancol, entretinguda i de fàcil lectura de quasi sis-centes pàgines en edició de butxaca, i que forma part d'una trilogia formada per El vals de les tortugues i Els esquirols de Central Park estan tristos els dilluns, i que tracta principalment de la recerca de la felicitat.

    No m'agrada gaire llegir moltes opinions sobre un llibre abans de llegir-lo perquè anar amb una idea preconcebuda pot fer que no s'assoleixin les expectatives creades, ja m'ha passat més d'un cop, és per això que fins que no l'he acabat no he sabut que fins i tot hi ha una pel·lícula. 
    Un altre cop he caigut de quatre grapes en una trilogia, però els altres dos llibres els deixo per més endavant, si és que els arribo a llegir, i no perquè no m'hagi agradat, sinó perquè ara em ve de gust alguna cosa una mica diferent.

Ofrenda a la tormenta

     En l'última entrega de la trilogia del Baztán, la inspectora Amaia Salazar s'haurà d'enfrontar aquest cop a un estrany cas, la mort d'una petita aparentment per mort súbita. Però l'actitud del pare, que intenta endur-se el cadàver de la nena del tanatori, fa que s'investigui el cas a fons, tot descobrint en l'autòpsia que la nena ha estat asfixiada. L'àvia de la nena sosté que l'ha mort Inguma, ésser mitològic que absorbeix l'alè dels nens quan dormen. 

    L'Amaia no està tranquil·la, els malsons la continuen torturant i no creu que la seva mare hagi mort, tot i que tots els indicis així ho indiquen, només el seu company Jonan entén el seu neguit.

    L'acció continua trepidant en aquesta tercera part de la trilogia, enganxa força, tant o més que les altres. La trama és original i la majoria de personatges ben treballats, però no tot és perfecte. James, el marit d'Amaia, és completament inversemblant i anodí. L'investigador Dupree trontolla, i la tia Engrasi perd la força i el pes que havia tingut en els altres llibres. Tanmateix Flora, la germana d'Amaia, esdevé un personatge molt més creïble i humà. 
    A més, plou durant tot el temps (realment plou tant a Pamplona i Elizondo durant l'hivern?). 

    Malgrat aquestes pegues i altres que no es poden dir per no desvetllar massa, m'ho he passat molt bé amb aquest llibre i els anteriors, li haig de reconèixer a l'autora el bon treball fet en recollir la mitologia de la vall del Baztán, descriure l'ambient esotèric dels seus boscos i la creació d'uns personatges femenins d'una societat governada per dones fortes que sempre fan "el que cal fer".