Els crims de la mel

   

 Durant el novembre de 1953 una caravana de gitanos nòmades està per la zona del Pallars, venent als mercats dels pobles els seus productes. La Samara, una jove gitana, està embarassada del segon fill i porta malament l'embaràs, és per això que el seu marit, el Tijeritas, acompanyat del seu germà, surten pel bosc a la recerca d'algunes herbes que puguin alleujar el malestar de la Samara. S'apropen a una zona on un pagès té panals d'abelles per recolectar mel, i els dos germans s'hi acosten per endur-se'n una part. Però el pagès, alertat que hi ha gitanos per la zona, estava amagat vigilant els seus panals, i no dubta en disparar quan els dos germans s'hi acosten. El Tijeritas mor i el seu germà queda ferit, cosa que enfrontarà el patriarca dels gitanos i pare dels dos germans amb la família pagesa propietària dels panals.

  Aquesta última novel·la de Pep Coll està basada en un fet real, el crim va succeïr, però la resta de la narració ha quedat a la imaginació de l'autor, tal i com ell mateix diu al final de la lectura. És evident que tot i ser ficció té molta part de realitat, si més no el dia a dia de pagesos del Pallars i de gitanos transhumants, d'una època en la qual encara queda empremta de la Guerra Civil, de com actua la Guàrdia Civil i la justícia.

  Vaig trobar aquest llibre en una botiga de segona mà fa uns tres mesos, cosa que em va estranyar atès que la data de publicació és novembre de 2024, qui sigui que la va comprar no ha quedat satisfet amb la lectura. A mi sí que m'ha agradat, sobretot com l'autor fa de narrador, com si estigués fent una crònica dels fets, amb un punt d'ironia que he trobat divertit. I he hagut de consultar el diccionari algun cop per trobar paraules com escunç, que no havia sentit mai i que vol dir atzar, casualitat, coincidència.

Un estiu per estimar

   La Marina ha perdut el seu marit a qui estimava molt, i decideix marxar de Barcelona i establir-se a la casa familiar a Albons, a l'Empordà, per tal de portar el dol allà. Al cap d'un temps, però, s'haurà de fer càrrec de la seva mare, ja gran, que ha caigut i l'han hagut d'operar i no pot està sola a casa. Aquest fet trasbalsa la Marina, que no té una bona relació amb la seva mare, de fet mai no li diu mare, sinó que la crida sempre pel seu nom, Carme. 

  A mesura que avança la lectura coneixerem perquè la relació entre mare i filla no és gens bona, com ha quedat d'afectada la Marina per la mort del seu marit i com porta la relació amb els seus dos fills, ja grans i independents, fins i tot un d'ells l'ha fet àvia; tot això dins de l'Empordà i el seu preciós entorn.

  Un estiu per estimar és la primera novel·la d'Ester Invernon, forma part de la trilogia d'Albons, i també és el primer llibre que agafo en prèstec per l'aplicació de l'E-Biblio. És un llibre que no tenia pensat llegir però com que feia temps que tenia l'aplicació i no l'havia fet servir encara vaig pensar que era un bon moment per començar i me'l vaig descarregar al mòbil, més que res per anar-lo llegint a estones perdudes, que és com ho he fet.

  La idea inicial de la trama d'aquesta novel·la sembla prou bona, però he estat a punt de deixar-la més d'un cop. He trobat diàlegs sense contingut que em sembla que sobren, l'actitud de la Marina no l'acabo d'entendre en certs aspectes dels qual no puc dir res per no fer spoiler. Els capítols són molt curts i té poques pàgines però és que trobo que encara li'n sobren. Com he dit abans, he seguit amb la lectura perquè crec que és prou bona la base de la història, però no m'ha convençut com està narrada. M'ho vaig pensar molt abans de llegir aquest llibre, atès que l'anterior novel·la que he llegit de l'autora no em va agradar gens, però li volia donar una altra oportunitat un cop vist l'èxit que ha tingut, sobretot a les xarxes. Però no fa per mi.

Nadie en esta tierra

 

 Julián Leal és un inspector de policia de Barcelona que es troba en un mal moment: ha estat expedientat per haver agredit greument una persona respectable, membre de l'alta societat. A més, el metge li ha diagnosticat una malaltia que li augura un futur incert. És per aquests motius que Julián viatja cap a la seva terra, un poble de Galícia al costat del mar on el contrabandisme és una forma de vida, ara i quan ell era un nen. Què busca en Julián al seu poble? La seva casa ja no existeix, els seus pares van morir fa anys, els amics de la infància potser ja no ho són tant.

  Vaig comprar fa temps aquest llibre en edició de butxaca amb la intenció de llegir-lo durant l'estiu, sense saber de què anava, només perquè he llegit altres llibres de Víctor del Árbol i m'havien agradat molt. Sobre aquest Nadie en esta tierra puc dir que no és la novel·la que més m'ha agradat de l'autor. Com era d'esperar, la història que narra és dura, amb personatges turmentats i maltractats per la vida, això no és cap sorpresa. Però no m'ha acabat d'enganxar del tot, m'ha costat una mica seguir el fil, no sé si he sigut jo o el llibre, el cas és que no l'he gaudit com d'altres. Això no treu que sigui una història densa i dura, no apta per a tothom segons el meu parer, ja que fa patir. Tot i això no puc dir que no sigui un bon llibre.  

L'estiu que comença

   

  Dues famílies, els Reig i els Balart, es reuneixen per celebrar la revetlla de Sant Joan en el poble de Sorrals, al costat del mar, als jardins de la casa dels Balart. La Roser i l'Elvira, les dones de les dues famílies, són amigues des de fa anys, són mares pràcticament alhora i somien que els seus fills, la Júlia i l'Andreu, siguin algun dia alguna cosa més que amics. Les trobades de les dues famílies es van repetint any rere any fins que un tràgic accident trasbalsa les seves vides. A partir d'aquí segueix la narració, passaran moltes coses mentre les vides de la Júlia i l'Andreu continuen, cadascun d'ells formarà la seva família, viuran més lluny i més a prop, amb els seus neguits i les seves tragèdies, però sempre mantenint en comú les trobades quan comença l'estiu, la nit de Sant Joan, que coincideix amb l'aniversari de la Júlia.

  Fa dies que estava veient moltes publicacions a les xarxes d'aquesta novel·la de Sílvia Soler, guanyadora del premi Ramon Llull de l'any 2013, suposo que això és degut al seu títol, tan adient per a aquests dies. Potser per això vaig pensar que era un bon moment per llegir-la. El moment, efectivament, és l'adequat, la novel·la no tant. I és que m'ha decebut una mica, m'explico: la idea és bona, una data assenyalada en el calendari com al punt de partida, fent-la coincidir amb el naixement de la Júlia i que dona lloc a posteriors trobades; però el desenvolupament no m'ha acabat de convèncer, trobo que no s'ha aprofondit en els personatges, que són tots els que van sortint al llarg dels cinquanta anys que abarca, fills, nets, parelles, etc. És normal que si es vol explicar la història dels protagonistes durant tant de temps s'hagi de parlar de les persones que els acompanyen, però pel meu gust s'ha perdut l'essència de la Júlia i l'Andreu, passen a ser quasi uns secundaris més quan crec que haurien de ser els que portessin el pes de la narració. Tot i això, li haig de reconèixer que es llegeix ràpid i que està ben construida, per això li he donat 3 estrelles.